La vida té vida pròpia

"(...) decidí largarme pronto a casa. La encontré helada y conecté la calefacción. Eran los primeros fríos. Me puse un tremendo jersey que compré en Londres hace veinte años y que todavía conservo para los momentos más de depresión que de frío. Su calidez me abraza y reconforta como una madre. Cuando acaba su cometido lo devuelvo al armario y me olvido de su existencia, cosa que raramente puede hacerse con una madre." Alicia Giménez Bartlett, Serpientes en el paraíso

...per exemple, que algun dia trobis el teu lloc al món, o que et llevis als matins sense fils de malsons arrapats a les pestanyes. Que trobis àngels als túnels del metro, a la cafeteria on esmorzes, a la cua del súper i a les parades del mercat. Que conservis sempre la llum als ulls, aquesta que no obliden mai els qui han tingut la sort de veure-la encara que fos només un dia. Que sàpigues viure totes les estacions del cor, i si cremes les naus, que no te'n quedin estelles clavades al pulmó. Que no reneguis mai de cap dels teus amors, si és que han estat amors. Que caminis amb ulls embenats damunt la corda fluixa del desig quan la vida torni a esclatar-te a les venes. Que creixin malgrat tot les tulipes, malgrat març, malgrat la por, malgrat la mort que entra al rebedor de casa i fa tremolar els vidres de totes les finestres. Que cap ocell burleta no es mengi mai les molles que et mostren el camí de retorn a tu, i que es fonguin els dubtes com la neu que algun matí d'hivern to

Dissabte a la tarda. Tornes al barri després d'un dia intens, i quan baixes al metro i veus l'andana atapeïda has de reprimir un primer impuls de fer mitja volta i assajar la concentració mental a veure si aquest cop aconsegueixes teletransportar-te. No vols maleir el Nadal perquè sempre t'ha agradat i et negues a boicotejar-te aquest trosset d'il·lusió que t'ha fet escombrar totes les botigues de xinos de Gràcia buscant un barret de cowboy. Arribes a l'andana i llavors el veus, ben dret, amb una expressió relaxada a la cara, aliè a la gentada i a l'estrès: és un monjo d'uns seixanta-cinc o setanta anys, vestit amb un hàbit gris amb caputxa i un cinturó negre. Passes davant seu i no pots evitar mirar-lo, però hi deu estar acostumat perquè no sembla que se n'adoni. Un parell de metres més endavant, recules perquè hi ha massa gent i prefereixes quedar-te a prop de les escales, i tornes a passar davant d'ell, que continua tranquil en el seu espai, m

cando xa non se está en idade de medrar toda maduración require un desgarro de tendóns entón é cando corren polo meu peito rabaños de cabras que non se dirixen a ningunha parte, (...) [ cuando ya no se está en edad de crecer toda maduración requiere un desgarro de tendones entonces es cuando corren por mi pecho rebaños de cabras que no se dirigen a ninguna parte, (...) ] Olga Novo

I vam parlar tant de la pluja fa dues setmanes, del gris dels matins que semblaven capvespres, del malenconiós repicar de l'aigua als vidres de les finestres, de la tristesa i de l'apatia, que no acabo d'entendre per què ara ningú no parla dels dies blaus que acomiaden novembre, del retorn anhelat de la llum, dels cels nets de núvols que amoroseixen l'asfalt. No acabo d'entendre per què no en parlem, si fa quatre dies reclamàvem als déus que ens retiressin les boires i apaivaguessin les tempestes. Donem per fet que hem de tenir llum i sol i cels sense núvols. No volem viure ni un minut a la cara fosca de la lluna. I el retorn de la bonança, amb la bellesa esclatant dels seus paisatges, no ens sembla un regal, sinó un dret adquirit. I ens passa per alt. Renovo avui els vots de compromís amb la bellesa. Que mai més no em passi per alt ni un sol bocí de cel com el d'avui, blau i fred i sense núvols. Que no deixi mai orfe de paraules ni un sol mil·límetre de mar

"És hivern, avui, als carrerons de l'ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s'enfonsen al fang i t'empresonen (...)" Avui escriuria el mateix , i hi afegiria, potser, plou sobre mullat, novembres turbulents, descontrol planetari, quadratura dels cercles. ¿On s'amaguen els somriures plens de llum els mesos de tardor? I tanmateix, mentre va caient la pluja, non si male nunc a les butxaques de l'abric, a les bronquitis i a les tristeses, non si male nunc et olim sic erit , no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor, i l'eternitat és un llenç blau més enllà del desert, aigua salada damunt de la pell nua, ganes de riure i de saltar fogueres les nits de Sant Joan. I mentre plou, abraçades d'aquelles que són com mel per a l'ànima, nits de festa major que fan espassar el fred, danses a la cintura i tota l'alegria del món bategant-te al melic només per uns instants, només per recordar-te que n

Vaig aterrar a l'Esplai Sant Pacià un dissabte de setembre de l'any 1979, de la mà de la mare i aferrada al meu germà bessó. El gran ja feia temps que hi anava, i la petita s'hi afegiria no gaires anys més tard. Recordo corredisses amunt i avall del pati, xiscles, rialles, cares somrients i acollidores. Una monitora de cara pigada ens va venir a buscar per dur-nos a la sala. És veïna meva, ara, però ella no em recorda, com tampoc no recordo jo cap dels altres monitors dels primers anys, ni em recordaven divendres els nois de vint-i-pocs anys, actuals monitors de l'Esplai, que presentaven el llibre del 40è aniversari i que amb cinc o sis anys feien barrila i cantaven cançons en el grup on jo m'estrenava com a monitora. No ens recordem, però sabem que hi ha un fil que ens uneix i que té a veure amb tot el que vam viure entre les parets de la casa de l'Esplai, al pati de la parròquia, a les sales del campanar que compartíem amb els escoltes, a les sales dels Nous L

"Debes amar el tiempo de los intentos, debes amar la hora que nunca brilla..."

