Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

i anar dient

Imatge
Parlem, dèiem ahir (o l'any passat, o fa unes quantes vides). Parlem dels mals i de la mel, dels dies rúfols de tardor, del temps de la incertesa, del refotut temps dels intents. Parlem del desig, de les absències, de la mort que arriba de puntetes l'última setmana de l'any. Parlem de la nostàlgia, i de la llum, i de les ganes que tornin les ganes de tot. Parlem perquè les paraules ens fan companyia i ens alleugen, perquè ens fa bé saber que hi ha algú a l'altra banda, algú que ens importa i a qui importem. There's no mountain high enough , deia l'anunci, i em quedava enganxada a la cançó i a l'esperança aquella, la d'oblidar per uns segons que estem ben sols. Potser és veritat que ho estem sempre, naixem sols i morim sols, diuen els savis, però cada cop més penso que potser no del tot, jo no vaig néixer sola i l'àvia no va morir sola perquè jo hi era. I en el camí del mig, el de la vida aquesta que té vida pròpia i de vegades ens ben mareja, potser

"i ella no se l'havia cregut"

Imatge
"El pobre Jaumet li havia explicat que havia vist moltes papallones, núvols i núvols de papallones, i ella no se l'havia cregut." Mercè Rodoreda , Mirall trencat I al final t'adones que l'únic que has estat buscant tota la vida és algú que et cregui quan li expliques que a la casa gran de Sant Celoni hi havia teranyines invisibles que t'acaronaven les galtes i feien més dens l'aire del vestíbul. Algú que et cregui quan li contes que a l'altra banda del riu hi havia l'infern, i que el germà era un petit Orfeu valent que tornava a buscar-te i fugíeu tots dos sense mirar enrere. Que no et vas convertir en una estàtua, però que algunes nits encara et trobes sal coent a les parpelles. Conèixer algú que et cregui quan li dius que veure sortir el sol al mar és una de les coses que més estimes del món, i que duus l'Àguila Negra i el xèrif Carson a la butxaca. Que tens memòria de peix, però que encara recordes aquells versos, "La veritat, Mari

no durarà per sempre

Imatge
NON SI MALE NUNC És el moment d'empenyorar tendreses, d'aplegar les engrunes de la taula abans de retirar les estovalles. Al rebost, només hi ha llet en pols, i rosegons de pa que un dia foren flonjos, i el cafè t'aigualeix els matins entelats de tristesa. La hivernada inclement no durarà per sempre: se l'endurà el mateix que va portar-la, un déu capriciós i sense feina, i tu, que hauràs après (o hauràs conclòs), et miraràs la calma amb ulls desconfiats (prudents i savis) i provaràs de no somriure gaire, de no assaborir gaire, de no rumiar gaire, només per si de cas, per si torna el moment de tancar la tendresa amb pany i clau i empenyorar-la.

enyorar un Nadal

Imatge
"También estoy nostálgico de días. También fui muy feliz. También recuerdo. También yo fui testigo de otras horas." Ángel González , Palabra sobre palabra I d'aquí a un temps (potser un any, potser una dècada) tindré nostàlgia d'aquest Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal. On deu començar la nostàlgia primera? Potser en una habitació a les fosques, sense la mare, o en una escola inhòspita, lluny dels germans. L'enyor d'avui és ensumar una bossa d'aigua calenta i transportar-se a una casa freda, sota els pes de les mantes que no abrigaven, i respirar i que l'alè sigui un fum blanc de gebre i glaç, i que cremin penellons a les orelles. La bossa d'aigua calenta de l'àvia, les rondalles del pare i el timbre de la porta, Llegó el viejito pascuero! , i corredisses d'infants i una capsa enorme de clicks de playmobil tota per a mi. Enyorar un Nadal que enyora un altre Nadal que n'enyora un al

just quan saltava

Imatge
Haver fet cas del cor, igual que fa uns dies , i saltar la tanca de la por amb un punt de temeritat i una embosta  de tendresa per oferir-te si la volies (sense saber encara si la volies). Escoltar-me el desig profund, aquestes ganes immenses de mirar-te als ulls i tornar-te a dir  que no ha passat ni un dia sense que volgués trobar-hi un altre cop la llum que vaig conèixer; dir-te que hi sóc, si ho vols, que res del que hem viscut no m'ha pres mai les ganes d'abraçar-te. Haver fet cas del cor, avui, arriscar-me a la sal si s'obria la ferida amb la humitat d'aquest migdia d'hivern i tots els comiats de l'última setmana, que encara dansen a la retina els vols que han aixecat i ens pesa l'horitzó com el més dens dels silencis. Haver fet cas del cor i haver-te dit sense paraules que el pare que acomiades és el pare que acomiadaré algun dia, la mare que perdo de mica en mica, els infants que no es queden, el mestre i amic que ens ha deixat orfes i a la intemp

perdre una pedra

Imatge
"Mais si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée..." ( Le petit prince , Antoine de Saint-Exupéry) La vas escollir un dia lluminós d'estiu a Palamós. Vas enfonsar la mà dins el calaixet de pedres verdes i vas deixar que anessin caient entre els dits com si fossin sorra. Els ulls entreoberts, la ment en blanc. Veure sense mirar, sentir sense escoltar, l'única manera de trobar els camins que esborren tempestes de sorra i d'encertar les grans decisions de la vida. La vas escollir tu. O potser no, potser te la va regalar algú, però te la vas fer teva tan aviat que mai no has dubtat que eres tu qui l'havia escollit. Que va venir a trobar-te i et va preguntar si voldries acollir-la. Potser no era estiu, potser no era Palamós. Però era un dia lluminós, d'això n'estàs segura. La teva pedra verda a la butxaca dels pantalons. En recordes el tacte, llis i fred, com una mar quieta. Quan te la posaves a l'alçada del txakra del cor, al cap d

orfes

Imatge
Se'n van els mestres. Una tempesta sobtada ens esborra els camins i ja no hi veiem perquè tenim sorra dins dels ulls. Se'n van els mestres i fem silenci perquè les seves paraules tornin a ocupar l'espai on som, el fràgil equilibri de l'orfenesa. Callem un moment (unes hores, uns dies, uns mesos) i recuperem poemes, somriures, mans encaixades. Intentem no dir el que tenim a la punta del cor i de la llengua, justament ara que necessitem tant persones com tu! , no ho diem perquè els mestres, i ell sobretot, també ens han ensenyat a no alimentar el desànim ni la desesperació. Recuperem somriures, poemes, tardes d'estiu a la casa amable del carrer de Sant Cristòfol, berenetes a l'hortal, trobades casuals al carrer de Ses Voltes, i arriben no sabem d'on paraules que ens parlen d'ell, que són ell:  força , estimació , coratge . I la gratitud (gràcies per la poesia, per l'amor a la llengua, per la calidesa amb què sempre acollies a tothom, per les bromes,

res pendent

Ara fa un any va venir a trobar-te un àngel a l'andana del metro. Avui n'arriben d'altres, d'àngels, a casa. Els has obert la porta i els has ofert una flor blanca com un esclat de llum. Arriben els àngels i l'única banda sonora possible és Caballo viejo amb música d'arpa (com has pogut viure tants anys sense escoltar música d'arpa?). La flama de l'espelma tremola damunt del prestatge. Estimes les festes de Nadal, les nits de Cap d'Any i els aniversaris. Les retrobades amb antics companys de feina, amb despatxos on encara et sembla que respires el que hi vas ser.  Apagues l'espelma i imagines que el món s'acaba avui. I no tens res pendent.  

que hi hagi un riu

Imatge
Que hi hagi un riu. Com més GRAN, millor. Que ens estiguem molta estona per creuar el pont. Mirar l'aigua com si hi volguéssim morir  ‒ com  si hi volguéssim tornar ‒ , i sentir encara més ganes de viure . Que hi hagi baranes de ferro negres i fanals antics, de llum esgrogueïda. I a l'hivern, arbres despullats com siluetes de mans ossudes que es retallen contra la superfície de l'aigua, contra la superfície del cel. Que es vegi molt, molt de cel. I que es respiri el mar a quilòmetres de distància.  El pare seia vora un riu amb la cadireta plegable i escrivia novel·les d'homes misteriosos que caminaven damunt de les teulades.  Que hi hagi un riu.   Un dia el germà i tu vau estar a punt de morir sota l'aigua, atrapats per la lona d'una barca, i néixer i morir van ser la mateixa cosa.  Que hi hagi un riu.   Una tarda vas travessar el riu i quan vas tornar duies una ala trencada.  Que hi hagi un riu.  Un migdia de diumenge vas anar amb les dones sàvies a

com d'un càntir trencat

Imatge
Són les primeres notes del piano. Les sis primeres. Et salten a la jugular i t'hi claven els ullals blanquíssims, i has de tancar els ulls quan arrenca el devessall dels violins, sang avall, com tots els rius del món. Tot és aquí i ara, també el passat, també el futur, també els desitjos que apaguen espelmes els dies d'aniversari, també les cases on has viscut, les places i els cafès, i tots els ulls que estimes, i totes les desfetes. Tot és ara i aquí, també la mare que no és, la mare que no serà, i el pare que et recorda 'una mare és el més important del món', i els petons a les mares i el record de totes les mares. Ara i aquí el que hi hagué i el que hi ha i el que hi haurà, quin sentit té acomiadar-se'n si se t'ha quedat tatuat a les cèl·lules i ja pot respirar amb pulmons sense asma. S'enfilen els últims violins amb un cop de piano i et beus d'un glop tota la vida, que ja no saps destriar de la mort i que té el color de la sang barrejada amb el

vi negre i formatge

Imatge
Havíem dit que l'alcohol no regaria mai un vespre de tristesa. Però aquest vi d'avui ‒vi d'ahir, negre i potent, de l'any del comiat‒ em recorda la llum que aviat ‒potser demà mateix, a l'alba o a la posta‒ se'm tornarà a instal·lar en el verd dels ulls.   

