EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Comentaris
Que fort. No t'ho creuràs. Vaig acabar-me de llegir aquest llibre la setmana passada (el vaig agafar a la biblioteca del costat de la feina, l'Andreu Nin).
M'encanta el títol en anglès (Never let me go). És bonic i trist alhora, perquè m'imagino la protagonista, ballant i gronxant un bebè imaginari, mentre canta "No em deixis mai, no em deixis mai".
Em va enganxar des del principi. Si hagués de triar una paraula per definir-la seria inquietant. És d'aquelles històries que se't fiquen a dins i et van calant, com el fred a l'hivern...
Eva