La vida té vida pròpia

Plou. "Nice day for ducks", diu el meu germà, deu ser que als ànecs els agrada la pluja i és important saber que a algú li agrada la pluja quan tu només tens ganes que s'acabi perquè a ciutat no fa olor de terra humida sinó d'asfalt recremat i de petroli i no és tan fàcil com anar-te repetint que si cau, la deixarem caure, què més voldries. No t'agrada la pluja a ciutat però quan es prepara i vénen els núvols com exèrcits grisos per la línia del trosset de mar que es veu des de la terrassa de la feina i el cel encara té el color rogenc que anuncia aigua o vent t'agafa una fascinació estranya, la del perill que s'anuncia amb una bellesa impertinent i irònica, ves que vinc, si no volies caldo te'n donaré tres tasses, però abans meravella't amb la primera llum del matí rugint damunt del mar, aviat tot serà gris i hi haurà trons que faran por i a veure si llavors ets capaç de recordar-la, de recordar la llum i els núvols envermellits i la mar que sagna

Aquesta no és del disc nou. Però va ser la primera que ahir, al concert de l'Auditori, em va posar un nus al coll. Un altre vespre per al record, gran Feliu i grans els músics que l'acompanyen. I al matí, com un bàlsam, les cançons que et recorden el camí de retorn a tu mateixa.

Retrobar la lluna plena d'octubre a l'empedrat del carrer, a primera hora del matí. La mateixa de fa tres anys , quan s'anunciava tempesta i tanmateix el far confiava aguantar ferm les envestides de l'aigua. Des de llavors ha vingut la mort i ha vingut la vida, tardes d'hospital, els ulls de l'àvia sabent-me des de molt endins, ¿Y usted por qué llora? , i la seva veu de sobte, com un petit miracle, acompanyant la cançó que ens l'ha de retornar sempre. Els ulls i la veu i les mans de l'àvia, un últim respir que no semblava un final, que potser no era un final, i mentrestant, a fora i a dins, la vida esclatant pertot, els riures dels nebots, tardes amb els amics, el meu desig de tu brindant amb un primícia a la taula més recollida del restaurant, regal de versos enmig d'un recital i record de nits de festa major en una habitació sense cortines. La vida a fora i a dins mentre la mort entra i surt i aprenem encara no sé com a fer-li lloc entre les costel

Un dels meus poemes inèdits traduïts al Seminari de traducció poètica de Marsella per Nathalie Bittoun Debruyne amb la col·laboració dels poetes francesos David Lespiau, Oscarine Bosquet i Jean-Luc Sarré: FORATS M'he buscat el tel de l'ànima i l'he trobat cosit de forats. Cada forat, una absència. Mare, podràs avui venir a buscar-me? TROUS J'ai cherché l'étoffe de mon âme et je l'ai trouvé complètement troué. Chaque trou, une absence. Maman, tu pourras venir me chercher aujourd'hui?

Mentre tu naixies, a l'illa de Frioul el sol enlluernava les roques de les cales i el color de l'aigua se m'enduia al que ja és ara el teu paisatge, cala'n Brut a la tardor sense turistes, Pregonda a l'hivern, Trebalúger i es Talaier al pic del migdia. La teva mare diu que has nascut amb els ulls d'un blau estrany, un poc grisosos, i pens que potser han begut la llum del migdia exultant d'octubre que t'ha vist néixer. El dia que ens vegem per primer cop, ens reconeixerem en el Mediterrani dels ulls, tu a Menorca, jo a Marsella, el mar com a testimoni de totes les naixences.