EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
De vegades hi ha històries que et deixen l'ànima freda. No impassible o indiferent, sinó freda, glaçada, paralitzada, cosida a punyalades de gebre. És un terror que talla el flux de la sang a les venes i t'atura el cor gairebé literalment, i és impossible recórrer a la raó perquè és de la raó mateixa que neix la barbàrie. L'impacte és com el de la caiguda, els ossos petant a l'asfalt, l'aire segat als pulmons, la fragilitat de sobte a la intempèrie. Mil·lèsimes de segon de pànic que se t'aferren al cos i el deixen trontollant durant dies, o setmanes o mesos o anys, com quan colpejàvem amb força la barana de ferro de l'escola i ens quedàvem hipnotitzades mirant com les vibracions s'escapaven de la barana mateixa i es perdien en l'infinit, eternes. Feia mal aquell soroll insistent, i fascinava. Hi ha històries que se't queden enganxades a la pell com la marca d'una esquitxada absurda amb aigua bullent, com la cançó d'infantesa que aconsegueix arrencar l'àvia del seu mutisme, com una bufetada injusta. Per bé o per mal, han vingut per quedar-se, per habitar-te la ment i el cos fins l'últim dia que conservis la memòria. 
Comentaris
Que fort. No t'ho creuràs. Vaig acabar-me de llegir aquest llibre la setmana passada (el vaig agafar a la biblioteca del costat de la feina, l'Andreu Nin).
M'encanta el títol en anglès (Never let me go). És bonic i trist alhora, perquè m'imagino la protagonista, ballant i gronxant un bebè imaginari, mentre canta "No em deixis mai, no em deixis mai".
Em va enganxar des del principi. Si hagués de triar una paraula per definir-la seria inquietant. És d'aquelles històries que se't fiquen a dins i et van calant, com el fred a l'hivern...
Eva