estiu

Somio Farrera mentre m'assalta la por de no saber escriure el que voldria escriure. Somio Menorca i no m'assalta res, només em gronxo en el vaivé dels paisatges que ja començo a assaborir, la silueta de Ciutadella retallada al fons des de l'hortal, el ponent dessagnant-se al mar de punta Nati, els pins de cala'n Busquets, el blanc encegador del convent de Santa Clara al pic del migdia. No sé si a l'estiu tornaran les paraules. Han tornat a fugir, burletes i insolents com nenes de quinze anys. ¿Deurà ser cert que només el dolor, i el record del dolor, deslliga el nus de les paraules? Tornaran quan voldran. Mentrestant, somio l'estiu i m'acostumo al silenci.

Comentaris

Eva ha dit…
Les paraules a vegades són esquives, joganeres. Van a la seva. En el meu cas, de dia juguen a fet i amagar. De nit, brollen, malicioses, i em furten la son.
Segur que encara que ara fugin, un cop siguis a Farrera, el cos i la ment relaxats, surten de l'amagatall.
23 de juny de 2011, a les 9:54
GLÒRIA ha dit…
De vegades, Sònia, les paraules fan vaga i no només el dolor ens les retorna, també la joia. Poques però molt ben dites per recrear la Menorca que et viu a la memòria.
23 de juny de 2011, a les 15:59
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Eva, Glòria, gràcies, tant de bo us escoltin! :-)
23 de juny de 2011, a les 16:15
Mps Landino ha dit…
Avui, totes les paraules s'han fet petó, inclús les que fugen del soroll del carrer i del tanys de les campanes.
26 de juny de 2011, a les 20:34
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació