La vida té vida pròpia

Un palau invisible que mai no hem visitat se'ns alça aquí mateix. Si tornàvem a néixer. Màrius Sampere Montserrat amb tu. Perdre'ns i trobar-nos d'aquella manera, quan desconnectem la part del cervell que vol controlar tots els punts del mapa i ens deixem dur per un riu subterrani que fa aparèixer els palaus invisibles que mai no hem visitat just en el moment en què decidim creure. Creure que trobarem les muntanyes i que tornarem a riure, a abraçar-nos en silenci, a respirar aquest lloc que mai no hem visitat, mai avui, mai ara, mai aquí amb tu. Creure que volem estimar (estimar-nos) d'aquella altra manera, la que ens vol lliures, diferents i en companyia, la que busca el que ens uneix i no el que ens separa, perquè és solament així que no ens separa res, ni el que jo crec, ni el que tu creus, ni el que creurem demà o d'aquí a un minut. A la cova, el monitor d'aquell grup de joves que dirigia la pregària ha dit, "perquè tot surti de la millor manera possibl

No t'agrada aquesta música, chumba chumba, però ets aquí, i balles. Tanques els ulls i mous el cos per buidar la ment, per alienar-te. L'últim cop ja fa molts mesos, potser un any, sorties d'un hospital i fugies del deliri. chumba chumba. Has fet tota la ruta -Tú sabes, Rosa, Silk-, i fins ara havia anat bé, vinet i riures i Fito i los Fitipaldis i Manolo García i Sia, breathe me , i et recordes que t'havies oblidat de respirar, potser va sent hora de tornar a casa, però fumes un poc més i et quedes. I ara ets aquí i odies aquesta música però balles, d'això es tracta avui, d'emborratxar-te del que sigui, has començat a mitja tarda amb el 5 a 0 amb retransmissió del Puyal, passió intravenosa i drogar-te de futbol, tan efectiu com dopar-te amb dades en un full d'Excel a la feina, perdre el món de vista, concentrar l'atenció -la vida- en el que sigui que no faci mal, en el que sigui que no siguis tu i no s'hi assembli. L'alienació té un límit. Sempr

"[el record de la cacera de bruixes] roman entre nosaltres encara com una ferida en la psique col·lectiva. [...] Com el trauma d'una violació infantil, el trauma dels dies de la crema de bruixes no es pot guarir si no s'anomena i es treu a la llum" Starhawk En això estem.

Fam d'aliment, però també fam d'afecte, fam del sublim, fam de lectura, fam d'escriure, fam de bellesa, fam de conèixer. Fam, en definitiva, de viure. Experimentar la fam, autoinduir-se-la, és una manera de ser sempre conscient del desig. Quan estàs tip, el desfici del desig ja no se sent. La sacietat ens adorm, ens estamordeix; la fam ens desperta, ens fa estar alertes, ens fa sentir que som vius i que, si tibem massa la corda de la fam, de la qual som amos i senyors, podem decidir, també, la nostra mort.

el futbol és l'opi del poble. em va encantar drogar-me ahir.

Em fa pànic la boira. Em tanca les costelles, els pulmons, l'estómac. No he arribat mai a l'extrem d'aturar el cotxe al voral perquè sé que és més perillós que continuar rodant, i així, teràpia de xoc obligada i odiada, he arribat sempre al meu destí automobilístic gairebé sencera, només amb un petit dèficit d'aire i una intensa debilitat a les cames. Sigui com sigui, Montserrat s'ho val, sempre, i el monestir de les benetes, descobert avui, encara més, i ja no m'atura ni la boira ni la perspectiva d'una retenció quilomètrica a la ronda de tornada. Qualsevol diria que és massa dur remoure les emocions tancades, ancorades, fetes pedra als músculs i a les dents, als budells, a les temples. Reproduir les pel·lícules una a una, el germà que obre la porta i et salva de l'horror, l'escarni a l'escola, el terror atenallant els músculs infantils, l'ànima alienada que es parteix en dos quan ja no pot suportar-ho ni un segon més. La boira, també, esbor

[Poeta, di, ¿qué haces?] (...) ¿Por qué conoces el ímpetu y la calma, la tormenta y la estrella? -Porque yo los celebro . R. M. Rilke

El cel d'aquest matí era una paleta de colors pastel gairebé irreal, de fotografia retocada i cursi. No m'han agradat mai, els colors pastel. Sempre m'ha deixat una mica frustrada la seva falta d'intensitat, aquest hi sóc però que no se'm noti, aquest vull i dolc ensucrat. Deu ser perquè jo, de vegades, tampoc no puc passar d'aquest estadi cromàtic, i justament quan més voldria mostrar-me oberta, divertida, espontània, rabiosament intensa, em quedo aigualida en un blau celeste carrincló, anodí, d'escola de monges.

Quan saps que en un lloc no has d'estar-t'hi gaire, les coses deixen de tenir una importància absoluta. Et recordes de l'Urdaci i dels seus dos telediaris i et preguntes com pot ser que et semblessin tan súper solemnes i súper importants algunes situacions que ara només et fan mig somriure. Sense el pes d'un "sempre" nuat al coll, et mous amb més lleugeresa i t'agafen més ganes de fer, d'implicar-te, de capbussar-te en un present que ja no et sembla una condemna. Podries embalar-te i formular totes les preguntes que un dia vas decidir empassar-te. Dir-hi la teva. Somriure més sovint encara. Arriscar-te. Inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força. A la vida tampoc no hem d'estar-nos-hi gaire. Com en Pedrals , també vull creure que hi hem vingut a estiuejar, i que valdrà la pena arriscar-se, inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força.

(fotografia de Manel Armengol) La meva pell i jo no ens acabem d'entendre. Ha heretat de la mare una sensibilitat extrema a la zona dels pòmuls, i s'enceta tot d'una quan ploro, com un atac furiós de pol·len primaveral. També s'irrita quan m'hi fan petons. Crec que només vol cridar l'atenció, i com que ens coneixem de fa temps, ja no li faig gaire cas, perquè no m'acaba d'entendre quan li explico que no renunciaré mai a les besades, i que les llàgrimes fan net, i calmen. Per compensar-la, li regalo de vegades (molt de tard en tard) una banyera amb aigua molt calenta i molta escuma. Sals perfumades. Suavitat. Tendresa. Però ella encara remuga, rondinaire com una nena petita, i per distreure-la li conto que han obert per fi el tram del carrer Mallorca que m'obligava a fer marrada per arribar a la feina, i que ara torno a passar davant la Sagrada Família, que m'ha fet feliç recuperar aquest paisatge; i que ahir i avui, com que no controlo gaire el t

un dia qualsevol arrencaré a córrer i ja no penso parar mai més. que jo també en sé. de córrer, vull dir. com tothom. és el més fàcil. no té cap mèrit. el que costa és quedar-se.

"si ves que no avanza ná tu barquita hay que sacar las manos y remar"

i quan pensaves que te n'hauries d'anar, tot es confabula perquè puguis quedar-te. I ja no recordes si volies estar-te aquí o si preferies marxar, simplement no et saps avenir que les coses s'hagin anat col·locant tan fàcilment, sense que te n'adonessis, ara una peça ara l'altra, i que de cop i volta tot quadri, com un petit miracle. No es tractava de trobar la sortida, només calia quedar-se en el laberint. Assumir-lo. Acceptar-ne els racons foscos, els camins cecs, les parets altíssimes, aprendre'n de memòria tots els topants, i atrevir-te a trepitjar-lo sola. Respirar els dubtes, la desubicació, el neguit. Empassar-te totes les preguntes (de què et serveixen, si en el fons et fan tant de pànic les respostes?). Aprofitar els atzucacs per descansar, seure a terra amb l'esquena recolzada al mur i mirar cap amunt. Que tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar.

MI MUERTE Si tengo suerte, estaré conectado a una cama de hospital. Tubos por la nariz. Pero intentad no asustaros, amigos. Os digo desde ahora que está bien así. Poco se puede pedir al final. Espero que alguin telefonee a los demás para decir, “¡ven rápido, se está yendo!” Y vendrán. Así tendré tiempo para despedirme de las personas que amo. Si tengo suerte, darán un paso adelante para que pueda verlos por última vez y llevarme ese recuerdo. Puede que bajen la mirada ante mí y quieran echar a correr y aullar. Pero, al menos, puesto que me quieren, me cogerán la mano y me dirán “Valor” o “Todo va a ir bien”. Y tienen razón. Todo va a ir bien. Me basta con que sepas lo feliz que me has hecho. Sólo espero que siga la suerte y pueda mostrar mi agradecimiento. Que pueda abrir y cerrar los ojos para decir “Sí, te escucho. Te entiendo”. Incluso que pueda llegar a decir algo así: “También yo te quiero. Sé feliz”. ¡Así lo espero! Pero no quiero pedir demasiado. Si no tengo suerte, si no la mer

Quan tenia tretze anys, em vaig enamorar d'una nena de l'escola. Llavors no era com ara, suposo que no cal ni dir-ho. No podia parlar-ne amb ningú. El desfici es va fer tan intens que aviat vaig necessitar una vàlvula per desfogar-me. En aquells campaments de l'escola, la llibreta que amagava al fons de la motxilla estava atapeïda de tots els silencis que havia anat amuntegant durant mesos al pati i a les aules. La lletra, petitíssima, com la del pare, em suggeria la ingènua il·lusió que el meu secret era encara més inaccessible. Un matí vaig trobar la motxilla remenada i la llibreta oberta. I a l'hora de dinar, els ulls tèrbols i burletes d'aquella companya de classe. S'escamparen aviat els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l'escola. Una amiga em vingué a trobar, esverada, el rostre desencaixat: m'han dit que ets... aquella va dient pertot arreu que ets... no és veritat, oi?, digue'm que no és veritat! Em vaig negar com Pere abans de cantar el

Genero desconfiança en un cert tipus de dependentes, amb vestits jaqueta de colors foscos, cabells perfectes i molt maquillades, que despatxen en aquestes botigues on venen cosmètics, perfums, desodorants, compreses, xampús i pasta de dents. Quan em veuen entrar, es garratiben com si s'haguessin enrampat i em miren fixament abans de començar a dissimular i a seguir-me d'esquitllentes amb la mirada. Cada vegada que em passa (que els passa, vaja), m'adono que el meu somriure, que sempre m'havia semblat prou acollidor o simplement bonic, elles el deuen trobar amenaçador o desafiant; o que no me'l deuen veure, potser és una altra cosa el que les tensa d'aquesta manera, i llavors faig un esforç per observar-me, sense que es noti gaire, i recordar què duc posat, però no pot ser, uns texans i una caçadora del Zara no poden semblar amenaçadors de cap manera, i sovint no tinc temps d'arribar a formular cap altra hipòtesi perquè ja en tinc una allà al costat, amb un

" Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima " (adaptat de Mt. 8, 8-9) Al paranimf de la universitat no hi cabia ni una agulla, i encara hi faltava tota la gent que hauria volgut ser-hi i no ha pogut. Cadascú s'acomiadava del seu Joan Solà: el mestre, el company, l'amic, el filòleg, el savi; però, per damunt de tot, l'home que ens va ensenyar a parlar, viure i sentir des de la llibertat ineludible de ser qui som, com a persones i com a poble. Ens ho ha recordat el seu nebot Joan, que també ha subratllat que justament per això era a la universitat, i no en cap altre lloc, on Solà rebia el seu últim comiat; que els qui formen el Govern actual, els polítics que ens han deixat de banda ("ens sentim desolats i desemparats") no eren dignes de rebre'l a casa seva. Tenien totes les paraules de Solà per salvar-se l'ànima, si haguessin volgut.

"Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et tremolen cor endins. N'hi ha per dins les calaixeres; assossegats conversen a la sala; en trobaràs a la cambra de bany, sota la dutxa. Algun de més entremaliat et guaitarà pel butxacó. Et criden, et somriuen, et tremolen cor endins. De cada dia més. Aquest, aquell, aquesta, aquella i aquells altres encara. Arriben, et saluden, saluden a la sala els coneguts. Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et criden, et reclamen, et voldrien amb ells a la rotllana. La pedra en el teu somrís. De cada dia més. Com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies, expliquen el viatge, les anècdotes. Puja el mar cada dia un poquet més

He trobat a la butxaca d'uns pantalons l'arracada de lapislàtzuli amb forma de mitja lluna que van portar-me de Xile ara deu fer tres o quatre vides. En vaig perdre la tanca massa aviat, i la parella, si és que mai va tenir-ne. No ho recordo. No em va saber greu: no m'ha agradat mai gaire, de dur arracades, i el forat de l'orella dreta me'l van fer tan mal fet que el camí d'entrada i el de sortida no es connecten en línia recta, i sempre acabo amb el lòbul adolorit. La duia sempre, la mitja lluna, al moneder, fins que la vaig perdre ara fa uns mesos. M'agradava trobar-la allà sovint i recordar la il·lusió del regal i amorosir l'enyorança. La dona que me la va regalar em va ensenyar el camí que em duia de tornada a casa. Deu ser per això que no me'n desfaig, perquè quan la miro i hi jugo entre els dits sé que m'aguanta el fil que m'uneix a la mare. A la meva, i a totes les que hem perdut, i les que hem retrobat.