potser no cal

Imatge
"Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida"  Mercè Rodoreda,  Mirall trencat Que mori el dia en una ciutat on podries viure i que avui, només avui, també és casa. Que t'atrapi un altre cop aquesta llum, com els capvespres a l'illa, com els matins de tardor al port de Marsella, com alguna tarda estranya d'agost en una placeta de l'Alfama. Arbres despullats amb les branques retallades contra les façanes. Ponts i rius, pomes i bledes d'Occitània i un aparador elegantíssim amb barrets i boines, per admirar el glamur que no tens però que admires en els altres (en les altres). Ciutats amb catedrals insolents i cases amb finestres de color lila. T'hauries comprat una boina de color vi i una bufanda de quadres. Potser un enorme paraigua de barnilles de fusta. O un ventall violeta. Si visquessis aquí no tindries tant de fred i potser duries mitges negres molt fines i una faldilla curtíssima, i les botes de taló que fa uns quants anys que

el arco de tu espalda

Imatge
VEJEZ Te veo llegar del mercado siguiendo la firme línea de la costumbre, pero esta vez los árboles parece que te cargan sus sombras más pesadas. Te miro y me duele el arco de tu espalda. Nunca antes en tus ojos claros había visto caer piedras tan hondamente y en silencio. Los años te han abierto pozos casi sin fondo. Esteban Martínez, Las luces nómadas (Fotografia: Anita Moll)

quisiera saber cuándo no se sufre

Imatge
Avui. Quan et saps viva, i et bull la sang i recordes, atònita, que fa quatre dies deies que ja ho havies viscut tot. Avui no es pateix, avui es viu i prou. Vi, amics, records intensos. No canviaries res del que has viscut. Ni el barri testimoni del desamor, ni les trobades clandestines als carrers de l'Eixample, ni la temeritat de llançar-te al buit una tarda de Sant Jordi amb un mate entre les mans i Silvio de fons, ni el desig descobert una nit de roda punxada en una carretera fosca. La casa en calma en aquesta hora, mentre a fora esclata la festa a desgrat del fred i del vent, per Sant Andreu, pluja, vent o fred molt greu , no hi ha hagut pluja aquest any i ho agraïm, i ens sabem forts per suportar l'aire glaçat perquè hi ha música, i tast de vins, i festa pels bars amb bicicleta que cap ajuntament no podrà prohibir mai. I una llengua que mai no ens tornaran a prohibir. Avui, avui no es pateix, avui es viu, sense treva i sense excusa. 

que em passi a mi la vida

Imatge
Jo vull que em passin coses a la vida. Jo vull que em passi a mi la vida. (...) Jo vull caminar pel meu carrer i veure coses. Jo vull rialles, fantasia, poemes, dones, homes, nens. Jo vull robatoris, segrestos, amenaces, judicis, manifestos,  decepcions, suïcidis, telèfons de l'esperança. Ah, per què no he trucat mai al telèfon de l'esperança! Jo vull hospitals alegres de color taronja i fàbriques velles com a centres culturals i bancs en els ponts de les autopistes per saludar totes les persones que passen. Ah, tots els viatges que podria fer amb la mà! Santi Borrell, Fragments d'una pedra (inèdit) (Foto: http://farcintfaixa.blogspot.com.es/2008/11/festa-major-de-sant-andreu-de-palomar.html) I vull matins de festa major maleint i estimant alhora els trabucaires que et desperten ben d'hora ben d'hora ben d'hora. Dutxa d'aigua freda, cafè negríssim i els pares a la porta,  amb ganes d'anar a escoltar el pregó davant de l'Ajun

però és que

Imatge
Tornar caminant a casa després de la feina, una hora llarga de soledat volguda. Soroll de cotxes a la Meridiana. Silenci a dins. Ho has explicat avui a la monja amb qui darrerament coincideixes a la consulta del CAP, me n'aniria a viure prop del mar, però és que l'asma. Muntaria la paradeta en un poble de muntanya lluny de tot, però és que els amics. Però és que el barri. Arribes al barri i és casa. La llum groguenca a les voltes del mercat, tancat en aquesta hora. El quiosc de la plaça del rellotge. La botiga dels indis, a prop de la parròquia, i la petita que ja parla català i et diu got , guant , bufanda . La Festa Major, amb majúscula sempre, a tocar. Ganes de música (als carrers, a les places, als balcons), de cabaret, d'anar de bar en bar amb bicicleta. Ganes de guanyar la partida al fred i a tots els comiats que porta novembre. Tornes caminant al barri i encara és casa aquest entramat de carrers que resisteix l'embat especulador. Te n'aniries a viure a pro

una casa, una flor

Imatge
Les nebodes em regalen un dibuix de pedretes (una casa, una flor), i m'imagino el fum que surt de la xemeneia de blavons. A dins fa olor de brasa i de pa torrat fregat amb all. Oli d'oliva. I ell arriba al migdia a portar-me llimones i brou per al refredat, i ens asseiem al balcó, al sol insòlit de novembre, i recordo la casa i la flor que m'han regalat les seves filles i penso que aquest pis s'hi assembla una mica. Que encara no, però algun dia, potser al març, creixeran les tulipes als testos on ara només hi ha terra negra. La llar de foc me la pinto a l'oli mentre ell fuma i riu i jo recordo un refugi secret, un cau ocult entre falgueres, i una casa dalt d'un arbre on no em vaig atrevir a pujar mai. Un rierol que separa el paradís de l'infern. Una porta que s'obre i em salva.  Xerrem i riem i es desemboira una mica la febre. Ell també fa abraçades grans com. Quan se'n va, escalfo el brou i veig el fum que surt per una xemeneia de blavons.  

entendre Déu

Imatge
(foto: Maria Santamarta) Tocar terra.  Ensumar pluja.  Enfonsar els peus en el fang. El mar com un llenç gris aquest migdia, des del tren, i el color intens de l'arena mullada. Que no sé entendre Déu sense que em passi pel ulls, per les mans, pel ventre. Que no sé entendre Déu sense la trobada amb l'altre, amb l'altra. Sense el vostre somriure de dones fortes i arrelades.  Sense aquest moment d'ara, la ment en suspens i aquestes línies sortint a borbolls de no sé quin raconet de l'ànima. Sense el laberint de la mare, que m'interpel·la, que em parla. Que cap Déu-concepte no explica la trobada, l'enyor, el vertigen, aquesta manera nova d'estimar-la. Ja no sé entendre Déu sense que els peus s'arrelin a la terra i la vida em travessi tota (plaer i dolor, ferida i esperança) per cadascuna de les cèl·lules. 

