La vida té vida pròpia

(Publicat a "Quaderns d'Illacrua", La Directa , 24.02.2010) Fotografia: Gianluca Battista Text: Sònia Moll Gamboa Ningú no en té ni la més petita idea. Ni ell, naturalment, que us dóna l'esquena i no us mira, que no us mira ara ni us mirava abans, quan us ha clavat les botes a les costelles, ni us mirarà després quan us tanqui en un cotxe i desaparegueu tal com heu vingut, sense res (sense ser). No en té ni idea ningú, ni ell ni la dona que s'ha quedat blanca a uns metres de distància i té la boca oberta i no pot cridar, ni tan sols la noia que s'ha aturat vora d'ella i insulta en veu baixa el de les botes i empresona la ràbia a les mandíbules, és rebel però té seny i sap que aquí tindrà sempre les de perdre. No en tenen ni idea ni elles ni ningú, i molt menys la gent que fins fa uns minuts passejava la seva cansada habitud per la Rambla, amorosida avui potser pel bon temps, l'estiu és a prop i n'hi ha que somien el mateix mar que a vosal

I justament pensava en això, quan he rebut aquest conte. I he tornat a entendre moltes coses.

Amb una presentació de luxe a càrrec de Biel Mesquida i apadrinat per la brillant editora del Club Editor (perdoneu la mala memòria, sóc incapaç de recordar-ne el nom, però no oblido l'exquisidesa amb què articula el discurs i captiva l'auditori ), Marc Cerdó irromp en l'espai literari en llengua catalana amb Males companyies , una novel·la que no deixarà indiferent a ningú. De fet, ja no ha deixat indiferent a ningú. Començant per mi mateixa, que he comès el greu error de cedir a la impaciència i no m'he pogut estar de llegir-ne la primera pàgina: se m'endú a una velocitat de vertigen a través i per sota i per damunt de les línies, i sé ara, irremeiablement, que m'espera una benaurada nit d'insomni. (A la cua de les signatures, a dos metres de mi, la gran Pepa López. Em prometo que a la tercera anirà la vençuda i li confessaré que des de temps immemorials és per a mi l'actriu (i la dona) més meravellosa dels Països Catalans.)

Tres poemes per la mare 1 les canyes dansen amb plomalls de fred. un vent gelat escombra l'alegria dels dies breus. per què un hivern tan llarg? la mare gronxa encara bressol i somnis. jo sé el que em dic. Francesc Garriga , Camins de serp