La vida té vida pròpia

A quarts de nou, la petita del badulaque anava amb pijama per la botiga mentre jugava amb unes monedes i feia curses tota sola entre els prestatges de queviures. I reia, avui més que mai, fins i tot barbotejava alguna paraula en català, això , aquesta , no vull pensar que se n'anirà a l'Índia d'aquí uns mesos, quan neixi el seu germà, no hi vull pensar però hi penso i per això em quedo encara més atrapada en el seu riure, en la llum que vull desitjar que no perdi mai, i ja sé que és un desig ingenu, naïf, infantil si vols, però ho vull molt, des que va néixer que ho vull moltíssim. Farà dos anys aviat i no tinc ganes d'acomiadar-me'n. M'he begut el seu riure per no oblidar-lo, per si algun cop perdo el meu i no en trobo ni el record entre la paperassa que no aconsegueixo acabar d'endreçar o sota la muntanya d'objectes inútils del pis de casa els pares o rere les escales de cargol del pati de l'escola de les monges. Li he fet una foto a l'ànima qu

Escolto Catalunya Informació mentre intento fer-me espassar la son amb un cafè carregat. He d'anar a mercat i sembla que estigui a punt de ploure. La veu de la locutora em cansa, connecto i desconnecto l'atenció com un intermitent. I llavors encalço al vol la notícia de la massacre de l'OTAN a Qonduz, al nord de l'Afganistan, almenys 90 morts, molts civils, és clar. Em ve al cap Malalai Joya , valenta, forta, lluitadora, denunciant el govern dels senyors de la guerra a la tarima d'una sala de l'Ateneu Barcelonès, fa cosa d'un any. La veu clara i sense la més mínima tremolor. I torno a sentir, com de fons, la veu de la notícia, l'oficina del president afganès ha iniciat una investigació de l'incident. Incident. 90 morts, incident. Em demano què hauria passat si de la massacre de l'11-M algú n'hagués dit "incident". I no entenc absolutament res.

T'agradaria dir que vas intentar sortir-te'n, que sempre vas voler encaixar en escenes boniques i plàcides, familiars, en postals de colors suaus i silencis encalmats. T'agradaria poder-ho dir i potser algú t'arribaria a creure, perquè encara somrius en les fotos dels anys en què et calia oblidar la casa del riu i la passió i aquella mena d'amor, et creurien perquè hi somrius, no com ara però no deixa de ser un somriure, potser tu mateixa et creies que t'il·lusionava una vida perfecta al costat de l'home perfecte fent de parella perfecta, que fins i tot vau adoptar un gos, te'n recordes, i després un altre i encara un altre, i després havien de venir els nens, anava així, o t'ho pensaves. I havies de ser feliç encara que enyoressis el riu, per això somrius encara a les fotos dels anys en què creies que volies sortir-te'n (potser sí que vas arribar a intentar-ho una mica), et calia creure que arribaries a ser la noia dolça i tranquil·la i call