enorme lluna color de sorra


Ens fascina tot el que tingui a veure amb els astres: els eclipsis de sol, els eclipsis de lluna, les marees, els cometes, les pluges d'estrelles, l'estrella de l'alba. No recordo l'última lluna enorme, fa divuit anys, però sí que et recordo a tu anunciant-m'ho, avui la lluna es veu molt grossa perquè està molt a prop de la terra, com ahir, i també com ahir, passaran molts anys fins que puguem tornar a veure-ho. I amb aquesta urgència convertíem el fenomen en un fet excepcional, prodigiós, digne de lluir en fluorescent al calendari i de fer-se esperar amb ànsia els dies previs. Devem haver heretat la passió de la mare pel cel, te'n recordes?, a l'estiu sortíem al porxo de l'hortal i buscàvem amb ella objectes voladors no identificats, l'estrella polar, constel·lacions perdudes. I per sant Llorenç, tota la nit mirant com queien els estels.
Tu no has perdut ni un gram d'aquell entusiasme. Un dia sencer esperant la lluna. Envia-me'n fotos. La lluna de dissabte des del passeig de Vilanova era, com va dir la petita, una enorme lluna color de sorra.

(La foto és de l'Anita Moll. Batiscafo, les teves encara no han arribat...)

Comentaris

GLÒRIA ha dit…
Cuànta nostàlgia, Sònia! I com t'inspira!
24 de març de 2011, a les 18:23
Dr. Flasche ha dit…
I mentres mirem la lluna...patapam, ja gairabé s'ha acabat març...
25 de març de 2011, a les 0:31
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Gràcies, Glòria! Per quan un altre taller d'escriptura? M'encantaria tornar a compartir textos i treballar-los a fons amb vosaltres!

Doctor!!!! Ni me n'havia adonat... que acabi març sempre és una bona notícia :-)
25 de març de 2011, a les 8:22
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació