desconfiances

Genero desconfiança en un cert tipus de dependentes, amb vestits jaqueta de colors foscos, cabells perfectes i molt maquillades, que despatxen en aquestes botigues on venen cosmètics, perfums, desodorants, compreses, xampús i pasta de dents. Quan em veuen entrar, es garratiben com si s'haguessin enrampat i em miren fixament abans de començar a dissimular i a seguir-me d'esquitllentes amb la mirada. Cada vegada que em passa (que els passa, vaja), m'adono que el meu somriure, que sempre m'havia semblat prou acollidor o simplement bonic, elles el deuen trobar amenaçador o desafiant; o que no me'l deuen veure, potser és una altra cosa el que les tensa d'aquesta manera, i llavors faig un esforç per observar-me, sense que es noti gaire, i recordar què duc posat, però no pot ser, uns texans i una caçadora del Zara no poden semblar amenaçadors de cap manera, i sovint no tinc temps d'arribar a formular cap altra hipòtesi perquè ja en tinc una allà al costat, amb un somriure forçat d'orella a orella, "et puc ajudar?", i la veu és tan tensa que agafen ganes de tallar-la i que espetegui com una corda de guitarra.

No, si jo ja ho sé, que no sóc la nora que volen les sogres, però una fa el que pot, i encara que no sembli una nina barbie, ja saps que, si d'entre tots els desitjos en pogués triar un de sol, voldria ser la teva "súper heroi". I que continués agradant-te el meu somriure.