EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Et penso el cos i tasto a glops menuts l'enyor bonic que sap de retrobades. Quan vingui la tardor, potser, tornaré a escriure versos. Ja no hi ha malsons sota la coixinera. Cosiré els poemes amb fil de placidesa, somriures plens de llum, paisatges que estimo. A poc a poc, la vida ha anat tornant-se amable, i els camins tenen cel i deixen respirar. Trepitjo la terra amb gratitud.
Comentaris
Glòria, bentornada!!!! Amb moltes ganes de continuar llegint-te!!! Una abraçada molt forta.
lavidatevidapropia