sense casa
(...) a totes les dones d’aquesta casa on no es pot entrar i sortir, només lliscar. Marta Pérez Sierra Encara somies cases i torna el mateix glop de fel de sempre, com un cop de puny imprevist a la mandíbula. Quan t'has alçat per anar a rentar-te la cara, duies un fil del somni enganxat a la vora de la samarreta. L'has arrossegat tot el dia. Deu estar ben polsegós, ara. Brut. Aniràs a dormir quan desaparegui la lluna darrere d'aquell bloc de pisos. Encara no has après a saber a cop d'ull si és plena del tot o si li falta un bocinet de blanc. De groc. És groga, avui, la lluna. Si avui somies cases, vols que estiguin buides de gent. Ser-hi sola. Atrevir-te a obrir totes les portes. Si és que n'hi ha. Potser tornes a la casa de les llindes cegues i les parets de calç, la casa que tampoc no té finestres, ni mobles, ni quadres, ni cortines. La que no és teva.