La primera trobada, en una terrassa de la plaça del Sol al pic d'un estiu que semblava una primavera allargassada, va escampar damunt la taula tots els fragments del collage, i l'únic que vam fer va ser mirar-los, hipnotitzades, milers de trossos minúsculs de colors tan diferents que semblava mentida que mai poguessin arribar a confegir un dibuix sencer. Vaig recordar les làmines en tres dimensions que es van posar de moda quan jo encara anava a l'escola, te les posaven davant dels ulls i només hi veies puntets infinits de colors, i de vegades t'hi passaves tanta estona intentant descobrir la imatge que s'hi amagava que al final els ulls et feien pampallugues i et convencies que el teu cervell era incapaç d'aconseguir ajuntar totes les peces. Algunes vegades, en canvi, es feia el miracle, segurament perquè apagaves la zona del cervell que intentava controlar el procés i et deixaves anar i prou, i llavors apareixia, com si sorgís de les profunditats

Encara avui m’envia petons de pastanaga. I m’escriu cartes a mà, com abans, tot i que és una crack de les noves tecnologies i sempre em surt amb noms nous de programes informàtics que se suposa que hauria de conèixer, i em diu juràssica i riu. M'escriu cartes a mà i té aquesta manera sorprenent de fer-nos riure quan l’ambient de casa es carrega. I li surt la creativitat pertot: quan escriu, quan juga amb els nens, quan cuina, quan dibuixa. Quan la penso, se m’apareix amb nas de pallasso i barret multicolor. L’enyoro sovint. A ella, i el petit món que compartíem amb els germans i els pares a la casa on vaig ser feliç i on voldria tornar sempre.

"és per tu que ara sempre em desperto cantant" Sents , de Mariona Castillo

Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, que tu vas ser la primera dependència, el primer no puc viure sense tu , l'inèdit sense tu no sóc res , el desconegut et necessito, el fatídic no em deixis mai o em moriré . I no és que fóssim massa joves, és que ja teníem l'ànima massa ferida. Vam ser la primera necessitat malaltissa de tenir-nos per no caure. I l'última. Perquè, ja ho veus, aquí no s'ha mort ni es morirà ningú, i la terra encara era humida quan va aparèixer el primer amor, sense estridències, sense vestits esquinçats, sense drames. I era tan senzill i tan diàfan, que vaig saber que a partir d'aquell moment estimaria així, i només així. Que no hi cabia el dolor, en aquella manera de donar-se, d'expandir-se. Per això ara torna a ser senzill. Mirar com somriu i saber que m'importa, que vull que sigui feliç, sempre, independentment de si m'estima o no, de si em desitja o no, de si demà vol tornar a agafar-me la mà o no. Arriscar-me a

Ha tornat a ser un instant brevíssim, una centèsima de segon, un llampec impossible de retenir. Però ha tornat a ser, que és l'únic que importa. Sentir en el centre de tu mateixa com pot respirar la vida si deixes anar el fil que s'arrossega del malson i que potser duus encara enganxat a la vora de la samarreta. O potser no. Potser s'ha dissolt aquests dies a la muntanya, enmig d'aquella tempesta, o l'ha ferit de mort el llamp que ens va caure massa a la vora. Potser s'ha enfonsat per sempre al ventre fangonós de l'estany. Viure sense el fil s'assembla a voler retrobar sempre l'estany i capbussar-t'hi encara que l'aigua estigui tèrbola.

