La vida té vida pròpia

d'ençà de tu que se m'estimben els mots -un a un, per rigorós ordre d'arribada- en l'abisme impertèrrit dels versos.

l'escala fosca del desig no té barana M.Mercè Marçal no m'importa que el matalàs sigui nou i ja no em destrossi l'esquena. ni que l'edredó de plomes neutralitzi el fred que s'escola per la finestra que no tanca. aquesta nit no vull dormir en aquest llit.

Em torna a rebre amb un saltet enrere i un xisclet agut, com si no volgués acostar-se'm, i em quedo quieta i només somric i en acabat s'apropa, com sempre, i comença a articular paraules que no entenc. Avui m'agafa la mà amb la seva, tan petita, i em porta a recórrer la botiga. Va assenyalant ara els brics de llet, ara els paquets d'arròs, ara les galetes, mentre fa oh, oh, oh! , tres vegades seguides, i riu. El germanet naixerà aviat, "en mi país gustan los niños", i se'n tornaran a l'Índia, i vés a saber si la petita conservarà el somriure, si podrà ser qui vulgui ser. Aquí anem fent. Intentant ser qui volem ser, vull dir. Sé que en cada moment sóc lliure per decidir , deia a la porta d'una nevera, en un paperet enganxat amb un imant. I llegia Teresa Forcades l'altre dia: No renunciaria a la llibertat. A la capacitat d'equivocar-me, que arribi al cel i em diguin: "Això ho has fet tu, aquest desastre?", "Sí, l'he fet j