tot el que deixo d'escriure

Acabo de saber que ha guanyat el premi Manel Garcia Grau d'enguany amb el recull Després del tacte. El seguesc des de Contraban de silenci, i em vaig quedar atrapada a Intempèrie, és tan difícil de vegades apartar els ulls de la bellesa.

Per curar-me un poc la impaciència de llegir-lo, recupero versos seus que toquen aquests dies alguna corda oculta de l'ànima.


Són meves les paraules que recull
el vent d'aquest matí. Són meus els crits
que hi ha al carrer fa bona estona i és
meu el fracàs que penja a la façana.
Talment són invisibles als teus ulls,
com la calor o el fred, com la tristesa
o el color fràgil de la soledat.

Tot el que deixo d'escriure em degota
per la ferida oberta de la sang
i resta encimbellat al laberint
de les excuses, sense cap sortida.

Potser no em cal fugir d'aquest illot.

Jordi Roig, Contraban de silenci

Comentaris

Anònim ha dit…
hauràs de fer molta feina per no deixar per escriure res que pugui degotar després per les ferides obertes...
31 d’agost de 2009, a les 23:03
Dr. Flasche ha dit…
Tres dies seguits he tingut el mateix somni. Efectivament, fins que no escrigui, fins que no ho aconsegueixi escriure, tindré nit darrera nit el mateix somni. Ja ho saps: escriure no és només la bellesa, també és l’ordre. Cal ordenar els pensaments i netejar les ferides perquè tanquin, per a que pugui passar la mà per sobre la cicatriu sense fer-me sang, sense fer-me mal. Si no et reconcilies amb el teu passat, aquest, et persegueix i et mossega l’ombra i l’ànima. Tan típic, com cert.

Però la cosa no acaba aquí:

“el vent d'aquest matí. Són meus els crits
que hi ha al carrer fa bona estona i és
meu el fracàs que penja a la façana.”

Ja ho vam parlar això. Aquest vent misteriós que bufa per ser entès, que ens regira les entranyes, que ens recorda que hem fracassat, que el desordre ens esmicola i els dies passem. Aquest vent que bufa fins que arribem a entendre el que ens vol dir, fins que trobem l’ordre, la pau, “la calma chica”, fins al següent enigma, la següent ferida, la següent pregunta inscrita al vent...

Així ad infinitum...
1 de setembre de 2009, a les 3:09
Anònim ha dit…
Quina raó teniu.
El meu darrer llibre "Després del tacte" parla sobretot d'això, de posar ordre al passat o almenys d'intentar-ho.
Ho aconsegueixis o no, l'esforça val la pena i les coses es veuen d'una altra manera, les coses adquireixin un tempo diferent.
Gràcies per llegir poesia.
Jordi Roig
10 d’abril de 2010, a les 19:38
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació