digues que m'estimes encara que sigui mentida

Ho deia el llibre de Montserrat Roig que vaig començar a llegir el dia que ella va morir, un diumenge dels meus llunyíssims disset anys, digues que em somies, deia també la cançó, i et prometo que et creuré. Perquè mentre m'ho diguis s'obrirà el món i viuré en les paraules com es viu en la vida, creient-la amb la fe dels conversos, la dels qui han vist passar la mort a prop i s'arrapen als instants com si fossin els últims que els han de veure somriure, plorar, fer l'amor, resseguir amb el dit els camins secrets d'un nom escrit en els vidres entelats. Perquè mentre m'ho diguis no hi haurà res més que la veritat que surt en relleu dels mots i s'enfila per la pell fins a la línia assedegada dels llavis. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que mentre t'escolti els mots no sentiré el silenci orfe de demà, el silenci aspre de l'absència.



Comentaris

Sandra D.Roig ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
9 de novembre de 2011, a les 23:43
spark ha dit…
I ara que totes sabem la teva edat... què? :)

És un títol que té màgia, el d'aquest llibre, que recordo de tant en tant.

Una bombolla.
10 de novembre de 2011, a les 0:05
Anònim ha dit…
Que intens...

delesparaules
10 de novembre de 2011, a les 0:48
GLÒRIA ha dit…
La frase, per qui no ho sàpiga, prové de la pel·lícula Johny Guitar i la deia Joan Crawford. Els diàlegs d'aquesta pel·lícula van ser una troballa i així ho demostra el llibre de Montserrat Roig.
Un petó, Sònia!
10 de novembre de 2011, a les 1:45
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
@Sandra, gràcies, però no em dic Rosa... :-) Un petó!

@Sparkling: doncs res, a felicitar-me quan faci els 38! :-)

@delesparaules: gràcies, una abraçada forta, ens seguim llegint

@GLÒRIA: gràcies per l'apunt, sabia que era d'una peli però no sabia de quina. Una abraçada molt gran! Per cert, continuo amb Ísola, em va agradar el teu apunt al blog.
10 de novembre de 2011, a les 8:36
Eva ha dit…
Digues que m'estimes, encara que sigui mentida... Preciosa frase. Més bonic encara, però, és que sigui veritat. I que, a més, sàpiguen estimar-te com mereixes!

Un plaer seguir-te, com sempre.

Eva
10 de novembre de 2011, a les 20:58
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Gràcies, Eva! És doblement bonic, és cert, quan és veritat... :-)
11 de novembre de 2011, a les 12:22
Coralet ha dit…
quin homenatge més i més bonic :-)
11 de novembre de 2011, a les 13:52
andreu ha dit…
...i mentint li deia tota la veritat...
13 de novembre de 2011, a les 0:47
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
...i ella se la creia... almenys mentre li ho deia
13 de novembre de 2011, a les 17:27
Víctor Pàmies i Riudor ha dit…
Molts escrits versen sobre la seva darrera obra, segur que la més madura, la que ens fa pensar cap on podia haver continuat la seva creació.

Gràcies per afegir-te a l'homenatge conjunt!
14 de novembre de 2011, a les 0:32
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Víctor, gràcies a tu per la feina de recopilació i per animar-nos a participar en l'homenatge.
Una abraçada!
15 de novembre de 2011, a les 11:28
calaix ha dit…
Gran llibre i gran frase, encara que a mi, de fet, em fa ràbia. No crec que siguin bones les mentides, encara que siguin dolçes i menys m'agraden quan no ho són i no som capaços de reconeixer-ho com passa a la pel·lícula. Però la vida, a voltes és complidada... i qui pot jutjar? Si, t'estimo encara que sigui mentida...
25 d’abril de 2012, a les 22:20
Sandra D.Roig ha dit…
Ara, sí, Sònia! un apunt preciós!
una abraçada.
1 de gener de 2013, a les 19:48
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació