dels primers

De l'admirat Josep M. Ripoll (gràcies, Víctor):

DOS

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima'm.

Josep Maria Ripoll
Dels marges
Sabadell, 2004


I també hi ha els primers disfressats de segons. Aquests, saps, són els pitjors.

Ho entens, ara, per què m'agrades tu?

Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Sònia,

M’alegro que el poema d’en Josep Maria ressonés tant en tu. A mi també em remou coses. En Josep Maria té una poesia amorosa tendra i lúcida a l’hora.

El títol del teu bloc, m’ha fet rumiar, és molt i molt encertat. Realment la vida té vida pròpia, no es pot resumir amb menys paraules una certesa tal.

M’ha agradat molt llegir la teva poesia, que tant gira al voltant de l’amor. Em refereixo ara al llibre. Però també em va agradar molt el poema de la plaquette “subjugat per les dòcils arrels”, i la petita història personal que vas explicar i que la complerta. M'atreveixo a demanar-te que la reprodueixis juntament amb el poema al blog, si et ve de gust.

En definitiva, que moltes felicitats.

Una abraçada i bona nit.
15 de gener de 2010, a les 0:34
carambolista ha dit…
Es preciosa! Me ha encantado. Petons!
15 de gener de 2010, a les 8:50
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Víctor, moltes gràcies. Realment em va arribar molt el poema del Josep Maria, no el coneixia i em va agradar que me'l descobrissis.
Pel que fa al poema de la plaquette, de fet, en vaig fer un post fa mesos, al febrer d'aquest any, tot i que en prosa poètica, esplaiant-me més que no pas en el poema, que vaig penjar al blog, juntament amb les fotografies antigues que havia trobat a casa els pares, on sortim el germà bessó i jo fent tentines damunt de la coberta:

http://lavidatevidapropia.blogspot.com/2009_02_01_archive.html

Potser aquí es dedueix més la història, l'anècdota que em feia parlar de l'experiència universal del desarrelament.

Gràcies per passar per aquí, m'agrada trobar-t'hi!

Una abraçada,

Sònia
15 de gener de 2010, a les 20:34
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Gràcies, Noviembre!
Et segueixo, no deixis d'escriure!

Petons!
15 de gener de 2010, a les 20:34
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació