no són dignes (acomiadant Joan Solà)

"Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva,
digueu-ho només de paraula
i serà salva la meva ànima"
(adaptat de Mt. 8, 8-9)

Al paranimf de la universitat no hi cabia ni una agulla, i encara hi faltava tota la gent que hauria volgut ser-hi i no ha pogut. Cadascú s'acomiadava del seu Joan Solà: el mestre, el company, l'amic, el filòleg, el savi; però, per damunt de tot, l'home que ens va ensenyar a parlar, viure i sentir des de la llibertat ineludible de ser qui som, com a persones i com a poble. Ens ho ha recordat el seu nebot Joan, que també ha subratllat que justament per això era a la universitat, i no en cap altre lloc, on Solà rebia el seu últim comiat; que els qui formen el Govern actual, els polítics que ens han deixat de banda ("ens sentim desolats i desemparats") no eren dignes de rebre'l a casa seva.

Tenien totes les paraules de Solà per salvar-se l'ànima, si haguessin volgut.

Comentaris

GLÒRIA ha dit…
Sònia,
Com sempre emotiva i plena d'inspiració. Bell comiat al gran home que els "nostres representants" no han sabut honorar.
Un petó!
30 d’octubre de 2010, a les 0:41
Roser ha dit…
Sònia,
som na Roser Marí, germana d'en Jordi (Solstici), no sé si em recordes, ens vàrem veure un dia a sa Facultat. Bé, he trobat es teu bloc i ja hi duc una bona estona llegint, m'encanta com escrius. I ara he trobat això sobre en Solà... Jo som una dels que hi volien ser i no podien... I encara em fa mal al cor sa seua pèrdua. I sí, ens sentim desolats i desamparats...
Un petó.
12 de desembre de 2010, a les 22:52
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Roser! Quina sorpresa! M'alegro que hagis passat per aquí, i que hi faci de bon estar. Va ser molt especial acomiadar en Solà, hi érem els que hi érem i també els que no hi havíeu pogut ser. Ens queda d'ell tot el que ens va donar, sobretot l'empenta i la valentia, crec, i l'amor al saber.
Una abraçada forta!
12 de desembre de 2010, a les 22:54
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació