La vida té vida pròpia

Quan tenia tretze anys, em vaig enamorar d'una nena de l'escola. Llavors no era com ara, suposo que no cal ni dir-ho. No podia parlar-ne amb ningú. El desfici es va fer tan intens que aviat vaig necessitar una vàlvula per desfogar-me. En aquells campaments de l'escola, la llibreta que amagava al fons de la motxilla estava atapeïda de tots els silencis que havia anat amuntegant durant mesos al pati i a les aules. La lletra, petitíssima, com la del pare, em suggeria la ingènua il·lusió que el meu secret era encara més inaccessible. Un matí vaig trobar la motxilla remenada i la llibreta oberta. I a l'hora de dinar, els ulls tèrbols i burletes d'aquella companya de classe. S'escamparen aviat els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l'escola. Una amiga em vingué a trobar, esverada, el rostre desencaixat: m'han dit que ets... aquella va dient pertot arreu que ets... no és veritat, oi?, digue'm que no és veritat! Em vaig negar com Pere abans de cantar el

Genero desconfiança en un cert tipus de dependentes, amb vestits jaqueta de colors foscos, cabells perfectes i molt maquillades, que despatxen en aquestes botigues on venen cosmètics, perfums, desodorants, compreses, xampús i pasta de dents. Quan em veuen entrar, es garratiben com si s'haguessin enrampat i em miren fixament abans de començar a dissimular i a seguir-me d'esquitllentes amb la mirada. Cada vegada que em passa (que els passa, vaja), m'adono que el meu somriure, que sempre m'havia semblat prou acollidor o simplement bonic, elles el deuen trobar amenaçador o desafiant; o que no me'l deuen veure, potser és una altra cosa el que les tensa d'aquesta manera, i llavors faig un esforç per observar-me, sense que es noti gaire, i recordar què duc posat, però no pot ser, uns texans i una caçadora del Zara no poden semblar amenaçadors de cap manera, i sovint no tinc temps d'arribar a formular cap altra hipòtesi perquè ja en tinc una allà al costat, amb un

" Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima " (adaptat de Mt. 8, 8-9) Al paranimf de la universitat no hi cabia ni una agulla, i encara hi faltava tota la gent que hauria volgut ser-hi i no ha pogut. Cadascú s'acomiadava del seu Joan Solà: el mestre, el company, l'amic, el filòleg, el savi; però, per damunt de tot, l'home que ens va ensenyar a parlar, viure i sentir des de la llibertat ineludible de ser qui som, com a persones i com a poble. Ens ho ha recordat el seu nebot Joan, que també ha subratllat que justament per això era a la universitat, i no en cap altre lloc, on Solà rebia el seu últim comiat; que els qui formen el Govern actual, els polítics que ens han deixat de banda ("ens sentim desolats i desemparats") no eren dignes de rebre'l a casa seva. Tenien totes les paraules de Solà per salvar-se l'ànima, si haguessin volgut.

"Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et tremolen cor endins. N'hi ha per dins les calaixeres; assossegats conversen a la sala; en trobaràs a la cambra de bany, sota la dutxa. Algun de més entremaliat et guaitarà pel butxacó. Et criden, et somriuen, et tremolen cor endins. De cada dia més. Aquest, aquell, aquesta, aquella i aquells altres encara. Arriben, et saluden, saluden a la sala els coneguts. Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et criden, et reclamen, et voldrien amb ells a la rotllana. La pedra en el teu somrís. De cada dia més. Com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies, expliquen el viatge, les anècdotes. Puja el mar cada dia un poquet més

He trobat a la butxaca d'uns pantalons l'arracada de lapislàtzuli amb forma de mitja lluna que van portar-me de Xile ara deu fer tres o quatre vides. En vaig perdre la tanca massa aviat, i la parella, si és que mai va tenir-ne. No ho recordo. No em va saber greu: no m'ha agradat mai gaire, de dur arracades, i el forat de l'orella dreta me'l van fer tan mal fet que el camí d'entrada i el de sortida no es connecten en línia recta, i sempre acabo amb el lòbul adolorit. La duia sempre, la mitja lluna, al moneder, fins que la vaig perdre ara fa uns mesos. M'agradava trobar-la allà sovint i recordar la il·lusió del regal i amorosir l'enyorança. La dona que me la va regalar em va ensenyar el camí que em duia de tornada a casa. Deu ser per això que no me'n desfaig, perquè quan la miro i hi jugo entre els dits sé que m'aguanta el fil que m'uneix a la mare. A la meva, i a totes les que hem perdut, i les que hem retrobat.

La primera trobada, en una terrassa de la plaça del Sol al pic d'un estiu que semblava una primavera allargassada, va escampar damunt la taula tots els fragments del collage, i l'únic que vam fer va ser mirar-los, hipnotitzades, milers de trossos minúsculs de colors tan diferents que semblava mentida que mai poguessin arribar a confegir un dibuix sencer. Vaig recordar les làmines en tres dimensions que es van posar de moda quan jo encara anava a l'escola, te les posaven davant dels ulls i només hi veies puntets infinits de colors, i de vegades t'hi passaves tanta estona intentant descobrir la imatge que s'hi amagava que al final els ulls et feien pampallugues i et convencies que el teu cervell era incapaç d'aconseguir ajuntar totes les peces. Algunes vegades, en canvi, es feia el miracle, segurament perquè apagaves la zona del cervell que intentava controlar el procés i et deixaves anar i prou, i llavors apareixia, com si sorgís de les profunditats