(...) a totes les dones d’aquesta casa on no es pot entrar i sortir, només lliscar. Marta Pérez Sierra Encara somies cases i torna el mateix glop de fel de sempre, com un cop de puny imprevist a la mandíbula. Quan t'has alçat per anar a rentar-te la cara, duies un fil del somni enganxat a la vora de la samarreta. L'has arrossegat tot el dia. Deu estar ben polsegós, ara. Brut. Aniràs a dormir quan desaparegui la lluna darrere d'aquell bloc de pisos. Encara no has après a saber a cop d'ull si és plena del tot o si li falta un bocinet de blanc. De groc. És groga, avui, la lluna. Si avui somies cases, vols que estiguin buides de gent. Ser-hi sola. Atrevir-te a obrir totes les portes. Si és que n'hi ha. Potser tornes a la casa de les llindes cegues i les parets de calç, la casa que tampoc no té finestres, ni mobles, ni quadres, ni cortines. La que no és teva.

"La lluvia nunca vuelve hacia arriba" Pedro Guerra L'apunt d'avui d' Esperança Camps * m'ha fet venir un enyor esmolat de l'illa. Encara sóc a la ciutat, i enguany no hi ha prevista cap escapada a Ciutadella: de moment, visitem l'illa veïna, punt neuràlgic d'un solstici que ara fa un any va apropar veus i versos i va obrar miracles petits i bonics que encara són possibles. Havia pensat que ja em vagaria d'anar-hi a la tardor, qualque cap de setmana; però he llegit n'Esperança, he tancat els ulls un moment i tot d'una hauria baratat una illa per una altra. He enyorat els dies a l'hortal, sense presses ni objectius ni horaris, només llevar-me i preparar-me un trempó al porxo i un cafè americà ben carregat i esmorzar amb tota la calma mentre els de casa es van despertant un per un, cadascú al seu ritme. Allargar l'esmorzar fins quan calgui, potser fins que t'adones que gairebé és migdia, i agafar la velo i an

com l'amiga diurf , jo tampoc no arribo a tot. I com que estic fent un esforç sobrehumà per deixar el cafè, la nebulosa mental i la memòria de peix, que fa uns mesos que s'han convertit en una inquietant habitud, m'entorpeixen la feina justament avui, que he d'escriure l'últim treball d'una assignatura apassionant sobre un tema apassionant ("Per què Teresa Forcades?"). Em persegueix l'entropia. De moment, deixo aparcades les quatre notes que he pogut apuntar en la darrera hora i mitja (déu meu, ja són gairebé les vuit!!!!!) i converteixo, en contra del meu costum, el blog en un dietari apressat, per buidar el pap i prou, en primeríssima persona i literalment autobiogràfica: he d'escriure un treball acadèmic i sé que únicament seria capaç d'escriure qualsevol altra cosa, d'aquelles que només cal agafar-ne un fil i es van descabdellant gairebé soles (una nit amb tu, vi negre i croquetes de ceps a l'Horiginal, un record bonic d'inf

Handsome Harry Movie Trailer - High Quality HD - The most amazing bloopers are here Handsome Harry directora: Bette Gordon. EUA, 2009 Harry és un atractiu exmarine de cinquanta-dos anys, un pèl lacònic i solitari, que amaga un terrible secret. El retrobament amb un company moribund de l'exèrcit l'obligarà a afrontar la càrrega d'un atac homòfob comès trenta anys enrere. (resum de la 18 Mostra Internacional de Cinema de Dones, Barcelona 2010) "I will forgive you, Harry, only if you think I should do it" (Et perdonaré, Harry, només si creus que hauria de fer-ho.) Si per a tu mateix és imperdonable el que has fet, és inútil el perdó dels altres. La p or de ser qui som , el rebuig de ser qui som, la ràbia de ser qui som, ens pot fer cometre atrocitats, contra els altres però també, i segurament més sovint, contra nosaltres mateixos.

De vegades, hi ha llibres que et salven. Te n'adones quan n'has llegit la primera pàgina i tot d'una beneeixes l'hora morta que t'ha quedat al migdia entre la feina i la trobada amb la voluntària lingüística, una noia holandesa que parla el català amb una fluïdesa extraordinària si tenim en compte que només fa uns mesos que ha començat a aprendre'l, i a qui recomanaràs el llibre així que la vegis. Saps que aquell llibre et salva quan t'arrisques a tacar-lo amb el magnífic entrepà d'alvocat i formatge fresc que t'acaben de servir a la terrassa del Jaleo, a la plaça del Macba, perquè ja t'has endinsat en la història i no pots sortir-ne. O quan te l'endús a la sala d'espera del quiròfan i t'oblides de les hores que falten per veure'n sortir la mare en una llitera. Agraeixes que aquell llibre existeixi, simplement. Que hagis tingut la pensada de començar-lo justament avui. Ho saps quan et preguntes com pot ser que hagis pogut deixar p

