estiu

Somio Farrera mentre m'assalta la por de no saber escriure el que voldria escriure. Somio Menorca i no m'assalta res, només em gronxo en el vaivé dels paisatges que ja començo a assaborir, la silueta de Ciutadella retallada al fons des de l'hortal, el ponent dessagnant-se al mar de punta Nati, els pins de cala'n Busquets, el blanc encegador del convent de Santa Clara al pic del migdia. No sé si a l'estiu tornaran les paraules. Han tornat a fugir, burletes i insolents com nenes de quinze anys. ¿Deurà ser cert que només el dolor, i el record del dolor, deslliga el nus de les paraules? Tornaran quan voldran. Mentrestant, somio l'estiu i m'acostumo al silenci.

Comentaris

Eva ha dit…
Les paraules a vegades són esquives, joganeres. Van a la seva. En el meu cas, de dia juguen a fet i amagar. De nit, brollen, malicioses, i em furten la son.
Segur que encara que ara fugin, un cop siguis a Farrera, el cos i la ment relaxats, surten de l'amagatall.
GLÒRIA ha dit…
De vegades, Sònia, les paraules fan vaga i no només el dolor ens les retorna, també la joia. Poques però molt ben dites per recrear la Menorca que et viu a la memòria.
Eva, Glòria, gràcies, tant de bo us escoltin! :-)
Mps Landino ha dit…
Avui, totes les paraules s'han fet petó, inclús les que fugen del soroll del carrer i del tanys de les campanes.

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Bona Pasqua