una abraçada

He vingut a fer-te l'abraçada que fa anys que guardo entre les costelles i que avui, tornant en cotxe per l'autopista, s'ha obert pas espetegant les ales gairebé amb violència. He sabut trobar el camí seguint les engrunes de pa que des d'aquell dia d'hivern he anat deixant caure per no perdre't. La casa era a les fosques. El barri, en silenci. La veïna m'ha dit que no hi eres, "vols que li digui alguna cosa?", però no s'ha acostat gaire a les barreres de l'entrada. Ja era fosc i he pensat que no sabria dir-te gaire cosa de la visitant que havia demanat per tu, potser només el somriure de la veu, la silueta menuda ("era una noia, semblava jove"). Hauria pogut dir-li el meu nom. Hauria pogut explicar-li que venia a veure't perquè tenia una abraçada per a tu, que en tot aquest temps no havia pogut venir i ara sí, que la por es va quedar feta engrunes al desert, ja fa molts dies. Que avui tot hauria estat bé, que hi fossis, que no hi fossis, que et fes il·lusió veure'm, que no te'n fes, que estiguessis sola o que hi hagués algú altre. Hauria pogut dir-li que encara guardo a la butxaca l'arracada de lapislàtzuli que vas dur-me de Xile. Que t'estimo. Que mai no he oblidat la mare que vas ser i que encara ets, en algun raconet de mi.
No li he dit res. T'he deixat l'abraçada al jardí, a la vora d'un banquet de fusta. Potser la veuràs demà quan t'aboquis al balcó. Potser tornaré un altre dia.