Necessitaves guanyar sempre. I el que disfressàvem d'amor era jugar a la xarranca i que esborressis amb el peu el fils de guix que havia dibuixat amb cura damunt de les rajoles. El que en dèiem amor era una xarxa invisible de teranyina bruta. Milers de dies i nits a la vora, i ni una ombra de buit a l'altra meitat del llit quan te n'anares. Ni una estela de tendresa entre els dits l'endemà, ni l'altre, ni dues vides més tard. I d'això en dius guanyar?

És per principi que sobrevisc als finals i que no acabo mai les frases que vull dir-te; que fumo només quan vull, i se m'emporta el riure fluix de l'herba per carrerons clandestins d'alguna ciutat que enyoro; que hestimo sempre amb hac, i m'enamoro de poetes tristos, de trapezistes i cronopis, i de princeses fosques com la nit. És per principi que t'odio només les tardes dels diumenges vint-i-nou de febrer de cada quatre vides; que ressuscito a l'abril i moro un poquet més a entrada de novembre. Que no renego mai de cap dels meus amors quan han estat amors. Que camino amb els ulls embenats damunt la corda fluixa del desig, i esventro caixes de Pandora quan el dolor supura a les genives. I per principi, ja ho saps, em descuso els finals i torno a fer la vora amb molta cura.

Si no he sido fiel en el amor sólo ha sido por fidelidad a los fantasmas. (Cristina Peri Rossi "Mujer de principios", Aquella noche , 1996 ) se m'acaba d'acudir que potser jo també sóc la fantasma d'algú. per què no hi he pensat abans?

i no serviria de res saber per què justament avui, i no ahir ni abans-d'ahir ni cap dels gairebé tres-cents dies que fa que anem i venim i estirem i arronsem i ens anem omplint com si la vida només la poguéssim viure mossegant-la (començant pel coll, sempre, d'on, si no, prendríem la sang?), no sé què en trauria, d'aclarir per què justament aquest migdia de sol i blau després de tanta pluja (i no pas cap dels migdies de tanta pluja a la ciutat) gairebé he pogut tocar amb els dits la por inconcreta d'haver de seguir encara molt de temps empenyent els dies que ens separen. i si fes un conjur amb oli de trementina?

-¿Cómo se encuentra hoy? -Aquí nomás, poniéndole buena cara al mal tiempo. jo de gran vull ser com ella.

(Gràcies, amic. Els versos t'esperaven.) Al meu germà, que volgué fer t ornar la mare a cops de vareta màgica. ( imatge: Jordi Bonet ) CONJUR He d'apartar, germà, l'esguard de la finestra (no hi ha respostes més enllà dels vidres) i recórrer una a una les estances de la casa. T'he de trobar menut, darrere de les portes entreobertes, en l'angle fosc on arreceres l'ombra, intactes la fe i l'enyor a punta de vareta: "Abracadabra, que aparegui..." Te'n robaré un pessic, d'aquesta fe, perquè d'enyor, ja ho saps, me'n sobra massa, i creuaré, com tu, l'ample oceà que se'ns va endur tan lluny totes les mares. ( Non si male nunc )

que no plogui gaire (ei, si pot ser...) ROSA T'evoco, Rosa, i se m'acut que podria besar-te les parpelles carregades de son, i empresonar-te un rínxol entre els dits, si no fes tant de temps que he congelat el bes a frec de llavi. Et penso, Rosa, i sé perdut el silenci quiet dels teus camins, que ignoren el desfici del meu tacte (en tinc un mapa mut que vaig omplint a cops d'imaginari). T'enyoro, Rosa. I no vull més que aquest misteri teu que m'omple el somni i desfà les engrunes de certesa que m'aguanten. (Sònia Moll Gamboa, Non si male nunc )

M'afegeixo a la iniciativa de la Comtessa amb aquest poema a l'infame (masculí singular genèric, és a dir, inclou Rites i similars). IRA Només per avui em permetré odiar-te. Engrunaré el desig de fer-te mal, en posaré les molles al morter i esperaré que la veïna esclati la forquilla en el plat a l'hora de la truita per ofegar el batec d'aquesta ira. Avui dormirem bé, el meu fantasma i jo. Sònia Moll Gamboa ( Non si male nunc )

No esperava trobar una dona de la meva edat al volant del taxi. Rossa tenyida, brusa texana adornada de perletes formant flors a l'alçada del muscle, morena (als Estats Units n'haurien dit hispana), vivaç. Mastega xiclet. Quan entro al vehicle, a la ràdio sona una música alegre que em recorda un hit de discoteca d'algun estiu molt llunyà. Ella no em busca els ulls pel retrovisor per preguntar-me on vull anar, es gira per mirar-me. No sé si és aquest contacte visual tan directe el que em fa trontollar, que em fa dir-ho molt ràpid, A la Vall d'Hebron, siusplau , i ella, ràpid també, Le va bien por Valldaura? , i li dic que sí i m'escapo dels seus ulls però ja és impossible tornar a tancar la porta de dins. Ploro en silenci i no tant, la cara enganxada al vidre, m'inundo sense remei, rissaga al port, xàfec d'estiu, calamarsada. Faig un conjur inútil per ser invisible. Sempre m'ha fet vergonya plorar en públic i sempre m'ha estat impossible aturar-ho qua

mi estrategia es que un día cualquiera, no sé cómo ni sé con qué pretexto por fin me necesites. M. Benedetti, Táctica y estrategia M'inquieta, saps, el final del poema. M'inquieta necessitar, perquè quan necessito, m'aferro, i quan m'aferro, perdo. Invariablement, perdo. Per això li canviaré el nom al verb, i diré que un dia qualsevol, no sé com ni amb quin pretext, vaig saber que volia habitar-te, el cos i el record i el riure. Que no em moro ni em moriré, però volia i vull, si tu vols, mentre vulguem.

I avui hauria de parlar de la nevada a Barcelona, de la meravella, del col·lapse, del blanc, de l'insòlit. Però avui, 8 de març, només vull dir que fa molts anys, moltes vides, que vaig aprendre a no enamorar-me d'homes així. Si no s'haguessin col·lapsat tots els mitjans de transport, hauria anat a brindar amb cava a la llibreria Pròleg. Per totes nosaltres.

(Publicat a "Quaderns d'Illacrua", La Directa , 24.02.2010) Fotografia: Gianluca Battista Text: Sònia Moll Gamboa Ningú no en té ni la més petita idea. Ni ell, naturalment, que us dóna l'esquena i no us mira, que no us mira ara ni us mirava abans, quan us ha clavat les botes a les costelles, ni us mirarà després quan us tanqui en un cotxe i desaparegueu tal com heu vingut, sense res (sense ser). No en té ni idea ningú, ni ell ni la dona que s'ha quedat blanca a uns metres de distància i té la boca oberta i no pot cridar, ni tan sols la noia que s'ha aturat vora d'ella i insulta en veu baixa el de les botes i empresona la ràbia a les mandíbules, és rebel però té seny i sap que aquí tindrà sempre les de perdre. No en tenen ni idea ni elles ni ningú, i molt menys la gent que fins fa uns minuts passejava la seva cansada habitud per la Rambla, amorosida avui potser pel bon temps, l'estiu és a prop i n'hi ha que somien el mateix mar que a vosal

I justament pensava en això, quan he rebut aquest conte. I he tornat a entendre moltes coses.

Amb una presentació de luxe a càrrec de Biel Mesquida i apadrinat per la brillant editora del Club Editor (perdoneu la mala memòria, sóc incapaç de recordar-ne el nom, però no oblido l'exquisidesa amb què articula el discurs i captiva l'auditori ), Marc Cerdó irromp en l'espai literari en llengua catalana amb Males companyies , una novel·la que no deixarà indiferent a ningú. De fet, ja no ha deixat indiferent a ningú. Començant per mi mateixa, que he comès el greu error de cedir a la impaciència i no m'he pogut estar de llegir-ne la primera pàgina: se m'endú a una velocitat de vertigen a través i per sota i per damunt de les línies, i sé ara, irremeiablement, que m'espera una benaurada nit d'insomni. (A la cua de les signatures, a dos metres de mi, la gran Pepa López. Em prometo que a la tercera anirà la vençuda i li confessaré que des de temps immemorials és per a mi l'actriu (i la dona) més meravellosa dels Països Catalans.)

