La vida té vida pròpia

"Take this sinking boat and point it home We've still got time"

Es veu que ara, als tanatoris, si vols portar de casa el CD amb la cançó que tant li agradava a la persona que acabes de perdre per posar-lo durant la cerimònia, has de pagar 48 euros més IVA per a l'SGAE. Se't queda cara de ximple mentre escoltes l'amable funcionària que t'ho explica amb molt de tacte. Es deu haver trobat de tot quan dóna aquesta informació als familiars dels difunts, però nosaltres no pensem matar la missatgera, així que ens la mirem uns instants com si no ho entenguéssim encara que ho hàgim entès i li preguntem, amb tota la candidesa del món, si la cançó podem cantar-la nosaltres o si tampoc no està permès. Ella somriu, es veu que fins aquí l'SGAE no ha arribat, però ja hi arribarà, ja. La tradició ancestral de cantar en comunitat en un ritu de pas (naixements, casoris, defuncions) ja ha començat a cedir el lloc al silenci imposat si et negues a pagar el peatge. Qualsevol dia ens trobarem un cobrador del frac de la famosa societat general a la ca

Bicindignats i bicindignades de Sant Andreu, ja us falta un tros menys de camí! Una abraçada enorme des de Barcelona!!!

La vida, llavors, era sempre en una altra banda. Allí on eres tu només hi havia silenci, un silenci espès i irrespirable, i un desig sense nom que arrossegava les cadenes com un fantasma. A tot arreu et faltava l'aire. Fins i tot al mar, fins i tot al pic de l'estiu, quan la gent era feliç i autoindulgent i mandrosa, fins i tot els dies de festa major, sobretot els dies de festa major. La vida era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que sentien en carn viva dolors de l'ànima que donaven sentit a les cançons que escoltaven les companyes de classe, Sin ti no soy nada , i semblava que sabien de què parlaven, i tu allà, amb els ulls buits, en el teu silenci sense eco. La vida va arribar de cop i volta, com el fred absurd d'un matí de juliol. Va ser senzill, llavors, embriagar-se, trontollar, caminar ensopegant amb els mobles mentre et tornaven a caure les coses de les mans, venerar el desig i deixar que t'arrossegués, que

"(Pero la vida, la vida, era otra cosa. Otra cosa desesperadamente cierta, otra cosa que él había conocido y no podía recuperar. La vida no se tomaba en serio ni en broma, la vida era como era, para cada uno. El sol traía la vida, todas las madrugadas, a los aleros, a las ventanas, a las conciencias, y la vida se ignoraba, la vida no se conocía, la vida era una mentira inmensa, incomprensible.) Él se quedó solo, mirando hacia la tierra." Ana M. Matute, Los hijos muertos

(Fa temps vaig llegir no sé on aquest conte, que segons sembla és dels indis cherokee, i hi he pensat sovint. L'he buscat pertot i no l'he tornat a trobar. El conto, doncs, com el recordo.) Seguint el ritu de pas de la joventut a l’adultesa dels nens del poblat, el pare d’Amadahy se l’emporta al bosc amb els ulls embenats i el fa seure amb l’esquena recolzada en un tronc d’arbre. El nen haurà de passar-hi tota la nit sol, sense moure’s i sense treure’s la bena dels ulls, fins que surti el sol. No pot demanar ajuda a ningú. Si aguanta tota la nit sense trencar cap d’aquestes normes, s’haurà convertit en un home. El nen no podrà parlar amb ningú d’aquesta experiència, ja que l’entrada en la masculinitat adulta ha de ser individual i secreta. Amadahy s’asseu al tronc i intenta dominar la por, però aviat comença a tremolar i a petar de dents. En la seva ment, cada soroll es converteix en una amenaça: animals salvatges que potser el ronden, algun guerrer d’una tribu enemiga que pod