pastel

El cel d'aquest matí era una paleta de colors pastel gairebé irreal, de fotografia retocada i cursi. No m'han agradat mai, els colors pastel. Sempre m'ha deixat una mica frustrada la seva falta d'intensitat, aquest hi sóc però que no se'm noti, aquest vull i dolc ensucrat. Deu ser perquè jo, de vegades, tampoc no puc passar d'aquest estadi cromàtic, i justament quan més voldria mostrar-me oberta, divertida, espontània, rabiosament intensa, em quedo aigualida en un blau celeste carrincló, anodí, d'escola de monges.

Comentaris

Aleix a estones ha dit…
fins que no ho has dit, no sabia com era el blau d'escola de monges...i quina raó que tens, quina mandra els colors que no "pinten" res!
18 de novembre de 2010, a les 8:55
Anònim ha dit…
A mi m'agraden els pastel, les pintures pastel (pintava amb elles, fa molt de temps) i els quadres fets amb colors pastel de Degas, si no m'equivoque.

Sembla que no són intensos, però ho són. Tanmateix, entenc el que dius
"Aquest hi sóc però que no se'm noti"
que tots alguna vegada patim.
Beset

coralet
21 de novembre de 2010, a les 14:26
Dr. Flasche ha dit…
L'altre dia mirava a la dos una entrevista a un coreograf i ballarí de dança contemporànea. Li van demanar què preguntaria a alguna persona que acabés de conèixer, i va respondre: "de quins colors tens pintades les parets de casa teva?"

Va raonar que això diu molt d'una persona i trobo que és una idea molt bona...

Ho escric aquí perquè hi ha tants tons pastel a les cases...
24 de novembre de 2010, a les 23:10
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació