La vida té vida pròpia

És per principi que sobrevisc als finals i que no acabo mai les frases que vull dir-te; que fumo només quan vull, i se m'emporta el riure fluix de l'herba per carrerons clandestins d'alguna ciutat que enyoro; que hestimo sempre amb hac, i m'enamoro de poetes tristos, de trapezistes i cronopis, i de princeses fosques com la nit. És per principi que t'odio només les tardes dels diumenges vint-i-nou de febrer de cada quatre vides; que ressuscito a l'abril i moro un poquet més a entrada de novembre. Que no renego mai de cap dels meus amors quan han estat amors. Que camino amb els ulls embenats damunt la corda fluixa del desig, i esventro caixes de Pandora quan el dolor supura a les genives. I per principi, ja ho saps, em descuso els finals i torno a fer la vora amb molta cura.

Si no he sido fiel en el amor sólo ha sido por fidelidad a los fantasmas. (Cristina Peri Rossi "Mujer de principios", Aquella noche , 1996 ) se m'acaba d'acudir que potser jo també sóc la fantasma d'algú. per què no hi he pensat abans?

i no serviria de res saber per què justament avui, i no ahir ni abans-d'ahir ni cap dels gairebé tres-cents dies que fa que anem i venim i estirem i arronsem i ens anem omplint com si la vida només la poguéssim viure mossegant-la (començant pel coll, sempre, d'on, si no, prendríem la sang?), no sé què en trauria, d'aclarir per què justament aquest migdia de sol i blau després de tanta pluja (i no pas cap dels migdies de tanta pluja a la ciutat) gairebé he pogut tocar amb els dits la por inconcreta d'haver de seguir encara molt de temps empenyent els dies que ens separen. i si fes un conjur amb oli de trementina?

-¿Cómo se encuentra hoy? -Aquí nomás, poniéndole buena cara al mal tiempo. jo de gran vull ser com ella.

(Gràcies, amic. Els versos t'esperaven.) Al meu germà, que volgué fer t ornar la mare a cops de vareta màgica. ( imatge: Jordi Bonet ) CONJUR He d'apartar, germà, l'esguard de la finestra (no hi ha respostes més enllà dels vidres) i recórrer una a una les estances de la casa. T'he de trobar menut, darrere de les portes entreobertes, en l'angle fosc on arreceres l'ombra, intactes la fe i l'enyor a punta de vareta: "Abracadabra, que aparegui..." Te'n robaré un pessic, d'aquesta fe, perquè d'enyor, ja ho saps, me'n sobra massa, i creuaré, com tu, l'ample oceà que se'ns va endur tan lluny totes les mares. ( Non si male nunc )