Tres poemes per la mare 1 les canyes dansen amb plomalls de fred. un vent gelat escombra l'alegria dels dies breus. per què un hivern tan llarg? la mare gronxa encara bressol i somnis. jo sé el que em dic. Francesc Garriga , Camins de serp

i formatge Idiazábal, i xocolata amb llet, i vi negre que t'agradi, i petxines de la pastisseria Foix...

* * * * * i n'hi ha que creuen que, ja abans de néixer, la nostra ànima escull la família que tindrà, i que li ha de permetre treballar els seus karmes de vides passades i superar-los. la meva (d'ànima) va tenir una lucidesa excepcional. quan recuperi la veu, inti, tornarem a cantar aquesta a dues veus.

Des que ha tornat d'escola al migdia, la neboda petita fa la pregunta, insistent, a la seva mare: Mama, avui és demà? I ella li diu, pacient, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i la petita rumia un moment amb el dit a la barbeta com si volgués entendre-ho, i al capdavall se'n torna a jugar, avui la germana gran ha proposat de construir una casa amb peces de fusta de colors que els van dur els reis i fa estona que s'hi entreté, però ella no pot, ho intenta a estones però la interromp el pensament que la té absorbida des que ha sortit de classe, la veu de la mestra, la promesa que em vol explicar quan truco per parlar amb la seva mare, Mama, és la tieta?, vull parlar amb la tieta! , però ara no pot ser, és delicat, és urgent, després hi parlaràs, i la petita reprèn per enèsima vegada el joc encaixant aquest després que troba tan inútil i estrany com aquest demà que ja hauria de ser avui però que no és. I li cau una peça del joc i s'enderroca la casa a mi

T’escric avui per dir-te que em fas falta, que ja no sé demanar poc, que et vull el bes, i els ulls, i la tendresa, i un llit roent d’estiu on esborrar les hores, i uns versos per a mi, només, i una hora lleu amb tu, i un atzucac de mots per dir-nos el desig. T’escric avui només per explicar-te que han tornat els somriures al passadís de casa els pares, que la petita riu, que no he penjat encara les cortines, que no he arreglat la porta, i que ara el llum del bany fa pampallugues. I que fa fred, que menjo nous de macadàmia d’aquelles que vas dur, que encara queda un tros de xocolata (amb llet) a la nevera. T’escric només perquè t’enyoro el riure i se m’estimba el meu a les parets de casa, pàl·lides d’absència. T’escric, en fi, perquè no vull que arribis a oblidar-me pel camí dels dies, avui que trobo els mots per dir-te que t’estimo, que ja no puc ni vull desitjar poc, i encalço el teu miratge mentre empenyo amb c

De l'admirat Josep M. Ripoll (gràcies, Víctor ): DOS Han estat sempre dos. El primer és el més fort, astut, rialler i hàbil, i és el que surt als diaris i el que té les respostes i somriu a les fotos i no palpa el fracàs. Sóc el segon. Estima'm. Josep Maria Ripoll Dels marges Sabadell, 2004 I també hi ha els primers disfressats de segons. Aquests, saps, són els pitjors. Ho entens, ara, per què m'agrades tu?

Aquest any no ha tornat el somni de sempre, el dels camins que serpegen entre els arbres d'un bosc nevat i la por aferrant-me els turmells i la soledat pertot, com un fantasma. No hi hagut, tampoc, malsons de tempesta. Continua el far com el vaig deixar fa no sé quants mesos, ben enclavat a terra, ben endins de l'aigua que em diu que sóc viva, ben a prop també del cel, amb la llum encesa. Cada cop, com volia i vull, més a prop de mi mateixa. Tampoc no ha estat l'any de recolliment que auguraven els dies de febre i un diagnòstic insòlit d'asma. La vida que té vida pròpia se m'han endut, com un riu capritxós, per remolins imprevistos, atzucacs de mots, illes sense mapa, hores lleus furtades a l'estiu, festa major d'hivern amb poesia pseudopoètica i de guerrilla i un cap d'any dins d'un poble estrany que és capaç de fer-te sentir com a casa. Creixen els petits de la família, i els grans fan el que poden. Els del mig, que ens sabem joves, segui