el amor es eterno mientras dura

Imatge
"Bebían y se amaban, o eso parecía. Discutían a veces, y a veces sonreían, se besaban y odiaban, pero nadie es perfecto, el amor es difícil y extraño en estos tiempos."

hoy te invito a carretear

Imatge
L'àvia deia callejear ( ¡ya están callejeando! ), però és que ella no era de Santiago, ella era de Curepto i va conèixer l'avi al port de Valparaíso . I la mare llavors era petita i els seus primers anys l'àvia havia viscut en una casa de bé treballant de minyona i només tornava a casa els caps de setmana. I la mare, tres o quatre anyets bategant d'enyorança, sortia a esperar-la cada diumenge ( yo veía a la mamá pequeñita pequeñita, allá abajo, subiendo el cerro ), i la seva set de mare és la meva set d'aquests dies, jo també sortiria cada diumenge a esperar-te si sabés que havies de venir, si sabés que quan et tingués al davant tornaries a ser tu i podria fer-me petita i sentir que m'arreceres. L'àvia deia callejear , i no cuenten dinero delante de los pobres quan ens besàvem amb les parelles en els dinars de diumenge, i també deia ¡hasta el dedo chico! quan brindàvem amb pisco cada 18 de setembre i les festes i els aniversaris. L'àvia va conèi

dies de vi i cendres

Imatge
(Foto: Anita Moll) Hi ha dies, deia ella , de fang i roses, i tu vas pensar en els dies de vi i cendres, aniversaris del dolor marcats amb un cercle vermell en tots els calendaris. Novembre suma massa comiats, i aquest any intentes passar-hi de puntetes, sense fer soroll, que no es desperti el monstre, que sembla que va tot bé si no dius gaire fort que et sents feliç, que et sembla que s'han llevat les àncores de la nostàlgia i que somrius sovint i que no et costa. Que només pesen un poc, potser, alguns dies pastosos, com la farina i l'oli i l'aigua que amassaves ahir recordant l'àvia, dies de teranyines, sense cafè, sense olor de torrades, sense mandra sota els llençols. Dies que s'acaben i no saps què respondre quan et pregunten Com t'ha anat avui , i mentre dius que bé, que ha anat bé, gires el cap i veus les hores que s'amunteguen en una massa amorfa, homogènia, blanquinosa com la broma humida del camí de Vistabella. Camines de puntetes la pel

coca d'espinacs

Que mai abans m'havia atrevit a amassar la pasta tota sola. Que no sabia com fer-ho. Però quan he començat ha aparegut l'àvia i hem pastat la coca a quatre mans. I ni tan sols se m'ha ocorregut trobar-la a faltar. 

dir-ho tot

Imatge
Sóc lenta, dic, a mastegar la vida. He de dir l'ensurt moltes vegades, com un mantra, perquè em fugi del cos. He de dir l'amor moltes vegades, com un rés, perquè se'm quedi tatuat al cos. He de dir el nom de la mare moltes vegades, com una lletania, perquè acaroni el meu quan ella ja no pugui recordar-lo. He de dir germà, amiga, pell, germana, pare, barreres de fusta de l'entrada, Valparaíso, oceà, bicicleta, pànic, gàbia, malson, cadira de vímet. He de dir vi negre i formatge de cabra, taula reservada al fons del nostre bar, solstici d'estiu i quatre poetes perduts a l'autopista. Els teus ulls. Els camins que no he escollit. Les vides que no he viscut. Aquest moment d'avui -el cotxe al taller, la cua del súper, una coca d'espinacs esperant-te al forn. He de dir-ho tot moltes vegades, perquè la vida no em rellisqui per la pell com si estigués feta d'escates.

Vistabella del Maestrat

Imatge
Bellíssima. Com la mirada transparent dels nous amics. Que els poetes devem estar una mica tarats, és cert, però sabem que escriure no necessàriament ens fa millors persones. Que qui ho és ho és, i punt. I trobar-ne tantes en un poble tan petit i al mateix temps té alguna cosa de miracle. O de mística. O d'allò que dèiem. L'aigua del Mar del Nord de la Bishop. L'àguila que fa voltes inútilment sobre la presa que no podrà caçar mai. Les paraules al vent de León Felipe. El misteri. L'innombrable. El somriure d'una poeta que només coneixia de nom, la tendresa de mirades i veus i d'abraçades grans com. L'espai que et dóna algú que no coneixes perquè puguis ser tu i prou. Tant si saps francès com si no en saps. L'amor. Viure després, escriure després. Sí que es pot. Avui ho has sabut. I el vi del sopar no era bo però si n'hi hagués avui brindaria per tots vosaltres.

aquell desig d'obrir el món

Imatge
"No més promeses. Només vull que torne a casa aquell desig d'obrir el món per desmuntar-lo i buscar entre les fitxes una que porte el  meu color." Feliu Ventura , "Història d'un sofà", Música i lletra Obres el món i hi ha una tarda de diumenge guaitant darrere els vidres. Una cançó insistent que no t'has tret del cap en tota la setmana, i un somriure a mitges. Sis-cents poemes de Dickinson bategant a cor obert damunt la taula - A word is dead/When it is said,/Some say./I say it just/Begins to live/that day . Un poc de tristesa, també, a les butxaques de l'abric que vas treure fa uns dies de dalt de l'armari. (L 'àvia present, com si l'haguessis convidat a berenar, i la mare absent. Món capgirat.)   Obres el món i hi ha t aronges que et recorden el sol d'una finca al sud i un riu normalment sec que aquell diumenge duia aigua; i Feliu, és clar, acompanyant el retorn,  Vine-te'n amb mi,  i els  versos de Marçal que llegiràs d

clausura - llibertat

Imatge
Dissabte matiner, a quarts de nou ja instal·lada davant l'ordinador, amb el te i les torrades i les taronges que vaig dur del sud fa uns dies, i una rentadora en marxa i el paisatge ennuvolat del barri enllà de la finestra. Immersa en Emily. Un dia vaig preguntar a Teresa com s'entenen clausura i llibertat, reclusió i vida plena. Em va contestar i no la vaig entendre. Vaig preguntar el mateix a Emily el primer cop que vaig llegir-la, i em va contestar amb versos que m'eren opacs (majúscules i guions, Roses i Ocells i Abelles i Déu). Però avui em llevo d'hora i és dissabte i estic sola, i al pany de casa encara hi ha la clau de través, i és aquesta clausura de dissabte al matí l'única que em permet recompondre'm després del son nocturn amb gestos quotidians (endollar la tetera, posar una rentadora, torrar un parell de llesques a foc viu). El món és a fora, enllà dels vidres, però entrarà dins de casa d'aquí a un moment, quan jo estigui en mi, quan pugui vi

com el somni d'un llac

Imatge
Serà després el repòs, quan les hores callin i el cant de l'home s'hagi perdut endins de l'esglai del no-res i el record de la set i de la nit romanguin quiets, com el somni d'un llac. Jesús Moll Camps Cants de Clandestinitat La banda sonora d'avui no és un adagio melancòlic que em transporta a jardins secrets, ni una cançó àncora que es clava en el record dels dies en què tots els qui ara no hi sou encara hi éreu.  La banda sonora d'avui és una troballa d'abans-d'ahir, música nova per a l'estrena dels dies que em queden per caminar, acords i notes que no m'han tocat mai abans la pell. Una cançó d'inici de viatge, de descoberta, de tocar tots els somnis amb la punta dels dits, enfilant-nos de puntetes, i tornar a dir allò que sempre ens havia semblat que només diríem una vegada a la vida, jo mai, mai, mai, mai seré feliç com ho he estat aquesta nit, una cançó per creure en els cercles infinits que ens posen tot l'Univers

a les tres seran les dues

Imatge
(Fotografia: Maria Santamarta) Se'ns ha acabat la llum de mitja tarda, i ens hem llençat de cap a l'hora bruixa. Podrem menjar castanyes amb l'abric ben cordat i la bufanda al coll, com jo volia. Serà un octubre estrany, encara amb el record recent dels tirants i les sandàlies, les braçades a l'aigua neta de Montcortès, el matí inoblidable al bosc amb follets i dones sàvies. Fa fred i ganes d'edredó, de sopa molt calenta i carabassa torrada. Aculls la gelor del pis amb la il·lusió de viure a la pell els canvis d'estació sense arronsar-te. Ara que ja no tens aquella por del fred, no saps ben bé de què faràs poemes. Potser d'un passeig de diumenge al matí els últims dies d'octubre per la platja de Xilxes, amb la mar t an blava que feia mal als ulls, i el mateix sol de l'estiu cremant-te les espatlles. O de la pell que estimes. Potser del vi i dels bidis i el formatge de cabra. Dels ulls entremaliats de la mare ( te quiero mucho, poquito, nada

tornar lentament i suau

Imatge
tornar lentament i suau com si mai no haguérem marxat, com si la pluja, com si el vent, com si la terra, com si el temps encara foren possibles. tornar lentament i suau sense recança, sense miratges, sense ferides, sense dolor. lentament tornar i romandre sota el plugim de l'alba. Anna Montero , Serenitat de cercles He vingut al sud a retrobar versos, i me'n torno a casa amb la certesa que tu i jo hauríem marcat les mateixes pàgines de tots els llibres de poemes. Me'n torno com si mai no hagués marxat, amb els cabells encara més curts i una tardor esplèndida de fred i de vent impresa a la retina. Algun dia, encara que no t'ho creguis, viuré vora la mar i tindré un gos enorme i bon jan i un gat esquerp que em mirarà de lluny, amb suspicàcia. I doblegaré l'extrem de les pàgines on m'esperaran per sempre els versos que he escollit.    

