La vida té vida pròpia

"(...) decidí largarme pronto a casa. La encontré helada y conecté la calefacción. Eran los primeros fríos. Me puse un tremendo jersey que compré en Londres hace veinte años y que todavía conservo para los momentos más de depresión que de frío. Su calidez me abraza y reconforta como una madre. Cuando acaba su cometido lo devuelvo al armario y me olvido de su existencia, cosa que raramente puede hacerse con una madre." Alicia Giménez Bartlett, Serpientes en el paraíso

...per exemple, que algun dia trobis el teu lloc al món, o que et llevis als matins sense fils de malsons arrapats a les pestanyes. Que trobis àngels als túnels del metro, a la cafeteria on esmorzes, a la cua del súper i a les parades del mercat. Que conservis sempre la llum als ulls, aquesta que no obliden mai els qui han tingut la sort de veure-la encara que fos només un dia. Que sàpigues viure totes les estacions del cor, i si cremes les naus, que no te'n quedin estelles clavades al pulmó. Que no reneguis mai de cap dels teus amors, si és que han estat amors. Que caminis amb ulls embenats damunt la corda fluixa del desig quan la vida torni a esclatar-te a les venes. Que creixin malgrat tot les tulipes, malgrat març, malgrat la por, malgrat la mort que entra al rebedor de casa i fa tremolar els vidres de totes les finestres. Que cap ocell burleta no es mengi mai les molles que et mostren el camí de retorn a tu, i que es fonguin els dubtes com la neu que algun matí d'hivern to

Dissabte a la tarda. Tornes al barri després d'un dia intens, i quan baixes al metro i veus l'andana atapeïda has de reprimir un primer impuls de fer mitja volta i assajar la concentració mental a veure si aquest cop aconsegueixes teletransportar-te. No vols maleir el Nadal perquè sempre t'ha agradat i et negues a boicotejar-te aquest trosset d'il·lusió que t'ha fet escombrar totes les botigues de xinos de Gràcia buscant un barret de cowboy. Arribes a l'andana i llavors el veus, ben dret, amb una expressió relaxada a la cara, aliè a la gentada i a l'estrès: és un monjo d'uns seixanta-cinc o setanta anys, vestit amb un hàbit gris amb caputxa i un cinturó negre. Passes davant seu i no pots evitar mirar-lo, però hi deu estar acostumat perquè no sembla que se n'adoni. Un parell de metres més endavant, recules perquè hi ha massa gent i prefereixes quedar-te a prop de les escales, i tornes a passar davant d'ell, que continua tranquil en el seu espai, m

cando xa non se está en idade de medrar toda maduración require un desgarro de tendóns entón é cando corren polo meu peito rabaños de cabras que non se dirixen a ningunha parte, (...) [ cuando ya no se está en edad de crecer toda maduración requiere un desgarro de tendones entonces es cuando corren por mi pecho rebaños de cabras que no se dirigen a ninguna parte, (...) ] Olga Novo