La vida té vida pròpia

que no plogui gaire (ei, si pot ser...) ROSA T'evoco, Rosa, i se m'acut que podria besar-te les parpelles carregades de son, i empresonar-te un rínxol entre els dits, si no fes tant de temps que he congelat el bes a frec de llavi. Et penso, Rosa, i sé perdut el silenci quiet dels teus camins, que ignoren el desfici del meu tacte (en tinc un mapa mut que vaig omplint a cops d'imaginari). T'enyoro, Rosa. I no vull més que aquest misteri teu que m'omple el somni i desfà les engrunes de certesa que m'aguanten. (Sònia Moll Gamboa, Non si male nunc )

M'afegeixo a la iniciativa de la Comtessa amb aquest poema a l'infame (masculí singular genèric, és a dir, inclou Rites i similars). IRA Només per avui em permetré odiar-te. Engrunaré el desig de fer-te mal, en posaré les molles al morter i esperaré que la veïna esclati la forquilla en el plat a l'hora de la truita per ofegar el batec d'aquesta ira. Avui dormirem bé, el meu fantasma i jo. Sònia Moll Gamboa ( Non si male nunc )

No esperava trobar una dona de la meva edat al volant del taxi. Rossa tenyida, brusa texana adornada de perletes formant flors a l'alçada del muscle, morena (als Estats Units n'haurien dit hispana), vivaç. Mastega xiclet. Quan entro al vehicle, a la ràdio sona una música alegre que em recorda un hit de discoteca d'algun estiu molt llunyà. Ella no em busca els ulls pel retrovisor per preguntar-me on vull anar, es gira per mirar-me. No sé si és aquest contacte visual tan directe el que em fa trontollar, que em fa dir-ho molt ràpid, A la Vall d'Hebron, siusplau , i ella, ràpid també, Le va bien por Valldaura? , i li dic que sí i m'escapo dels seus ulls però ja és impossible tornar a tancar la porta de dins. Ploro en silenci i no tant, la cara enganxada al vidre, m'inundo sense remei, rissaga al port, xàfec d'estiu, calamarsada. Faig un conjur inútil per ser invisible. Sempre m'ha fet vergonya plorar en públic i sempre m'ha estat impossible aturar-ho qua

mi estrategia es que un día cualquiera, no sé cómo ni sé con qué pretexto por fin me necesites. M. Benedetti, Táctica y estrategia M'inquieta, saps, el final del poema. M'inquieta necessitar, perquè quan necessito, m'aferro, i quan m'aferro, perdo. Invariablement, perdo. Per això li canviaré el nom al verb, i diré que un dia qualsevol, no sé com ni amb quin pretext, vaig saber que volia habitar-te, el cos i el record i el riure. Que no em moro ni em moriré, però volia i vull, si tu vols, mentre vulguem.