perruqueria

Fora cabells. Havia de fer fred però aquí al sud surt el sol i et crema les galtes i et quedaries hores mirant el cel intens esquitxat de núvols blancs, inofensius. Dimecres, si pot ser, voldràs menjar castanyes amb guants i bufanda, però avui la calor insòlita dels últims dies d'octubre és com una abraçada d'aquelles. Cauen a terra els cabells sense treva i se't van afluixant nusos al ventre i al coll. Potser quedarà, com una mar de fons, un tel de tristesa sota la llum dels ulls que ara sembla que es mengin tota la cara. Però tu no en saps gaire, de donar paréixer. I si estàs trista, ploraràs. I si la vida t'abraça amb dies lluminosos, l'abraçaràs també. I sortiràs a fer rotgle amb les amigues, i escoltaràs els versos que estimes com si els haguessis escrit tu. Dol Em va dir que a l'avi se li havia acabat el cor com un cresol. I ja no va tornar mai més a fer ganxet a la porta de casa, formant rotgle amb les veïnes i guaitant el carrer. Hem de dona

al ritme de la sang

Imatge
El peu esquerre frega el coixí del sofà, amunt i avall, amunt i avall. No saps dir exactament en quin instant ha començat el moviment. Amunt i avall, amunt i avall. Al ritme de la sang que et bull a les venes. Al ritme de la ràbia acumulada, de tots els desitjos contraris a l'amor. Al ritme del dolor. Quan et fa mal la regla també mous el peu amunt i avall, amunt i avall, fregant el matalàs o el terra. El peu esquerre, amunt i avall. Quan fa mal. Quan crema. Quan l'odi se t'estavella contra les mandíbules. Quan no saps com dir la fel, la decepció, l'estupor. Ningú va dir que feia tant de mal. Mous el peu fregant el coixí, amunt i avall, com quan eres menuda i tenies por de la foscor absoluta, quan el germà no hi era. Com quan et despertaves d'un malson i l'amenaça encara era a fora, a l'altra banda del riu, i el pànic només marxava amb el moviment rítmic, ancestral, del peu esquerre amunt i avall fregant el matalàs. Fregues el peu amb la ràbia i el dolor, p

la memoria está en los besos

Imatge
  La memoria está en los besos Mercè Boada i Lluis Tárraga Mestre T'abraço. Em reps. Demà potser no. Però demà no existeix. T'abraço avui i em reps, i somrius. Si m'entenguessis et confessaria que encara em fa por mirar-te als ulls. Que és en els ulls on més puc veure com te m'allunyes cada dia, cada minut, totes les nits que no et veig. En els ulls i no en la verborrea, no en les obsessions, no en el cos que se't va vinclant cap a un costat cansat de suportar el pes de no sé quantes vides. És en els ulls que te me'n vas i torna el pànic de l'abisme, i no va quedar res de tu , potser la por és que després de tu no quedi ja res de mi. Et beso la galta arrugada i inexplicablement suau, Te quiero mucho , i tu rius, Poquito, nada , l'àvia deia el mateix, i se'm fa un nus però tu rius i en aquell instant sí que puc mirar-te els ulls perquè tornes a ser tu, només un moment, el teu riure, mare, la teva sang indígena plantant cara a l'oblit, atra

què faries si volguessis

Imatge
S'acaba el recés i t'entestes a fer fotos d'esglésies i figueres en plena nit, només per comprovar que el flaix és prou potent perquè es vegi un poc de verd i un poc del gris de les pedres de la façana. Ara faries les mil passes ( después de cenar, mil pasos dar ) si no fos perquè et fa basarda el camí que s'endinsa en el bosc i baixa fins a la Font Fresca ( què faries si no tinguessis por? ). O comptaries estrelles si n'hi hagués. No vols pensar en tot el que faries si no tinguessis por, però ara sí que pots pensar en tot el que faràs ara que vols de debò (amb una convicció radical, sense teranyines) ser feliç.                                          besar                  llepar                                                   somriure                  fer l'amor                                           abraçar                                                                                            tocar                          

follets

Imatge
Hem sortit a buscar follets al bosc. Potser no era el millor dia. No hi creia gaire, avui, en els follets. Potser demà. Demà que ja hauré cregut que si demanes bonança et regalen bonança, que si demanes un recer de calma trobes el millor dels paisatges per omplir-te els pulmons i descansar. Arribes al bosc amb records bonics d'un cap de setmana entre amigues acabades de conèixer, amb un resultat d'anàlisis impecable (ets de bona fusta, això no hi ha tempesta ni huracà que ho faci trontollar), amb el pes i la gana recuperats, un únic rastre de cansament a les ulleres que fan bossa sota els ulls. No has vist follets, al bosc, avui, però demà potser sí, potser demà trobaràs un mirall d'ulls riallers que faran joc amb les teves ganes de riure, les teves ganes de tocar pell i de menjar tomàquets que fan gust de tomàquet i de beure vi d'aquell que et torna a un lloc estimat, un lloc on trobes i et troben i on saps que no oblidaràs mai, encara que també tu acabis perdent-te

perichoresis

Imatge
"perichoresis: espai al voltant. Quan estimem algú, li fem espai al seu voltant, perquè pugui ser amb plenitud" (Teresa Forcades)  (Foto: Anita Moll) Encara pots tornar a aquell lloc que s'assembla tant a casa. A l'abraçada insubstituïble, al silenci que és calma i és pàtria on t'arreles i respires. L'amic, la mare, la germana. Pots tornar a l'espai que es crea al teu voltant quan t'abracen, a la plenitud quan els saps a la vora. Tornar també a les ànimes que no saps d'on vénen però que et coneixen, i que coneixes, com si us haguéssiu vist néixer. Potser us heu vist néixer. Pots tornar als qui t'estimen l'ésser amb un Amor que no és d'eixe món, o que ho és però l'havies oblidat, i te'l retornen amb les mans esteses, com el més preuat dels regals. Pots tornar al lloc que et fan al teu voltant perquè puguis moure't, perquè puguis créixer, perquè puguis ser.Tancar els ulls i tornar a casa.

