2009
No hi hagut, tampoc, malsons de tempesta. Continua el far com el vaig deixar fa no sé quants mesos, ben enclavat a terra, ben endins de l'aigua que em diu que sóc viva, ben a prop també del cel, amb la llum encesa. Cada cop, com volia i vull, més a prop de mi mateixa.
Tampoc no ha estat l'any de recolliment que auguraven els dies de febre i un diagnòstic insòlit d'asma. La vida que té vida pròpia se m'han endut, com un riu capritxós, per remolins imprevistos, atzucacs de mots, illes sense mapa, hores lleus furtades a l'estiu, festa major d'hivern amb poesia pseudopoètica i de guerrilla i un cap d'any dins d'un poble estrany que és capaç de fer-te sentir com a casa.
Creixen els petits de la família, i els grans fan el que poden. Els del mig, que ens sabem joves, seguim teixint complicitats a l'entorn d'una taula parada per a l'aniversari de qui sigui, o a la vora d'un llit d'hospital, salvant amb un pessic d'humor i un cabàs de tendresa el vertigen angoixant del deliri.
A fora, com fa un any, arriba l'onada de fred i la pluja potser tornarà neu, com un petit miracle. Demà, dia de Reis, no hi haurà circ, i qui sap si les nebodes jugaran també aquest any a canviar-se el nom, si la mare ens tornarà a preguntar si volem el cafè amb llet o sense, si algú m'enviarà, dins d'un sobre i escrits a mà, mil petons de pastanaga. Tant hi fa. Aquest any, a l'hora de les campanades, tampoc no m'ha calgut demanar res més.
Comentaris