La vida té vida pròpia

"Aquell vespre, malgrat tot, el nen volia tornar a casa. Una veïna, per distreure’l, va emmenar-se’l a fora. L’agafà com s’agafa un farcell de poc pes. Ja no ho fan gaire de portar-lo al braç. Aquell gest és una romanalla d’un passat feliç, quan el seu bressol era a tocar del llit gran, dels pares. Ara, d’ençà que dorm sol, ha descobert la por. Hi havia una por sense nom que el corglaçava en la cambra estreta amb les primeres lluors de l’alba. Incapaç de bellugar-se, de cridar, el nen fitava un rostre immòbil en una ganyota o una figura a l’aguait en algun racó fosc. Però la cambra s’aclaria una mica més, i cada objecte recobrava la fesomia de sempre. La fantasma esdevenia una cortina arregussada o bé una cadira amb un munt de roba. " Antoni Moll Camps, Inventari de minyonia

Avui, dijous sant, dia de penitència, de confessar els pecats (sobretot els de la carn), mortals i venials, els desitjos ocults que escandalitzarien les ments benpen sants (sobretot les que pensen que tu no ets aquesta mena de dones) , la golafreria, els cigarrets que es fumen d'amagat, la peresa indolent, l'enveja ignominiosa, la supèrbia de creure'n s invencibles, l'avarícia que nega el nostre temps als altr e s, la ira que et fa desitjar cremar contenidors d'escombr aries quan el soroll dels camions t'ha fet sortir venetes verdes al blanc dels ulls. Avui, dijous sant, dia de confe ssions per deixar l'ànima neta per demà, divendres sant, dia de dejuni i abstinència, em confesso, doncs, i dic qu e tinc una flaca pels homes i les dones que parlen vale ncià. Sobretot, per aquests tres. (No, no hi falta cap foto.)

A la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona del seu poemari Dones d'heura , II Premi Jordi Pàmias, la Marta Pérez ens va convidar a caminar per la vida com ho fan les dones d'heura: a resseguir el camí del mur i descobrir la bellesa del viatge de les pedres, a estendre'ns fins més enllà de qualsevol límit amb el desig de contactar, d'acaronar, de dialogar. Avui us convido jo a enfilar-nos pels seus versos com ho fan les dones d'heura: enclavades a la terra però obrint-se camí, paret amunt, fins a tocar el cel. Tisores Vull tallar bocins dels meus dies, conjur de tisores per sobreviure. La tarda del dia de Reis , color de suc de mango. Una ferida en el temps. El meu fill amb un tall de pruna sobre el front i la moto estesa a la carretera. Les erugues estoiques del dolor. Tisorada! Drap esquinçat només amb dos dits. Esmicolaré el record fins a fer-lo pols. Marta Pérez Sierra, Dones d'heura

(Oli d'Enrique Chernáez) A totes les mares que hem perdut. I a les que hem retrobat. (Dedicatòria de Non si male nunc , Viena Edicions, 2008) I s'ha enllaçat l' abraçada que guardava a les costelles amb aquella del comiat, fa no sé quants anys, davant la boca de metro de plaça Catalunya, era el segon cop en vuit anys que et veia plorar i vaig sentir en el més profund de l'ànima, amb veritable certesa, que m'estimaves més del que mai havia pogut imaginar. Diumenge també. La teva alegria quan em vas reconèixer, el timbre il·lusionat de la teva veu, aquell Estàs guapíssima! i les abraçades, sobretot les abraçades, la primera després de la sorpresa, amb un nus d'emoció, i l'última, després del te i les pastes i la conversa, barreja d'alegria i de tendresa, que ara ja no serà un comiat si no volem ( Vine un altre dia a veure'm ), i que em transportà només per un instant al vertigen del buit en aquella boca de metro per guarir-lo, per tancar el c

"Si és tan atroç que se’ns mori un fill, i ho és, és perquè val la pena haver nascut. Estimem la vida fins i tot sabent que se’ns pot morir un fill. No tenim fills per ser feliços: tenir fills és tenir por, estimar és tremolar. Si aspiréssim a la serenitat, no seríem pares. Tenim fills perquè intuïm que serà l’experiència d’amor més forta que viurem mai." André Comte-Sponville Estimar la vida és estimar la tremolor. Estimar les ales trencades amb què arribem a noves terres on l'hivern és més amable. Prendre'ns temps per guarir-les. Estimar cada minut del temps que dediquem a guarir-les. Estimar també el desig de guarir-les. Caminar des del que som i no renegar mai del que ens ha fet com som. Atrevir-nos a tremolar perquè estimar (els fills, els pares, els germans, les parelles, els amics, els d'ara i els d'abans i els de després) és l'experiència més forta de vida que tindrem mai.