La vida té vida pròpia

"Puc estimar-te i no tenir-te. Deixo ben obertes les finestres de l'amor." Eduard Canimas, "Puc obrir", Sagrat Cor Ja ho veus, mai no hauria pensat que algun dia arribaria a dir m'agrada el fred, m'agrada obrir el balcó de casa ara que es fa fosc i sentir l'hivern a les galtes, als pulmons, a les mans. Ja tinc mans que s'acosten als quaranta i l'esquena foradada d'agulles que l'han de salvar de l'escoliosi però la pell ha après a estimar el fred perquè ja no ve de dins i els paisatges d'hivern són tan meravellosos com els dies més bonics d'estiu a l'illa. El fred ja no és la mare que no hi és la mare que no és la terra que s'allunya i només aigua sota els peus per sostenir les primeres passes. El fred ja no és em faltes tu germà infinit ni nenes i gatets d'ulls blaus tancats dins la gàbia de la por. El fred és un record que fa somriure, la bossa calenta que ens posava l'àvia dins els llençols a la casa de S

Mestre M., que és mestre i també Mestre (tot i que no exerceix, és a dir, no creu que ho sigui, i per tant, ho és), ens diu sempre que a la vida hi hem vingut a aprendre, i que segurament la majoria de nosaltres (ell s'hi inclou) estem encara com els alumnes de català que ens arriben al primer nivell del nivell Bàsic (el B1) i que tenen per endavant, encara, el B2, el B3, l'Elemental (E1, E2, E3), l'Intermedi (I1, I2, I3), el Suficiència (S1, S2, S3) i el Superior (megacurs que algunes de les que em llegiu heu patit uns quants dissabtes al matí de la vostra/nostra vida... :-)). Som al Bàsic 1, diu, i quan ens pensem que hem avançat, patapam, tornem a caure de quatre grapes en el mateix lloc, el mateix error, la mateixa ferida. I apa, tornem-hi, com deia la Queta , "i si t'equivoques, torna a començar". Eternament al B1. Cal dir abans de res que discrepo del Mestre quan diu que ell encara és al Bàsic 1. Però no m'hi discutiré perquè no cal, si un no vol dos

"we're just two lost souls swimming in a fish bowl year after year running over the same old ground. What have we found? The same old fears. Wish you were here."

"Defender la alegría como una trinchera, defenderla del escándalo y la rutina, de la miseria y los miserables, de las ausencias transitorias y las definitivas." Mario Benedetti I ara diria " defender la risa ", em cal sovint aquesta paraula, la risa , la manera com ressona per dintre quan la dic, omplint-me totes les vísceres, deixa't estar dels oms que recitem a les classes de ioga. Dic la risa i vénen de cop, sense ordre ni concert, centenars d'imatges de totes les vides que acumulo a les espatlles, la germana el dia que fa anys (com avui) i desembolica un regal insòlit que la fa cargolar-se de riure, tardes de sucs de poema amb un mate a les mans envoltats d'al·literacions i buscant sinònims d'epítets que treguin l'entrellat del misteri dels versos i dels ulls que no gosen mirar-se, missatges que reivindiquen el verb aprovetxar en contra del seny lingüístic més elemental, migdies de Nadal ballant un vals amb el germà dins d'un vagó de m

"He preferido un golpe así, de vez en cuando, porque la inmunidad me carcome los huesos." Silvio Rodríguez , "Resumen de noticias" Aquesta tristesa rellisca per la pell com la resina per l'escorça, densa i lentíssima, dolorosa. Però a sota hi ha la certesa que la mare és encara que no ho sembli, encara que massa sovint no hi sigui. I tu no ets immune a la vida, ni vols ser-ho.

Quan vaig saber que Rooney Mara seria la Lisbeth Salander de la versió ianqui d' Els homes que no estimaven les dones , vaig decidir que no aniria a veure-la. No és que l'actriu que encarnava Salander a la pel·lícula sueca-danesa em convencés gaire, però no podia imaginar-me la novieta de Mark Zuckerberg a The Net com l'heroïna de la trilogia de Larsson. Ja es veu que la imaginació no és el meu fort. I que en algunes coses, tot i la fama de tossudesa taurina, donde dije digo digo diego, i puc canviar d'opinió simplement per la curiositat que em desperten les bones crítiques del Time Out o per les ganes de veure Daniel Craig a la gran pantalla. No me n'he penedit gens. Les bones pel·lícules són les que t'acompanyen encara un temps de sprés d'haver-les vistes, les que et provoquen malsons (o bons somnis), les que et deixen imatges bategant en el cervell. El que no em va agradar, m'ho guardo. Compensa tota la resta. Em quedo amb la força de Rooney Mara e

El primer impuls és trucar i que surti la veu càlida que coneixes i enyores i contar-li el dolor invisible, rabiosament profund, de la mare enguixada al box de l'hospital, de la mare que ja no és la mare però que sota el cabdell indestriable en què se li va convertint el seny sap llegir-te el cansament a les pupil·les i t'ofereix l'espatlla del braç trencat perquè hi deixis descansar el cap, com quan eres petita. El primer impuls és trucar i només ara t'adones que és inútil, que ningú no pot saber-te aquest dolor, ningú no pot posar-hi un guix i sostenir-lo amb un cabestrell perquè no se t'infli i se't gangreni, no hi ha consol possible que vingui de fora quan és l'ànima la que s'endinsa en l'abisme i se t'hi endú el cos i el pensament. Sort que el pare va recitant Horaci a la sala d'espera, "tenc una biblioteca dins es cap", diu rient, i revénen aquells versos, Non si male nunc et olim sic erit , no perquè avui sofreixis ha de ser

"Lo más terrible se aprende enseguida y lo hermoso nos cuesta la vida." Silvio Rodríguez, "Canción del Elegido" Tenim tota la vida per intentar-ho. Tots els anys que vindran. Tota la bellesa de les nits impensades, dels matins de núvols vermells en cels inèdits encara per estrenar. Tots els matins i tots els capvespres del món per aprendre la bellesa. Encara que ens costi la vida.