com créixer per sostenir-la
El primer impuls és trucar i que surti la veu càlida que coneixes i enyores i contar-li el dolor invisible, rabiosament profund, de la mare enguixada al box de l'hospital, de la mare que ja no és la mare però que sota el cabdell indestriable en què se li va convertint el seny sap llegir-te el cansament a les pupil·les i t'ofereix l'espatlla del braç trencat perquè hi deixis descansar el cap, com quan eres petita. El primer impuls és trucar i només ara t'adones que és inútil, que ningú no pot saber-te aquest dolor, ningú no pot posar-hi un guix i sostenir-lo amb un cabestrell perquè no se t'infli i se't gangreni, no hi ha consol possible que vingui de fora quan és l'ànima la que s'endinsa en l'abisme i se t'hi endú el cos i el pensament. Sort que el pare va recitant Horaci a la sala d'espera, "tenc una biblioteca dins es cap", diu rient, i revénen aquells versos, Non si male nunc et olim sic erit, no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor. I recordes aquells altres de Tadeusz Różewicz que has llegit avui al blog del Víctor, "i la mare és petita / i pots dur-la en braços", el dolor ve de no poder-la dur en braços justament perquè és tan petita i tu no saps com créixer per sostenir-la.
Comentaris
amb confiança, molta, molta paciència
sabent que aquest dolor forma part del camí de créixer... i per tant, vol dir que anem per bon camí :-)
Aquest text...
no t'imagines el ressò que ha tingut dins meu...
M'ha anat molt i molt bé llegir-lo, i gràcies per escriure-ho d'una manera tan bella, Sònia.
Una abraçada..!
Un petó, Sonia!
És un camí difícil que tots hem de recórrer més tard o més d'hora: veure com els pares se'ns fan grans d'edat i petits de mida. Fràgils, en definitiva. De cuidats, de cop, passem a cuidadors, a entomar cops a la primera filera del dolor.
Només em resta oferir-te abraçades infinites, quan necessitis tornar-te a sentir nena.
una abraçada immensa.
Si, el suportarem, i encara sabrem trenar llum amb ell. Però no, no calia.
I si, no serà etern, i vindran dies en els que no caldrà forçar la llum, aquesta serà per si mateixa... però no, el dolor no calia.
La teva entrada em deixa glaçat.
---
Pare, el dolor no calia,
ni les agulles punitives, ni el xerric
de les dents en vida, ni la suor freda
ni el tumor, fosfòric, ni la nafra
que va estenent-se com en un llac nocturn.
El que volies sentir dels nostres llavis,
t’ho hauríem dit millor sense sanglots;
la teva casa llunya
l’hauríem trobada, també, només pujant.
(...)
Del poema “Pare, el dolor” de Màrius Sampere.
jo només venc en silenci a desitjar-te un bon any...
i, si cal, a fer-te companyonia.
Petons i bombolles.