l'únic que haurà valgut la pena

Imatge
Tardor. Mans amigues que t'acaronen l'ànima i et fan regals terrenals. Potser quan morim recordarem aquell moment, les tres al pati, amb dos vinets coll avall i el tercer acompanyant una cigarreta perquè sí, i el riure que venia de ben endins, del centre mateix de la nostra terra, i un volcà guaridor de bromes còmplices. Potser quan morim aquest serà un dels moments que costarà deixar anar. O que deixarem anar amb el millor dels somriures. Com la llum d'aquesta tarda després de la pluja. Com tres o quatre abraçades eternes. Com la por, també, quan l'acollim i la bressem amb alguna cançó antiga que ens torna per uns moments la mare. O el fred sobtat que connecta amb el cos cansat i el revifa. Quan morim, potser, recordarem la mare, Que Dios te bendiga , i les mans amigues i el vi i el fred i algunes abraçades eternes, i sabrem que estimar així és l'únic que haurà valgut la pena.   

que no s'infecti

Imatge
T'equivoques d'uniforme i dispares a qui més estimes, t'equivoques de remei i va i s'infecta la ferida. "El Miquel i l'Olga tornen", Manel

passar el riu

Imatge
Un dia et vas atrevir a creuar el riu que separava la seguretat del malson. La casa i l'infern. La llar i la por. El pare amb la cadireta plegable i una llibreteta a les mans. El pànic, una porta que es tanca, la paràlisi. L'olor de cafè i de pa torrat des dels llençols mandrosos. La vida, com un torrent, a les mans i als ulls i al riure de la mare. Una olor agra, d'òxid, com de sang, i una nena empresonada a la gàbia de la por. Un cau de falgueres on us amagàveu els bessons, un altre ventre. I els graons de fusta que duien a la caseta de dalt de tot del plataner, si t'atrevies a enfilar-t'hi.  La llar, la por, la casa. La mare, l'infern, el refugi. Aquell dia et vas atrevir a creuar el riu, i tot va ser u. Tot va ser teu, tot va ser vida. I només llavors vas poder somriure a la càmera. Avui costa trobar les pedres que facin de passera. Però hi ha mans invisibles que curen l'ànima. Saps que somriuràs, un altre cop, quan hagis passat el riu.

pare

I llavors et truca a quarts de deu de la nit i tu penses Ara haurem de córrer, i respires fondo i et prepares per sortir a buscar la mare a l'altra punta de la ciutat o a la ciutat del costat o on sigui que aquest cop l'hagi duta la seva determinació sense brúixola. I ell s'escura el coll i riu una mica, Només volia donar-te les gràcies, eren tan bons els espaguetis que em vas deixar preparats ahir, et diu, els he escalfat al forn amb formatge gratinat i he dinat com un rei. Només volia donar-te les gràcies. I a tu se't fa un nus mentre aquest amor se t'escola per l'orella i et va baixant, càlid i suau, per tot el cos.

como un molusco

Imatge
"¿Por qué razón había de llegar, siempre, el mal? Era una buena noche para suicidarse, si hubiera creído en el suicidio. Si lo hubiera deseado tan sólo. Pero yo nunca me suicidaré. Yo me pegaré a la vida como un molusco (...)" Ana M. Matute, La trampa

no jugueu amb foc

Nens, no jugueu amb foc o us pixareu al llit. Però no aquella nit, no la nit del solstici, de les bruixes, dels salts a les fogueres i a les platges. No jugueu amb foc o prendreu mal. Aprens a encendre un petard i a apartar-te’n just a temps perquè no t’esclati a les mans, a fugir en el moment adequat, a no quedar-te més estona de la que convé abans no en surtis ferida. No jugueu amb foc o us cremareu els dits. Potser hi hauries d’haver jugat més i hauries après a anar-te’n a temps, a no romandre sense sentit en llocs que ja no són els teus. Jugueu amb foc i apreneu a fugir a temps, perquè no us quedin cicatrius que tornin a encetar-se els dies que el vent aixeca temporals de sorra a les platges de la ciutat.

com si avui fos Sant Joan

Imatge
(La foto és del blog http://rocacuiper.wordpress.com/category/festes-i-tradicions/) Cremo la por, la sang, el crit. Els adéus a mitges, els adéus incomprensibles, els adéus sense adéu. Els carrers impassibles de ciutats "d'acollida" que no entenen de cors desarrelats. La veu emmetzinada i ressentida de la xenofòbia. Cremo els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l’escola que estigmatitzen el meu amor, el meu desig. Els “no podré”, els “no en sabré”. El pànic d’atrapar uns ulls fugissers i preguntar-los si volen quedar-se en comptes de tornar-se’n sud enllà. Els matins amb malsons arrapats a les parpelles, quan encara no creia que existís aquesta força. Alguns diumenges a la tarda. L’avi morint tot sol una nit de Cap d’Any, lluny de mi, un altre cop el mar enmig, separant-nos. Els “m’hauria agradat”, els “hauria volgut”, els “hauria d’haver pogut”. Les coses que no he dit i que ja no val la pena que digui. La gossa morta a la carretera i el crit travat al c

moment

Imatge
Hem rescatat el MOMENT. [Rodrigo Frenk i Julian Weber van ser els creadors d'aquesta acció l'estiu del 2011, dins el projecte Campo Adentro, desenvolupat al Centre Art i Natura de Farrera. Aquest any hem recuperat les lletres del MOMENT, que han passat tot un any a la intempèrie, i hem reviscut aquella experiència. En aquest enllaç podeu veure el vídeo de l'experiència original: http://antropologiaimes.blogspot.com.es/2011/10/moment.html ]

