riures
A quarts de nou, la petita del badulaque anava amb pijama per la botiga mentre jugava amb unes monedes i feia curses tota sola entre els prestatges de queviures. I reia, avui més que mai, fins i tot barbotejava alguna paraula en català, això , aquesta , no vull pensar que se n'anirà a l'Índia d'aquí uns mesos, quan neixi el seu germà, no hi vull pensar però hi penso i per això em quedo encara més atrapada en el seu riure, en la llum que vull desitjar que no perdi mai, i ja sé que és un desig ingenu, naïf, infantil si vols, però ho vull molt, des que va néixer que ho vull moltíssim. Farà dos anys aviat i no tinc ganes d'acomiadar-me'n. M'he begut el seu riure per no oblidar-lo, per si algun cop perdo el meu i no en trobo ni el record entre la paperassa que no aconsegueixo acabar d'endreçar o sota la muntanya d'objectes inútils del pis de casa els pares o rere les escales de cargol del pati de l'escola de les monges. Li he fet una foto a l'ànima qu