La vida té vida pròpia

(A n' Esperança Camps , que m'hi ha fet tornar com en un somni.) Et juro que va ser febrer tots aquells dies, encara que la mar i el cel tinguessin aquest color esclatant de primavera. Vaig arribar a Menorca el dia de sa sobrassada, al capvespre. A l'hortal me n'havien guardat per escalfar-me-la a les brases de la xemeneia; però jo encara era vegetariana i no en vaig menjar. Era febrer, el mes de tots els naufragis, el de la boira fantasmal a la muntanya, el preludi del mes turbulent i estrany, març marçot, mata la vella. Era febrer i jo ja duia uns quants naufragis acumulats al fons de les pupil·les. Feia pocs dies que havia començat Ventdelplà, i no vaig poder-me'n empassar ni un sol episodi: quina sèrie més flaca, durarà quatre dies, vaig rondinar. Digue'm intuïtiva. Des del pis dels tiets, al carrer d'Eivissa, vaig passar hores mirant les teulades i la roba que voleiava als terrats, mentre m'espolsava les restes del naufragi escrivint els primers v

Potser algun dia acabarem entenent la llibertat no com un trofeu tancat amb pany i clau darrere les vitrines dels poderosos, sinó com una experiència que creix dins nostre i s'estén més enllà de la seva prepotència. No ens fa menys lliures el vostre despotisme. Ens fa més grans encara.

He vingut a fer-te l'abraçada que fa anys que guardo entre les costelles i que avui, tornant en cotxe per l'autopista, s'ha obert pas espetegant les ales gairebé amb violència. He sabut trobar el camí seguint les engrunes de pa que des d'aquell dia d'hivern he anat deixant caure per no perdre't. La casa era a les fosques. El barri, en silenci. La veïna m'ha dit que no hi eres, "vols que li digui alguna cosa?", però no s'ha acostat gaire a les barreres de l'entrada. Ja era fosc i he pensat que no sabria dir-te gaire cosa de la visitant que havia demanat per tu, potser només el somriure de la veu, la silueta menuda ("era una noia, semblava jove"). Hauria pogut dir-li el meu nom. Hauria pogut explicar-li que venia a veure't perquè tenia una abraçada per a tu, que en tot aquest temps no havia pogut venir i ara sí, que la por es va quedar feta engrunes al desert, ja fa molts dies. Que avui tot hauria estat bé, que hi fossis, que no

Recordes aquesta sensació? Baixar del tren en una estació que no és la teva. Adonar-te'n quan ja és massa tard i només ets a temps d'aixecar una mà com qui crida un taxi i quedar-te palplantada a l'andana amb la boca oberta, com si no t'ho poguessis creure. Aturar amb el cos un instant agut de pànic, i notar-te després l'esquena adolorida, les mans balbes. Al teu voltant, ningú no et sap el nom ni te'l demana. Regalaries la mitja lluna de lapislàtzuli que sempre dus a la butxaca a qui en digués cadascuna de les lletres, en qualsevol de les seves variants, sònia, sonita, sò, a qui et mirés als ulls per preguntar-te On volies anar?, potser puc acompanyar-t'hi . La gent aquí no et sap el nom ni li interessa, no et sap cap anhel ni li interessa. T'acabarà vencent la indiferència, i ja no recordaràs, si és que ho has sabut mai, en quina estació volies baixar-te. (Foto: Mundorail http://www.mundofotos.net/foto/mundorail/710400/llegada-del-tren-a-la-e

A mi també m'atordeix aquesta cançó, em deixa en suspens, se m'emporta i no importa on sigui o què estigui fent, desaparec, em perdo dins la veu i el puntejat de la guitarra, completament abduïda. I no sé dir-te exactament quines cordes de l'ànima em toca, només sé que són unes de molt tibants que escampen la vibració en cercles concèntrics per tot el cos, com les pedres que fèiem saltar a la superfície del riu quan érem petits, i el deixen tremolant durant molta estona. No recordo on era ni què estava fent el primer cop que la vaig escoltar, suposo que a casa (a quina casa?) o dins del cotxe (de camí a on?), però no crec que pugui oblidar-me d'ahir, dels teus ulls, de les pissarres del cambrer argentí simpàtic, del mos de pastís de verdures que es va quedar en suspens, tremolant a la forquilla, quan van començar a sonar les primeres notes. No era l'Urquijo (em fa falta l'Urquijo), però se m'enduia igual cap a no sé on, un estat mental sense imatges, sense r

Quan marxem d'un lloc sabent els motius que ens n'han fet moure, sempre hi ha un moment, com un flaix, que ens recorda per què vam marxar i què vam venir a buscar, i potser ens adonem que el que ens feia marxar ja s'ha dissolt o el que veníem a buscar ja no ens cal. I llavors podem decidir si quedar-nos on som perquè trobem un altre motiu, o tornar al lloc que vam deixar fa temps i redescobrir-lo. O trobar-ne un de nou. Un cop vaig decidir tornar. Avui decideixo no anar-me'n.