La vida, diuen, ens l’hem de prendre com la pluja: que si cau, la deixarem caure. Però de vegades la humitat ens arriba als ossos i ja no ens podem treure el fred de dintre.

De petita t'inquietaven aquelles novel·les en què havies d'escollir el teu destí. "Tria la teva aventura", es deien, i cada capítol era una situació davant de la qual calia prendre una decisió: si esculls escapar-te en línia recta amb el teu zepelí aquàtic, vés a la pàgina 235, si esculls girar cua sota els coralls, vés a la pàgina 140. T'hi atrevies, i a la pàgina 235 s'acabava el joc, meeeecccccccc, opció incorrecta!, el monstre s'ha apoderat del teu zepelí i l'ha devorat abans que poguessis fer un ai. I anaves a la pàgina 140 amb un nus a l'estómac i comprovaves que allà encara hauries tingut opcions, si haguessis girat cua sota els coralls amb el zepelí el monstre no t'hauria vist i l'aventura hauria continuat per altres dreceres, altres camins que ja no tenies opció d'escollir. I tancaves el llibre perquè havies perdut i no volies enganyar-te, de què servia fer trampes si eres tu l'única testimoni d'aquella aventura. Vas ac

Ho deia el llibre de Montserrat Roig que vaig començar a llegir el dia que ella va morir, un diumenge dels meus llunyíssims disset anys, digues que em somies, deia també la cançó, i et prometo que et creuré. Perquè mentre m'ho diguis s'obrirà el món i viuré en les paraules com es viu en la vida, creient-la amb la fe dels conversos, la dels qui han vist passar la mort a prop i s'arrapen als instants com si fossin els últims que els han de veure somriure, plorar, fer l'amor, resseguir amb el dit els camins secrets d'un nom escrit en els vidres entelats. Perquè mentre m'ho diguis no hi haurà res més que la veritat que surt en relleu dels mots i s'enfila per la pell fins a la línia assedegada dels llavis. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que mentre t'escolti els mots no sentiré el silenci orfe de demà, el silenci aspre de l'absència.

Al cel, a déu, a l'univers, a l'atzar, al misteri, a l'energia, als trígons astrals, a la conjunció de Saturn amb el teu ascendent, als àngels de la guarda, a la besàvia xamana que et vetlla els somnis, als raigs de llum o a la pluja de tardor. A qui sigui o al que sigui que et salva en el moment just, en el segon exacte en què et retruny a l'esquena la violència verbal de l'amenaça i et paralitza el pànic en un carrer fosc i mal il·luminat. Al cel, a déu, a l'univers, a qui sigui, al que sigui. La gratitud amoroseix la ràbia de ser presa fàcil en qualsevol carrer de la ciutat, en qualsevol ciutat del món.

SÍNTOMAS II Me latía la vida a la altura del vértigo en ese lugar donde toda calma es mentira Nora Almada , Ísola Em calia començar a llegir aquest llibre fora de l'illa. L'isolament que desarrela me'l sento lluny de la terra i de l'aigua. Encara no en puc parlar. Del llibre, vull dir. He iniciat el seu viatge en silenci, i encara hi sóc. En el silenci en què et deixen només les paraules que toquen l'ànima i la deixen en suspens, com un petit miracle.

Plou. "Nice day for ducks", diu el meu germà, deu ser que als ànecs els agrada la pluja i és important saber que a algú li agrada la pluja quan tu només tens ganes que s'acabi perquè a ciutat no fa olor de terra humida sinó d'asfalt recremat i de petroli i no és tan fàcil com anar-te repetint que si cau, la deixarem caure, què més voldries. No t'agrada la pluja a ciutat però quan es prepara i vénen els núvols com exèrcits grisos per la línia del trosset de mar que es veu des de la terrassa de la feina i el cel encara té el color rogenc que anuncia aigua o vent t'agafa una fascinació estranya, la del perill que s'anuncia amb una bellesa impertinent i irònica, ves que vinc, si no volies caldo te'n donaré tres tasses, però abans meravella't amb la primera llum del matí rugint damunt del mar, aviat tot serà gris i hi haurà trons que faran por i a veure si llavors ets capaç de recordar-la, de recordar la llum i els núvols envermellits i la mar que sagna

Aquesta no és del disc nou. Però va ser la primera que ahir, al concert de l'Auditori, em va posar un nus al coll. Un altre vespre per al record, gran Feliu i grans els músics que l'acompanyen. I al matí, com un bàlsam, les cançons que et recorden el camí de retorn a tu mateixa.

Retrobar la lluna plena d'octubre a l'empedrat del carrer, a primera hora del matí. La mateixa de fa tres anys , quan s'anunciava tempesta i tanmateix el far confiava aguantar ferm les envestides de l'aigua. Des de llavors ha vingut la mort i ha vingut la vida, tardes d'hospital, els ulls de l'àvia sabent-me des de molt endins, ¿Y usted por qué llora? , i la seva veu de sobte, com un petit miracle, acompanyant la cançó que ens l'ha de retornar sempre. Els ulls i la veu i les mans de l'àvia, un últim respir que no semblava un final, que potser no era un final, i mentrestant, a fora i a dins, la vida esclatant pertot, els riures dels nebots, tardes amb els amics, el meu desig de tu brindant amb un primícia a la taula més recollida del restaurant, regal de versos enmig d'un recital i record de nits de festa major en una habitació sense cortines. La vida a fora i a dins mentre la mort entra i surt i aprenem encara no sé com a fer-li lloc entre les costel

Un dels meus poemes inèdits traduïts al Seminari de traducció poètica de Marsella per Nathalie Bittoun Debruyne amb la col·laboració dels poetes francesos David Lespiau, Oscarine Bosquet i Jean-Luc Sarré: FORATS M'he buscat el tel de l'ànima i l'he trobat cosit de forats. Cada forat, una absència. Mare, podràs avui venir a buscar-me? TROUS J'ai cherché l'étoffe de mon âme et je l'ai trouvé complètement troué. Chaque trou, une absence. Maman, tu pourras venir me chercher aujourd'hui?

Mentre tu naixies, a l'illa de Frioul el sol enlluernava les roques de les cales i el color de l'aigua se m'enduia al que ja és ara el teu paisatge, cala'n Brut a la tardor sense turistes, Pregonda a l'hivern, Trebalúger i es Talaier al pic del migdia. La teva mare diu que has nascut amb els ulls d'un blau estrany, un poc grisosos, i pens que potser han begut la llum del migdia exultant d'octubre que t'ha vist néixer. El dia que ens vegem per primer cop, ens reconeixerem en el Mediterrani dels ulls, tu a Menorca, jo a Marsella, el mar com a testimoni de totes les naixences.

"Ô Ville! Labyrinthe, plan, quadrillage toujours en expansion, constructions du siècle (...)" Elies Barberà, Allà on les grues nien , traducció de Nathalie Bittoun Debruyne Seminari de traducció poètica a Marsella. Avui traduïm poemes del llibre "Allà on les grues nien ", d'Elies Barberà. Quan sortim a dinar, pel quartier du Panier, ens adonem que Marsella és la ciutat de les grues. També. Com moltes. Com totes, potser. A la tornada, al port, el capvespre ens torna a oferir la meravellosa llum damunt de l'aigua i de les barques. Damunt de les grues, també. Ara les veig. Ahir, quan vam arribar, em van passar per alt.

" Cuando llegue la hora en que debas enseñarles, nada podrá impedir que suceda; cuando no es la hora, nada puede hacer que suceda " J.S. Gaviota M'arriben com un bàlsam les paraules que em fan entendre amb el cor i no amb el cap el saber sense saber, el dir sense dir, el trobar sense buscar. Tancar les parpelles cansades i deixar que les coses passin. Res no podrà impedir que passin, quan sigui l'hora. Aturaré els rellotges que només saben marcar minuts de desfici. A la paret, el sol farà camí fins que l'ombra dirà el moment exacte. Llavors, i només llavors, sabrem veure el camí que oculten ara les branques de milers d'arbres espessos, i serà l'hora de donar, d'expandir-se, d'escampar la saviesa encara per descobrir, encara per re-conèixer. Arriben les paraules justes, aquesta nit, com un bany de sol damunt la pell cansada, com un recer amorós, com una càlida promesa d'infinit.

Et penso el cos i tasto a glops menuts l'enyor bonic que sap de retrobades. Quan vingui la tardor, potser, tornaré a escriure versos. Ja no hi ha malsons sota la coixinera. Cosiré els poemes amb fil de placidesa, somriures plens de llum, paisatges que estimo. A poc a poc, la vida ha anat tornant-se amable, i els camins tenen cel i deixen respirar. Trepitjo la terra amb gratitud.

Insòlit matí de semàfors en vermell i lluna plena de setembre penjada encara al cel blanquinós que inaugura el dia. De nits somio que fujo amb cotxe de diluvis que són càstigs que no mereixo. S'acaba l'estiu, o el que fos que se'n feia dir, i ja visualitzo caps de setmana amb tu a la muntanya i diumenges de sofà i manta al menjador de casa. Que no se'm morin les plantes quan vingui el fred. Que puguis estudiar el que vols. Que no em posin trista els dies curts de la tardor. Anirem a trobar els daurats i els vermells dels arbres del Ripollès, la platja de Vilanova, l'estany de Montcortès, la casa dels pares amb plors nous de criatures als afores de Ciutadella. En acabat, potser ja haurem decidit en quin raconet de món volem viure.

M'agradaria tenir una foto teva, una d'abans. Il·lustraria aquesta entrada a la perfecció, si no fos que en un aparador tan públic com aquest no se m'acudiria mai penjar la foto de ningú. Em basta amb imaginar-la (amb imaginar-te), aquí mateix, en el marge esquerre, els cabells rossos i fins, els ulls blaus amb aquella espurna d'alegria que no he sabut trobar-te avui, i t'asseguro que l'he buscada, semblava que no et volia mirar gaire però cada llambregada era profunda, precisa, intensa, igual com et mirava fa anys, quan tu no em veies ni em sabies, quan encara no te m'acostaves buscant l'escalf de la conversa, quan encara no compartíem llàgrimes. Mai no t'he dit fins a quin punt vaig arribar a estimar-te, fins a quin punt t'estimo encara, incondicionalment, malgrat tot, malgrat el dolor d'una traïció que tu potser penses que encara em cou i jo no he sabut com dir-te que no, que fa tant de temps que no, que estimar-te no depèn de si fas o no

Vinga, va, que cada cop t'assembles més a un setembre com els d'abans, l'aire fa estona que és fresc i aquests núvols prometen tempesta. O és que et fa pena acomiadar l'estiu? Si no ha estat estiu ni res! Un pseudoestiu, enguany. Que em guardo per l'any que ve les ganes rabioses de posar-me morena només d'anar amb bicicleta pels camins de paret seca i de fugir de la calor a recer de qualsevol ombra. Plou, plou d'una vegada, que els bronquis ja tornen a deixar-me passar l'aire i potser, qui ho sap, demà encara podré anar a recitar versos que parlin del mar. Plou, plou, que comencen a pesar-me els núvols al cap i avui no és un dia per deixar-se guanyar per les boires.

Tornen les rutines. On tens el retolador de punta gruixuda per pintar paraigües vermells a les parets del metro?

"oblidar que oblidant he oblidat oblidar" Feliu Ventura, El pes d'un somriure I tornes a passar els dits per la tenebra bruta i la imagines cortina de fum que es dissipa i que al darrere et somriu la llum que t'ha fugit aquests dies de tempestes huracanades. Que ja no tens estómac per a més cops de puny i t'has perdut en les subordinades conjugant ad eternum el verb oblidar. I sí, la tristesa és així, et baixa del coll i et recorre tot el cos inundant-te les espatlles, les costelles, els pulmons, el ventre, i no et queda ni força als dits per apartar fils de boira, que entre tant d'oblit has oblidat oblidar aquell dia però també has oblidat la llum de tots els dies després d'aquell dia, la llum del somriure que desarma exèrcits sencers, te'n recordes?, tu i la força i la terra i la vida ballant-te a les pupil·les, tu i el verd i l'illa i els carrers del teu barri, tu tornant a conduir tornant a escriure tornant a estudiar tornant a llegi

Perquè tots els migdies d'agost recorden un llit xafogós on s'esborraven totes les hores mentre a fora ens esperaven els carrers guarnits i els concerts de festa major. Perquè l'amor d'estiu que es queda al setembre té tots els números per ser capaç de travessar tardors, hiverns i primaveres i sortir-ne airós. Despentinat, potser, però airós.

Hi ha un moment per espantar-se i un moment per a la calma. Un moment per tenir pànic de la sang que surt a borbolls i un moment per entretenir-se en converses plàcides. Deixar que passi el núvol. Respirar. No arrossegar malsons. Viure el que hi ha, el que sigui, a cada moment.

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, esberlant-me la carn amb aquell dolor metàl·lic. Sense saber quin color tenien els ulls de l'estupor, la mirada atònita del desconcert, ningú no havia dit que feia tant de mal, i si ho havien dit no podies escoltar-ho, perquè no en tenies cap endinsant-se't dins la pell, esquinçant-te les entranyes amb aquell turment d'agulles. Escrivies de ferides quan no en tenies cap, i feien eco els mots per les parets de casa. I després, en la quietud de gel de la paràlisi, si em punxen no em treuen sang que em treuen fel i vòmit i saliva, després, en la carn masegada i rompuda i espatllada, ja no pogueres escriure de, només pogueres escriure, escriure la ferida, parlar la ferida, dir la ferida. Ser la ferida.

"No todas las mujeres son histéricas o propensas a la histeria, podría objetarse. Efectivamente, ¿qué es lo que caracteriza a las unas respecto de las otras? En mi opinión, la histérica, a diferencia del otro tipo de mujer, hace una 'elección' expresiva, es decir, 'elige' expresar su apego a la madre aun en ausencia de medios simbólicos apropiados para significarlo. Por esto lo expresa con su cuerpo y al precio de caer en manos de los funcionarios del orden simbólico, como padres, curas, médicos, jueces, legisladores, intelectuales." Luisa Muraro, El orden simbólico de la madre Són les paraules un altre camí per defugir el desordre simbòlic que porta a la histèria?

Ne me cherchez pas dans mes poèmes Je ne fais que les traverser – Ils sont la mer sur laquelle je marche le morceau de silence que j’enveloppe de mots Anise Koltz ( No em busqueu/en els meus poemes/No faig més que travessar-los -/Són la mar/sobre la qual camine/el tros de silenci/que embolcalle amb els mots ) (traducció d’ Anna Montero ) No em busquis en els meus versos. Els travesso, també jo, com un fantasma. Hi deixo només una ala pàl·lida de silenci que besa les galtes dels qui s'hi acosten.

Que sigui sant Llorenç i tu passegis Rambla avall amb màniga llarga perquè l’aire és fresc des del matí i sempre has tingut un termòstat d’extrems, de seguida t’agafa el fred i es mescla amb el de dintre i has de tenir molta força de voluntat per no enyorar els estius d’abans, el sol a la pell, les nits xafogoses. No enyorar res i saber cert que l’estiu del 2011 serà memorable, com el del 2003, que des de principis de juny la calor escanyava i no hi havia treva, i tu a les nits remullant-te els polsos amb una aigua cada hora menys freda d’un cossi amb glaçons a la vora del llit, les venes inflades i una profunda sensació de ridiculesa de ser infeliç justament aquell estiu esclatant de sol i de cels blavíssims, què collons hi fa la tristesa en els paisatges idíl·lics de barris bonics que abans eren pobles. És sant Llorenç i demà hi haurà una pluja d’estels destorbada per la lluna, pel cel contaminat de llum de la ciutat, pels núvols imprevistos que desconcerten els dies i les nits d’aqu

"Take this sinking boat and point it home We've still got time"

Es veu que ara, als tanatoris, si vols portar de casa el CD amb la cançó que tant li agradava a la persona que acabes de perdre per posar-lo durant la cerimònia, has de pagar 48 euros més IVA per a l'SGAE. Se't queda cara de ximple mentre escoltes l'amable funcionària que t'ho explica amb molt de tacte. Es deu haver trobat de tot quan dóna aquesta informació als familiars dels difunts, però nosaltres no pensem matar la missatgera, així que ens la mirem uns instants com si no ho entenguéssim encara que ho hàgim entès i li preguntem, amb tota la candidesa del món, si la cançó podem cantar-la nosaltres o si tampoc no està permès. Ella somriu, es veu que fins aquí l'SGAE no ha arribat, però ja hi arribarà, ja. La tradició ancestral de cantar en comunitat en un ritu de pas (naixements, casoris, defuncions) ja ha començat a cedir el lloc al silenci imposat si et negues a pagar el peatge. Qualsevol dia ens trobarem un cobrador del frac de la famosa societat general a la ca

Bicindignats i bicindignades de Sant Andreu, ja us falta un tros menys de camí! Una abraçada enorme des de Barcelona!!!

La vida, llavors, era sempre en una altra banda. Allí on eres tu només hi havia silenci, un silenci espès i irrespirable, i un desig sense nom que arrossegava les cadenes com un fantasma. A tot arreu et faltava l'aire. Fins i tot al mar, fins i tot al pic de l'estiu, quan la gent era feliç i autoindulgent i mandrosa, fins i tot els dies de festa major, sobretot els dies de festa major. La vida era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que sentien en carn viva dolors de l'ànima que donaven sentit a les cançons que escoltaven les companyes de classe, Sin ti no soy nada , i semblava que sabien de què parlaven, i tu allà, amb els ulls buits, en el teu silenci sense eco. La vida va arribar de cop i volta, com el fred absurd d'un matí de juliol. Va ser senzill, llavors, embriagar-se, trontollar, caminar ensopegant amb els mobles mentre et tornaven a caure les coses de les mans, venerar el desig i deixar que t'arrossegués, que

"(Pero la vida, la vida, era otra cosa. Otra cosa desesperadamente cierta, otra cosa que él había conocido y no podía recuperar. La vida no se tomaba en serio ni en broma, la vida era como era, para cada uno. El sol traía la vida, todas las madrugadas, a los aleros, a las ventanas, a las conciencias, y la vida se ignoraba, la vida no se conocía, la vida era una mentira inmensa, incomprensible.) Él se quedó solo, mirando hacia la tierra." Ana M. Matute, Los hijos muertos

(Fa temps vaig llegir no sé on aquest conte, que segons sembla és dels indis cherokee, i hi he pensat sovint. L'he buscat pertot i no l'he tornat a trobar. El conto, doncs, com el recordo.) Seguint el ritu de pas de la joventut a l’adultesa dels nens del poblat, el pare d’Amadahy se l’emporta al bosc amb els ulls embenats i el fa seure amb l’esquena recolzada en un tronc d’arbre. El nen haurà de passar-hi tota la nit sol, sense moure’s i sense treure’s la bena dels ulls, fins que surti el sol. No pot demanar ajuda a ningú. Si aguanta tota la nit sense trencar cap d’aquestes normes, s’haurà convertit en un home. El nen no podrà parlar amb ningú d’aquesta experiència, ja que l’entrada en la masculinitat adulta ha de ser individual i secreta. Amadahy s’asseu al tronc i intenta dominar la por, però aviat comença a tremolar i a petar de dents. En la seva ment, cada soroll es converteix en una amenaça: animals salvatges que potser el ronden, algun guerrer d’una tribu enemiga que pod

De ser qui ets. D'haver-te atrevit un bon dia a no amagar-te. De no mossegar-te la llengua quan et sortiria, espontani, el nom d'ella, el nom d'ell. D'anar aprenent, amb els anys, a estimar, simplement, sense etiquetes. De tenir valor per fer cas del que sents, no del que diuen que hauries de sentir. De ballar, si vols, damunt d'una carrossa. De no ballar si no vols. De buscar la pell i l'ànima que vibren a la mateixa freqüència que la teva, ella, ell, ni una cosa ni l'altra, la persona que et saps capaç d'estimar fins a la fi dels temps. Orgullosa de tu, orgullós de tu, de ser qui ets i d'expandir-te. " y si vivió buscando el lado de su sexo real, si no te ves bailando en ese cuerpo... "

(La foto és del blog http://rocacuiper.wordpress.com/category/festes-i-tradicions/) El germà, per sort, no va perdre cap dit, però des de llavors ja no em van agradar més els petards. Teníem quinze anys i era el primer Sant Joan que no passàvem amb els pares. Vaig desplaçar la devoció pels petards a la passió pels pinyonets de les coques de llardons i per les rodanxes de taronja confitada que no volia ningú. Per les fogueres de les places del barri. Saltàvem les més petites i demanàvem un desig, Que m'estimi en Tal, Que em faci cas la Tal. Més endavant, vaig esperar amb ànsia el concert de la Salseta la nit del 23 a la platja d'Arenys, fins que un any es va fer tan llarg esperar el matí que hauria preferit no haver sortit mai de casa. Quina agonia d'hores mortes i mal gust de boca per acabar dormint al costat d'algú que feia massa temps que t'ignorava. L'únic Sant Joan a Ciutadella, massa gent i massa gin i jo amb el cap adolescent en una altra banda. Vaig comen

Somio Farrera mentre m'assalta la por de no saber escriure el que voldria escriure. Somio Menorca i no m'assalta res, només em gronxo en el vaivé dels paisatges que ja començo a assaborir, la silueta de Ciutadella retallada al fons des de l'hortal, el ponent dessagnant-se al mar de punta Nati, els pins de cala'n Busquets, el blanc encegador del convent de Santa Clara al pic del migdia. No sé si a l'estiu tornaran les paraules. Han tornat a fugir , burletes i insolents com nenes de quinze anys. ¿Deurà ser cert que només el dolor, i el record del dolor, deslliga el nus de les paraules? Tornaran quan voldran. Mentrestant, somio l'estiu i m'acostumo al silenci.

"El teu pare et busca en els núvols del cel. ¿Quines formes pren ara la teva ànima?" "Com ho podré fer per viure quan torni la calor,quan refaci la primavera el món, sense tu al meu costat (...)" Josep Gerona Hem volgut homenatjar la vida amb l'aleteig de la mort a frec de les espatlles. El sol capritxós de juny jugava a fet amb el rellotge pintat a la paret del pati de l'Aliança, mentre lliscaven versos de Rilke i notes sublims de violoncel i piano. El record de tu i del que vas ser s'ha ensenyorit del món, perquè en el món de cadascun de nosaltres ressona el cruiximent d'alguna pèrdua. Hem conjurat el buit amb la bellesa, "(...) perquè els morts, alats, ens sobrevolin / en lloc de corbar-nos l'esquena"(1). Amic, ha tornat la calor i tu t'ho has fet per viure, malgrat tot. I ens has deixat acompanyar-te. (1) El pes dels morts , Josep M. Ripoll. (Gràcies a tots els amics de Papers de Versàlia que han fet possible l'acte d&

"Te sumé a mi vida. Y la multipliqué." José Narosky Multipliquem-la. Que vessin pans i peixos dels cabassos, que es faci infinit el tel de l'eclipsi de lluna a les retines, el sol capritxós de juny, el moment exacte en què rebem les bones notícies. Que sobrin pertot les ganes de riure i de brindar fent dringar les copes. L'estiu promet tardes sense pressa i sense pors. T'ho he dit ja, que enyoro intensament un tros petit de mar a prop de Sa Farola? Se m'escapa el desfici de pedalar sota els pins i asseure'm a les roques a esperar la posta. De dur pantalons curts i crostes als genolls i llibretes menudes sobreeixint de les butxaques. Calor a la pell, nits de pa i cosa amb els germans sota el porxo de casa, llàgrimes de sant Llorenç, tocs de flabiol a les cinc de la tarda. Que es multipliqui la vida quan et sumo a la meva.

A mi, sabeu, sempre m'han fet por les forces de seguretat dels estats (reconeguts o no, imperialistes o minoritzats), en totes les seves formes: policia nacional, municipal, local, guàrdia urbana, mossos d'esquadra, antiavalots, guàrdia civil, seguratas del metro i de l'Hipercor. Perquè és que ara sembla que sigui el primer cop que uns armaris amb casc rebenten caps a cops de porra i fan volar ulls amb pilotes de goma. Sembla que no ho hagin fet mai, això de sortir drogats de les furgones de vidres fumats i repartir llenya a tort i a dret a gent que es manifesta o gent que simplement passava per allà. El 96 un amic amb el cap obert i la sang regalimant-li per la cara a la comissaria de Roquetes. El 98 una amiga amb el braç destrossat en una manifestació pacífica davant de Wad-Ras. I aquí se'm van acabar les ganes de tenir-los a prop. I ara sembla que no ho hàgim vist mai, això, i la gent que s'indigna, s'exclama, s'esquinça les vestidures i es dóna cops al p

De vegades hi ha històries que et deixen l'ànima freda. No impassible o indiferent, sinó freda, glaçada, paralitzada, cosida a punyalades de gebre. És un terror que talla el flux de la sang a les venes i t'atura el cor gairebé literalment, i és impossible recórrer a la raó perquè és de la raó mateixa que neix la barbàrie. L'impacte és com el de la caiguda, els ossos petant a l'asfalt, l'aire segat als pulmons, la fragilitat de sobte a la intempèrie. Mil·lèsimes de segon de pànic que se t'aferren al cos i el deixen trontollant durant dies, o setmanes o mesos o anys, com quan colpejàvem amb força la barana de ferro de l'escola i ens quedàvem hipnotitzades mirant com les vibracions s'escapaven de la barana mateixa i es perdien en l'infinit, eternes. Feia mal aquell soroll insistent, i fascinava. Hi ha històries que se't queden enganxades a la pell com la marca d'una esquitxada absurda amb aigua bullent, com la cançó d'infantesa que aconsegue

Reviscolen les violetes blanques que es van pansir un cap de setmana d'abril, i tu que ja no hi creies, dona de poca fe, avui que hauries de creure més que mai en els àngels de la guarda i ni tan sols arribes a imaginar que algun dia podràs desfer-te de l'ensurt que t'ha tallat la respiració i t'ha omplert el cap de condicionals absurds i nocius, I si hagués caigut malament I si el cotxe de darrere no hagués frenat a temps I si I si I si. I la realitat és I no, però et venç l'escepticisme, o és que el cos guarda la memòria dels cops i en canvi no recorda que tu de petita sabies caure, de la bici, dels arbres, de les feixes, dels murs del pati. I ensenyaves amb orgull les cicatrius.

Al balcó, texans cap per avall amb les butxaques fora. Butxaques fora butxaques buides butxaques espoliades. Butxaques sense pilotes de goma butxaques sense pedres butxaques sense pistoles. Heu perdut el monopoli informatiu. No necessitem la vostra tele, els vostres diaris, les vostres tertúlies. Ara podem enviar-nos senyals de fum amb paraules nostres, no vostres, no apreses, no induïdes. Ens sabem de balcó a balcó, texans cap per avall amb les butxaques fora.

El riu. Migdiada d'agost. El pare assegut en una cadireta de tisora, a l'ombra d'un arbre, amb una llibreta menuda a les mans. Lletra petitíssima, atapeïda, perfecta. Sempre amb ploma de tinta blava. Em somriu una mica quan em veu arribar arrossegant una cadira com la seva i un quadern petit sobresortint dels pantalons curts. Tinc set anys, els cabells com un noi i els genolls amb crostes. Sempre vaig amb bicicleta, però no ara, no en l'estona del riu. M'assec en silenci al costat del pare, no el vull desconcentrar. Busco la pàgina on s'ha interromput la història. No importa el que escriguis, fes-ho i ja està. Els germans deuen jugar al pati de la casa, o potser han anat a la masia a visitar els cosins. Hi aniré més tard. L'estona primera de la tarda és per escriure a prop del pare. A prop del riu. No he escrit ni una ratlla a Farrera. Però m'he endut la llibreta, menuda i atapeïda de la meva lletra també petitíssima i atapeïda, a la vora del camí que

"dalle froid e où pourrissent les feuilles" Jean-Luc Sarré Farrera, "un lieu où on peut décider d'arrêter d'écrire". El paisatge m'ha pres totes les paraules. La traducció poètica , dimecres 18 a l'Horiginal.

S'accelera el temps ara que voldria que cada segon s'estirés fins a l'infinit per assaborir maig. Cremar-me amb el primer sol a la platja de Vilanova xerrant amb els germans mentre em distrec un moment per mirar-te passejar vora l'aigua amb el nebot, que tenia tanta por del mar i ara saltironeja content mullant-se els peus mentre t'agafa la mà i et conta coses. M'encantes. No sé on tinc els poemes que vull recitar demà a l' Espai Mallorca . No sé on tinc la targeta de la perruqueria, no sé si tinc temps d'anar a la perruqueria, no sé on he deixat l'agenda. Un ensurt a la bústia, "documentació electoral", però no, no perilla de moment el cap de setmana al sud. Començo una llista de coses pendents per no perdre'm, comprar els bitllets de Menorca, acabar els treballs del màster, fer una rentadora, omplir la nevera, estendre la roba, escombrar, besar-te molt aquest vespre, plegar la roba, no oblidar-me d'ahir, del camí de ronda, de les

Ja ho sé, que des que vaig amb moto llegeixo menys, però és que ja no sabria com acostumar-me de nou als vagons atapeïts, a la por permanent dels túnels, dels col·lapses, de la fosca. De petita em fascinava la negror de fora el vagó, fins i tot m'agradava que s'aturés un moment el tren dins el túnel per enganxar el nas al vidre i fugir una mica de la llum artificial i de la gent i de les converses. Algunes pors, com alguns fàstics, les inventem d'adults, per incapacitat, potser, de continuar sent infants. Però potser ja me n'he cansat, del trànsit, de la velocitat, del perill de caure, del record de caure, un sol segon i la vida i la mort es donen la mà damunt l'asfalt i et salves com el dia que pensaves que moriries amb el germà sota la lona d'una barca. Potser ja me n'he cansat, de la fumera dels tubs d'escapament i de la insolència dels taxis i les bogeries de les altres motos, i ara que ve l'estiu voldria llegir al metro i a l'autobús, esquiv

"Aquell vespre, malgrat tot, el nen volia tornar a casa. Una veïna, per distreure’l, va emmenar-se’l a fora. L’agafà com s’agafa un farcell de poc pes. Ja no ho fan gaire de portar-lo al braç. Aquell gest és una romanalla d’un passat feliç, quan el seu bressol era a tocar del llit gran, dels pares. Ara, d’ençà que dorm sol, ha descobert la por. Hi havia una por sense nom que el corglaçava en la cambra estreta amb les primeres lluors de l’alba. Incapaç de bellugar-se, de cridar, el nen fitava un rostre immòbil en una ganyota o una figura a l’aguait en algun racó fosc. Però la cambra s’aclaria una mica més, i cada objecte recobrava la fesomia de sempre. La fantasma esdevenia una cortina arregussada o bé una cadira amb un munt de roba. " Antoni Moll Camps, Inventari de minyonia

Avui, dijous sant, dia de penitència, de confessar els pecats (sobretot els de la carn), mortals i venials, els desitjos ocults que escandalitzarien les ments benpen sants (sobretot les que pensen que tu no ets aquesta mena de dones) , la golafreria, els cigarrets que es fumen d'amagat, la peresa indolent, l'enveja ignominiosa, la supèrbia de creure'n s invencibles, l'avarícia que nega el nostre temps als altr e s, la ira que et fa desitjar cremar contenidors d'escombr aries quan el soroll dels camions t'ha fet sortir venetes verdes al blanc dels ulls. Avui, dijous sant, dia de confe ssions per deixar l'ànima neta per demà, divendres sant, dia de dejuni i abstinència, em confesso, doncs, i dic qu e tinc una flaca pels homes i les dones que parlen vale ncià. Sobretot, per aquests tres. (No, no hi falta cap foto.)

A la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona del seu poemari Dones d'heura , II Premi Jordi Pàmias, la Marta Pérez ens va convidar a caminar per la vida com ho fan les dones d'heura: a resseguir el camí del mur i descobrir la bellesa del viatge de les pedres, a estendre'ns fins més enllà de qualsevol límit amb el desig de contactar, d'acaronar, de dialogar. Avui us convido jo a enfilar-nos pels seus versos com ho fan les dones d'heura: enclavades a la terra però obrint-se camí, paret amunt, fins a tocar el cel. Tisores Vull tallar bocins dels meus dies, conjur de tisores per sobreviure. La tarda del dia de Reis , color de suc de mango. Una ferida en el temps. El meu fill amb un tall de pruna sobre el front i la moto estesa a la carretera. Les erugues estoiques del dolor. Tisorada! Drap esquinçat només amb dos dits. Esmicolaré el record fins a fer-lo pols. Marta Pérez Sierra, Dones d'heura

(Oli d'Enrique Chernáez) A totes les mares que hem perdut. I a les que hem retrobat. (Dedicatòria de Non si male nunc , Viena Edicions, 2008) I s'ha enllaçat l' abraçada que guardava a les costelles amb aquella del comiat, fa no sé quants anys, davant la boca de metro de plaça Catalunya, era el segon cop en vuit anys que et veia plorar i vaig sentir en el més profund de l'ànima, amb veritable certesa, que m'estimaves més del que mai havia pogut imaginar. Diumenge també. La teva alegria quan em vas reconèixer, el timbre il·lusionat de la teva veu, aquell Estàs guapíssima! i les abraçades, sobretot les abraçades, la primera després de la sorpresa, amb un nus d'emoció, i l'última, després del te i les pastes i la conversa, barreja d'alegria i de tendresa, que ara ja no serà un comiat si no volem ( Vine un altre dia a veure'm ), i que em transportà només per un instant al vertigen del buit en aquella boca de metro per guarir-lo, per tancar el c

"Si és tan atroç que se’ns mori un fill, i ho és, és perquè val la pena haver nascut. Estimem la vida fins i tot sabent que se’ns pot morir un fill. No tenim fills per ser feliços: tenir fills és tenir por, estimar és tremolar. Si aspiréssim a la serenitat, no seríem pares. Tenim fills perquè intuïm que serà l’experiència d’amor més forta que viurem mai." André Comte-Sponville Estimar la vida és estimar la tremolor. Estimar les ales trencades amb què arribem a noves terres on l'hivern és més amable. Prendre'ns temps per guarir-les. Estimar cada minut del temps que dediquem a guarir-les. Estimar també el desig de guarir-les. Caminar des del que som i no renegar mai del que ens ha fet com som. Atrevir-nos a tremolar perquè estimar (els fills, els pares, els germans, les parelles, els amics, els d'ara i els d'abans i els de després) és l'experiència més forta de vida que tindrem mai.

Sempre hi havia alguna Vanessa. A l'escola, a l'Esplai, a la plaça. Sabien que eren les escollides, el centre de les mirades dels nois, l'objecte del seu desig, de les seves disputes. Menjaven pipes als bancs de la plaça o del passeig, envoltades d'adolescents granelluts i fanfarrons i d'alguna amiga incondicional que sempre era lletgeta o no tan espectacular com elles, i somrien sempre d'aquella manera, autosuficient i arrogant, de perdonavides. No m'agradaven les Vanesses. M'agradaven les altres, les noies de riure franc i ulls transparents, les noies tímides, les noies que feien olor de colònia. També les noies rebels que no necessitaven la mirada d'ells, les que sortien de cop i volta del no-res i et defensaven d'algun estúpid burleta i et deixaven amb la boca oberta perquè ni t'havies pogut imaginar que haguessin notat mai la teva existència. M'agradava rabiosament la noia rossa que fumava als lavabos d'amagat de les monges i que

"Imagínate que los hombres se cansen de reafirmar su desgastada identidad y de jugar a la guerra en todas sus formas, y se pongan en relación con los demás seres humanos. Y que, en consecuencia, las mujeres no sean empujadas a imitarles, a su pesar, en el único juego público permitido, al precio de desgarradoras fatigas. Imagínate que esta política muerta que ves hoy a tu alrededor sea por fin enterrada y deje sitio a algo nuevo que se alimente de la vida que narre cada persona. " "Imagínate que el trabajo", Sottosopra lavoro 2009, traducció de l'italià de M. Milagros Rivera Garretas

Ens fascina tot el que tingui a veure amb els astres: els eclipsis de sol, els eclipsis de lluna, les marees, els cometes, les pluges d'estrelles, l'estrella de l'alba. No recordo l'última lluna enorme, fa divuit anys, però sí que et recordo a tu anunciant-m'ho, avui la lluna es veu molt grossa perquè està molt a prop de la terra , com ahir, i també com ahir, p assaran molts anys fins que puguem tornar a veure-ho . I amb aquesta urgència convertíem el fenomen en un fet excepcional, prodigiós, digne de lluir en fluorescent al calendari i de fer-se esperar amb ànsia els dies previs. Devem haver heretat la passió de la mare pel cel, te'n recordes?, a l'estiu sortíem al porxo de l'hortal i buscàvem amb ella objectes voladors no identificats, l'estrella polar, constel·lacions perdudes. I per sant Llorenç, tota la nit mirant com queien els estels. Tu no has perdut ni un gram d'aquell entusiasme. Un dia sencer esperant la lluna. Envia-me'n fotos. La

"Afortunadament, jo provinc d'un ambient en el qual reparàvem els danys que havien sofert els tapissos, i la idea de la reparació s'ha mantingut en mi. Les coses es poden reparar. Jo no crec en el Fènix, que les coses puguin morir i ressuscitar […] sinó que tinc fe en l'acció simbòlica." Louise Bourgeois (Els pares de Louise Bourgeois tenien un taller de restauració de tapissos antics. La seva mare li feia dibuixar els trossos de dibuixos que faltaven per poder teixir-los després.) Cada mes de març des d'aleshores reparo tapissos. Res de mi no va morir aquell vespre. Tampoc el pànic, les basques, els malsons. Respiren avui i no vull desatendre'ls. Són els fils que cusen els pedaços, que completen el dibuix del que ara sóc. Anit et cercava en una casa inundada d'aigua bruta. Planava el fantasma del monstre en totes les estances. M'ofegava la por que et fessin mal. Res no ha mort ni ressuscita. Estimbo el fàstic en l'abisme del cos i reparo pàni

(A n' Esperança Camps , que m'hi ha fet tornar com en un somni.) Et juro que va ser febrer tots aquells dies, encara que la mar i el cel tinguessin aquest color esclatant de primavera. Vaig arribar a Menorca el dia de sa sobrassada, al capvespre. A l'hortal me n'havien guardat per escalfar-me-la a les brases de la xemeneia; però jo encara era vegetariana i no en vaig menjar. Era febrer, el mes de tots els naufragis, el de la boira fantasmal a la muntanya, el preludi del mes turbulent i estrany, març marçot, mata la vella. Era febrer i jo ja duia uns quants naufragis acumulats al fons de les pupil·les. Feia pocs dies que havia començat Ventdelplà, i no vaig poder-me'n empassar ni un sol episodi: quina sèrie més flaca, durarà quatre dies, vaig rondinar. Digue'm intuïtiva. Des del pis dels tiets, al carrer d'Eivissa, vaig passar hores mirant les teulades i la roba que voleiava als terrats, mentre m'espolsava les restes del naufragi escrivint els primers v

Potser algun dia acabarem entenent la llibertat no com un trofeu tancat amb pany i clau darrere les vitrines dels poderosos, sinó com una experiència que creix dins nostre i s'estén més enllà de la seva prepotència. No ens fa menys lliures el vostre despotisme. Ens fa més grans encara.