La vida té vida pròpia

I vam parlar tant de la pluja fa dues setmanes, del gris dels matins que semblaven capvespres, del malenconiós repicar de l'aigua als vidres de les finestres, de la tristesa i de l'apatia, que no acabo d'entendre per què ara ningú no parla dels dies blaus que acomiaden novembre, del retorn anhelat de la llum, dels cels nets de núvols que amoroseixen l'asfalt. No acabo d'entendre per què no en parlem, si fa quatre dies reclamàvem als déus que ens retiressin les boires i apaivaguessin les tempestes. Donem per fet que hem de tenir llum i sol i cels sense núvols. No volem viure ni un minut a la cara fosca de la lluna. I el retorn de la bonança, amb la bellesa esclatant dels seus paisatges, no ens sembla un regal, sinó un dret adquirit. I ens passa per alt. Renovo avui els vots de compromís amb la bellesa. Que mai més no em passi per alt ni un sol bocí de cel com el d'avui, blau i fred i sense núvols. Que no deixi mai orfe de paraules ni un sol mil·límetre de mar

"És hivern, avui, als carrerons de l'ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s'enfonsen al fang i t'empresonen (...)" Avui escriuria el mateix , i hi afegiria, potser, plou sobre mullat, novembres turbulents, descontrol planetari, quadratura dels cercles. ¿On s'amaguen els somriures plens de llum els mesos de tardor? I tanmateix, mentre va caient la pluja, non si male nunc a les butxaques de l'abric, a les bronquitis i a les tristeses, non si male nunc et olim sic erit , no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor, i l'eternitat és un llenç blau més enllà del desert, aigua salada damunt de la pell nua, ganes de riure i de saltar fogueres les nits de Sant Joan. I mentre plou, abraçades d'aquelles que són com mel per a l'ànima, nits de festa major que fan espassar el fred, danses a la cintura i tota l'alegria del món bategant-te al melic només per uns instants, només per recordar-te que n

Vaig aterrar a l'Esplai Sant Pacià un dissabte de setembre de l'any 1979, de la mà de la mare i aferrada al meu germà bessó. El gran ja feia temps que hi anava, i la petita s'hi afegiria no gaires anys més tard. Recordo corredisses amunt i avall del pati, xiscles, rialles, cares somrients i acollidores. Una monitora de cara pigada ens va venir a buscar per dur-nos a la sala. És veïna meva, ara, però ella no em recorda, com tampoc no recordo jo cap dels altres monitors dels primers anys, ni em recordaven divendres els nois de vint-i-pocs anys, actuals monitors de l'Esplai, que presentaven el llibre del 40è aniversari i que amb cinc o sis anys feien barrila i cantaven cançons en el grup on jo m'estrenava com a monitora. No ens recordem, però sabem que hi ha un fil que ens uneix i que té a veure amb tot el que vam viure entre les parets de la casa de l'Esplai, al pati de la parròquia, a les sales del campanar que compartíem amb els escoltes, a les sales dels Nous L

"Debes amar el tiempo de los intentos, debes amar la hora que nunca brilla..."

La vida, diuen, ens l’hem de prendre com la pluja: que si cau, la deixarem caure. Però de vegades la humitat ens arriba als ossos i ja no ens podem treure el fred de dintre.

De petita t'inquietaven aquelles novel·les en què havies d'escollir el teu destí. "Tria la teva aventura", es deien, i cada capítol era una situació davant de la qual calia prendre una decisió: si esculls escapar-te en línia recta amb el teu zepelí aquàtic, vés a la pàgina 235, si esculls girar cua sota els coralls, vés a la pàgina 140. T'hi atrevies, i a la pàgina 235 s'acabava el joc, meeeecccccccc, opció incorrecta!, el monstre s'ha apoderat del teu zepelí i l'ha devorat abans que poguessis fer un ai. I anaves a la pàgina 140 amb un nus a l'estómac i comprovaves que allà encara hauries tingut opcions, si haguessis girat cua sota els coralls amb el zepelí el monstre no t'hauria vist i l'aventura hauria continuat per altres dreceres, altres camins que ja no tenies opció d'escollir. I tancaves el llibre perquè havies perdut i no volies enganyar-te, de què servia fer trampes si eres tu l'única testimoni d'aquella aventura. Vas ac

Ho deia el llibre de Montserrat Roig que vaig començar a llegir el dia que ella va morir, un diumenge dels meus llunyíssims disset anys, digues que em somies, deia també la cançó, i et prometo que et creuré. Perquè mentre m'ho diguis s'obrirà el món i viuré en les paraules com es viu en la vida, creient-la amb la fe dels conversos, la dels qui han vist passar la mort a prop i s'arrapen als instants com si fossin els últims que els han de veure somriure, plorar, fer l'amor, resseguir amb el dit els camins secrets d'un nom escrit en els vidres entelats. Perquè mentre m'ho diguis no hi haurà res més que la veritat que surt en relleu dels mots i s'enfila per la pell fins a la línia assedegada dels llavis. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que mentre t'escolti els mots no sentiré el silenci orfe de demà, el silenci aspre de l'absència.

Al cel, a déu, a l'univers, a l'atzar, al misteri, a l'energia, als trígons astrals, a la conjunció de Saturn amb el teu ascendent, als àngels de la guarda, a la besàvia xamana que et vetlla els somnis, als raigs de llum o a la pluja de tardor. A qui sigui o al que sigui que et salva en el moment just, en el segon exacte en què et retruny a l'esquena la violència verbal de l'amenaça i et paralitza el pànic en un carrer fosc i mal il·luminat. Al cel, a déu, a l'univers, a qui sigui, al que sigui. La gratitud amoroseix la ràbia de ser presa fàcil en qualsevol carrer de la ciutat, en qualsevol ciutat del món.

SÍNTOMAS II Me latía la vida a la altura del vértigo en ese lugar donde toda calma es mentira Nora Almada , Ísola Em calia començar a llegir aquest llibre fora de l'illa. L'isolament que desarrela me'l sento lluny de la terra i de l'aigua. Encara no en puc parlar. Del llibre, vull dir. He iniciat el seu viatge en silenci, i encara hi sóc. En el silenci en què et deixen només les paraules que toquen l'ànima i la deixen en suspens, com un petit miracle.