suïcidi passional
que se m'estimben els mots
-un a un,
per rigorós ordre d'arribada-
en l'abisme impertèrrit
dels versos.
el sepulcre buit
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Comentaris
Quia il·lusió els comentaris d'anònims...
Fins aviat!
Jo acabo de descobrir el teu raconet i m’aniré passant a “veure’t” de tant en tant.
Una abraçada.
Víctor.
Quan torni a Barcelona, i quedem per fer un altre cafè, ho discutim...aquest és un dels temes que més he pensat últimament...
Això sí, un, jo no soc poeta, no tinc aquesta capacitat, dos [ho vaig prometre] l'ordre i la bellesa, és a dir,
molt honestes i sinceres gràcies per la
bellesa
i
l'
ordre...