EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Comentaris
Que t’assembla el concepte? No li havia vist la relació amb el teu relat ‘aigües’ fins que t’he començat a descriure que era una regla de suma. Ara, faig una pausa, i em ve al cap un trencaclosques. Sempre que no entenc alguna cosa em venen al cap els trencaclosques. Sempre penso que em falta una peça, que hi ha quelcom que no sé, i que ho hauria de saber, i que si ho sabés tot seria molt més fàcil.
També té a veure el trencaclosques amb la regla de suma. Saps, quan el comences a fer saps quina és la imatge que ha de sortir. Si una vegada que l’has finalitzat surt una imatge diferent, és que l’has fet malament. És la lògica de la línia recta. La geometria Euclidiana.
Però tu saps molt bé. Tant bé com ho sé jo, almenys com crec saber-ho; la vida té vida pròpia. Ho sap més gent, afortunadament, no estem sols en el dubte, compartim les angoixes i les preguntes: “Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre”, no?
I llavors en ve al cap aquella frase de l’Oracle al Neo en Matrix, que ve a dir, no recordo les paraules exactes. ‘Les senyals et diuen només el que has de saber, no quin és el teu futur’. I així és, la vida, que sempre té raó, ens ensenya el que vol, i sota aquestes premisses et poses a fer el trencaclosques, i si amb sort, ets capaç d’acabar-lo, de trobar totes les peces i posar-les al seu lloc, te n’adones, que la imatge que surt és quelcom diferent, molt diferent a la imatge de la capsa i a totes les senyals que has vist per les cantonades de Barcelona, o pels carrerons de Girona, en mig dels roures extremenys. I entens, perplex, que Ítaca és un poema ben escrit, i que Manoa és un sentiment, i que l’Oracle, trampós, rialler, pervers de vegada, tenia raó. I així és, ja ho diuen les lleis de la termodinàmica: no pots parar de jugar. I Rilke afegeix, una vegada més: “Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre”.
Bé, massa per avui. Xerro massa. Em distrec massa. Em torna a la regla de suma. Potser aquesta tarda donarà el que ha de donar, un, o potser no, ves a saber. Ja ho saps:La vida, la vida té vida pròpia.
ànims per corregir! A mí també em tocarà algun dia...
Fragment de:
'Què vol dir ser contemporani?'
Giorgio Agamben
Aquest llibre el tinc des de fa més d'un any. La primera vegada que el vaig llegir em va agradar molt. Són tres assaigs d’un filòsof italià. L’altre dia el vaig reprendre i vaig retrobar-me amb aquesta reflexió. En el moment actual, em sembla molt oportuna per algunes de les coses que hem discutit últimament. S’ha d’extreure la carcassa, però al cor de la mateixa hi ha el mateix problema de sempre: passat, present i futur, barrejat amb la tristesa [que segueixo pensant que conjuntament amb l’alegria conformen una única moneda] és important per nosaltres.