estimar és tremolar

"Si és tan atroç que se’ns mori un fill, i ho és, és perquè val la pena haver nascut. Estimem la vida fins i tot sabent que se’ns pot morir un fill. No tenim fills per ser feliços: tenir fills és tenir por, estimar és tremolar. Si aspiréssim a la serenitat, no seríem pares. Tenim fills perquè intuïm que serà l’experiència d’amor més forta que viurem mai."
André Comte-Sponville

Estimar la vida és estimar la tremolor. Estimar les ales trencades amb què arribem a noves terres on l'hivern és més amable. Prendre'ns temps per guarir-les. Estimar cada minut del temps que dediquem a guarir-les. Estimar també el desig de guarir-les. Caminar des del que som i no renegar mai del que ens ha fet com som. Atrevir-nos a tremolar perquè estimar (els fills, els pares, els germans, les parelles, els amics, els d'ara i els d'abans i els de després) és l'experiència més forta de vida que tindrem mai.




Comentaris

Coralet ha dit…
Podries viure sense estimar, però et perdries com tu dius "l'experiència més forta"...
un escrit preciós i més que això...

pd. vaig llegir fa anys "La felicitat, desesperadament", i estos dies justament estic pensant en rellegir-lo.

coralet
7 d’abril de 2011, a les 18:36
Anònim ha dit…
Just també anava a dir el mateix que Coralet. Vaig llegir "La felicidad, desesperadamente", una serie de conferències de Sponville. Llibre que vaig alternar i que també et recomane, amb el de Bertrand Russell: "la conquista de la felicidad".
Salutacions.
7 d’abril de 2011, a les 19:59
noséqui ha dit…
un post preciòs... estimar és un plaer dolç i amarg que no podem deixar de sentir...
m'apunte les recomanacions de Martina i Coralet.

petonets
11 d’abril de 2011, a les 10:55
Esther Fabrellas ha dit…
Nina,
jo també et seguiré.
Una abraçada,
e.
15 d’abril de 2011, a les 14:29
Dr. Flasche ha dit…
Només puc somriure...
17 d’abril de 2011, a les 12:20
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació