quedar-se

i quan pensaves que te n'hauries d'anar, tot es confabula perquè puguis quedar-te. I ja no recordes si volies estar-te aquí o si preferies marxar, simplement no et saps avenir que les coses s'hagin anat col·locant tan fàcilment, sense que te n'adonessis, ara una peça ara l'altra, i que de cop i volta tot quadri, com un petit miracle.

No es tractava de trobar la sortida, només calia quedar-se en el laberint. Assumir-lo. Acceptar-ne els racons foscos, els camins cecs, les parets altíssimes, aprendre'n de memòria tots els topants, i atrevir-te a trepitjar-lo sola.
Respirar els dubtes, la desubicació, el neguit. Empassar-te totes les preguntes (de què et serveixen, si en el fons et fan tant de pànic les respostes?). Aprofitar els atzucacs per descansar, seure a terra amb l'esquena recolzada al mur i mirar cap amunt. Que tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar.

Comentaris

Hei Jei ha dit…
has descrit el meu pis: un laberint amb una terrassa amb vistes al mar :)
a casa meva només hi ha balcó i no es veu el mar... però ja anirem fent, no se sap mai!
una abraçada!
Dr. Flasche ha dit…
un bocí de mar i d'esperança, un lloc on el temps es detura per deixar pas a l'ànima, que creix, que es fa gran i lleugera, perquè no es una pedra que arrosegar pel mig del laberint. No, perqupe l'ànima es un bocí de mar, d'esperança, quelcom que es dilueix en l'horitzó...

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Bona Pasqua