Man of Aran

Imatge
Després de tres dies no vénen versos i entens que no saps escriure'n si no sagnes, i aquí no hi has vingut a sagnar, sinó a tallar l'hemorràgia i enxufar-te una transfusió de vida directa a la vena. Encara no has perdut l'esperança que caigui una tempesta com la de fa uns dies a l'Empordà, una que et faci sentir minúscula i poca cosa, perquè tot el que et passi a la vida quan s'acabi aquest recés tingui també poca importància, i t'ho puguis mirar de lluny, i no et xucli la sang altra vegada. Mentre no arriba la tempesta, et quedes clavada en el mar tempestuós de la inclassificable pel·lícula de Flaherty, els penya-segats de vertigen, les figures minúscules dels homes i les dones d'Aran retallades en un horitzó imponent, la barqueta de rems engolida per les onades. Quan tornis a casa, no hauràs de caçar taurons ni carregar cistells atapeïts d'algues, però hi ha dolors que també encorben l'esquena i amenacen d'arrossegar-te mar endins, i no sempre

el cuento de las mujeres viejas

Un poema de Tadeusz RóZewicz EL CUENTO DE LAS MUJERES VIEJAS Me gustan las mujeres viejas las mujeres feas las mujeres malas son la sal de la tierra no aborren la basura humana conocen el revés de la medalla del amor de la fe vienen y van los dictadores hacen bufonadas tienen las manos manchadas con sangre de seres humanos las mujeres viejas se levantan al amanecer compran carne frutas pan limpian cocinan están en la calle con las manos cruzadas callan las mujeres viejas son son inmortales Hamlet se lanza dentro de su red Fausto juega un papel vil y ridículo Raskolnikov golpea con su hacha las mujeres viejas son indestructibles sonríen con indulgencia muere el dios las mujeres viejas se levantan como cada día al amanecer compran pan vino pescado muere la civilización las mujeres viejas se levantan al amanecer abren las ventanas tiran los desperdicios muere el hombre las mujeres viejas lavan al difunto entierran a los muertos plantan flores sobre las tumbas me gustan las

l'olor de l'herba i les magdalenes de Proust

Imatge
La vida té vida pròpia, i a vegades fa ballar el temps al so que vol i de cop ja no ets ara i aquí, en aquest balcó que t’aboca a tots els paradisos, sinó enllà, en algun moment indeterminat de l’adolescència, ulleres de pasta marrons i cos esquifit, amb una motxilla enorme a l’esquena. L’herba del campament feia aquesta mateixa olor, l’olor d'aquest instant al balcó de Farrera i pel camí d'Alendo, que ha esborrat en un segon més de vint anys que ara ja no importen. L’únic que importa és aquesta olor que ha unit dos punts en el temps i que et retorna al tu atemporal que respira sense inhaladors i fa tombarelles sense xarxa. No van ser amables ni esclatants, els teu disset anys. No vas ser una noia de les que es volien menjar el món. Menjaves poc, de fet. Com si volguessis desaparèixer. No van ser despreocupats ni plàcids, els teus disset anys. Van ser anys d’amagar-se rere les ulleres i tancar-se al lavabo quan ja no podies suportar tanta gent a casa. La vida, llavors, era semp

rescat

Imatge
Quatre gotes sota la llengua que t'han de rescatar del malson. Només quatre gotes, diuen, i l'ànima es calma com si l'acaronés alguna mare, algun pare, algun déu . Quatre gotes, només, i torna l'oxigen, l'avi que aixeca la barca de goma que us empresonava sota l'aigua, la mare que es llença vestida a la piscina i desencalla el flotador entortolligat entre les cames i s'omplen de cop els pulmons infantils que estaven a punt de rebentar. Només quatre gotes que et rescaten avui com et rescaten quatre versos, escribir para descansar /(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)/por no llorar tan dentro / tan a escondidas . Quatre gotes sota la llengua i que la vida es faci un poc més lleugera, que no pesi com pesen aquests matins d'estiu a la ciutat, amb el mòbil a prop i desitjant que no soni, que no truqui ningú, no news, good news , i un ja no puc més atrapat sota la llengua. Quatre gotes i un rescat a temps com el d'aquest vespre, que ella i jo

el senyor Sommer i l'ós polar

Imatge
Vols la sal a la pell i als cabells després del mar. Molta estona. Molts minuts, moltes hores. Tota la tarda. Al vespre amb l'aigua a prop i amb ell, l'amic que hi és sempre, l'amic que no se'n va ni quan t'equivoques i no saps estar a l'alçada. Vols la sal a la pell encara molta estona després de deixar que el mar t'engoleixi i desapareguin aquestes ganes de no llevar-te, de dormir molt i despertar-te i que la pedra al pit ja no hi sigui. Vols la sal a la pell mentre xerreu i t'escolta i la pedra comença a fer-se miques i es confon amb la sorra que encara duus arrapada a les cames, als braços, al ventre. Has tornat a nedar nua al mar i era com si no fossis tu (tu-dolor, tu-soledat, tu-desig-de-no-ser, tu-desig-de-no-sentir). Vols la sorra i la sal a la pell i als cabells i als llavis encara molta estona, a la nit, a l'hora que hauries d'estar dormint però no hi vas perquè no saps si podries i de moment no vols saber-ho. Vols la sal i la sorra