La vida té vida pròpia

i formatge Idiazábal, i xocolata amb llet, i vi negre que t'agradi, i petxines de la pastisseria Foix...

* * * * * i n'hi ha que creuen que, ja abans de néixer, la nostra ànima escull la família que tindrà, i que li ha de permetre treballar els seus karmes de vides passades i superar-los. la meva (d'ànima) va tenir una lucidesa excepcional. quan recuperi la veu, inti, tornarem a cantar aquesta a dues veus.

Des que ha tornat d'escola al migdia, la neboda petita fa la pregunta, insistent, a la seva mare: Mama, avui és demà? I ella li diu, pacient, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i la petita rumia un moment amb el dit a la barbeta com si volgués entendre-ho, i al capdavall se'n torna a jugar, avui la germana gran ha proposat de construir una casa amb peces de fusta de colors que els van dur els reis i fa estona que s'hi entreté, però ella no pot, ho intenta a estones però la interromp el pensament que la té absorbida des que ha sortit de classe, la veu de la mestra, la promesa que em vol explicar quan truco per parlar amb la seva mare, Mama, és la tieta?, vull parlar amb la tieta! , però ara no pot ser, és delicat, és urgent, després hi parlaràs, i la petita reprèn per enèsima vegada el joc encaixant aquest després que troba tan inútil i estrany com aquest demà que ja hauria de ser avui però que no és. I li cau una peça del joc i s'enderroca la casa a mi

T’escric avui per dir-te que em fas falta, que ja no sé demanar poc, que et vull el bes, i els ulls, i la tendresa, i un llit roent d’estiu on esborrar les hores, i uns versos per a mi, només, i una hora lleu amb tu, i un atzucac de mots per dir-nos el desig. T’escric avui només per explicar-te que han tornat els somriures al passadís de casa els pares, que la petita riu, que no he penjat encara les cortines, que no he arreglat la porta, i que ara el llum del bany fa pampallugues. I que fa fred, que menjo nous de macadàmia d’aquelles que vas dur, que encara queda un tros de xocolata (amb llet) a la nevera. T’escric només perquè t’enyoro el riure i se m’estimba el meu a les parets de casa, pàl·lides d’absència. T’escric, en fi, perquè no vull que arribis a oblidar-me pel camí dels dies, avui que trobo els mots per dir-te que t’estimo, que ja no puc ni vull desitjar poc, i encalço el teu miratge mentre empenyo amb c

De l'admirat Josep M. Ripoll (gràcies, Víctor ): DOS Han estat sempre dos. El primer és el més fort, astut, rialler i hàbil, i és el que surt als diaris i el que té les respostes i somriu a les fotos i no palpa el fracàs. Sóc el segon. Estima'm. Josep Maria Ripoll Dels marges Sabadell, 2004 I també hi ha els primers disfressats de segons. Aquests, saps, són els pitjors. Ho entens, ara, per què m'agrades tu?

Aquest any no ha tornat el somni de sempre, el dels camins que serpegen entre els arbres d'un bosc nevat i la por aferrant-me els turmells i la soledat pertot, com un fantasma. No hi hagut, tampoc, malsons de tempesta. Continua el far com el vaig deixar fa no sé quants mesos, ben enclavat a terra, ben endins de l'aigua que em diu que sóc viva, ben a prop també del cel, amb la llum encesa. Cada cop, com volia i vull, més a prop de mi mateixa. Tampoc no ha estat l'any de recolliment que auguraven els dies de febre i un diagnòstic insòlit d'asma. La vida que té vida pròpia se m'han endut, com un riu capritxós, per remolins imprevistos, atzucacs de mots, illes sense mapa, hores lleus furtades a l'estiu, festa major d'hivern amb poesia pseudopoètica i de guerrilla i un cap d'any dins d'un poble estrany que és capaç de fer-te sentir com a casa. Creixen els petits de la família, i els grans fan el que poden. Els del mig, que ens sabem joves, segui