"... per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment o malenconia, si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? (...) Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre."
Rilke,
Cartes a un jove poeta.

Comentaris

Dr. Flasche ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Dr. Flasche ha dit…
M’espera una regla de suma. Ho dic a tot arreu. És el càlcul que em porta de corcoll les últimes setmanes. Una regla se suma és una suma de la qual en saps el resultat abans de sumar. Llavors sumes, i si no et dóna el que diu la regla, doncs llavors saps que sí o sí has fet malament el teu càlcul.

Que t’assembla el concepte? No li havia vist la relació amb el teu relat ‘aigües’ fins que t’he començat a descriure que era una regla de suma. Ara, faig una pausa, i em ve al cap un trencaclosques. Sempre que no entenc alguna cosa em venen al cap els trencaclosques. Sempre penso que em falta una peça, que hi ha quelcom que no sé, i que ho hauria de saber, i que si ho sabés tot seria molt més fàcil.

També té a veure el trencaclosques amb la regla de suma. Saps, quan el comences a fer saps quina és la imatge que ha de sortir. Si una vegada que l’has finalitzat surt una imatge diferent, és que l’has fet malament. És la lògica de la línia recta. La geometria Euclidiana.

Però tu saps molt bé. Tant bé com ho sé jo, almenys com crec saber-ho; la vida té vida pròpia. Ho sap més gent, afortunadament, no estem sols en el dubte, compartim les angoixes i les preguntes: “Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre”, no?

I llavors en ve al cap aquella frase de l’Oracle al Neo en Matrix, que ve a dir, no recordo les paraules exactes. ‘Les senyals et diuen només el que has de saber, no quin és el teu futur’. I així és, la vida, que sempre té raó, ens ensenya el que vol, i sota aquestes premisses et poses a fer el trencaclosques, i si amb sort, ets capaç d’acabar-lo, de trobar totes les peces i posar-les al seu lloc, te n’adones, que la imatge que surt és quelcom diferent, molt diferent a la imatge de la capsa i a totes les senyals que has vist per les cantonades de Barcelona, o pels carrerons de Girona, en mig dels roures extremenys. I entens, perplex, que Ítaca és un poema ben escrit, i que Manoa és un sentiment, i que l’Oracle, trampós, rialler, pervers de vegada, tenia raó. I així és, ja ho diuen les lleis de la termodinàmica: no pots parar de jugar. I Rilke afegeix, una vegada més: “Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre”.

Bé, massa per avui. Xerro massa. Em distrec massa. Em torna a la regla de suma. Potser aquesta tarda donarà el que ha de donar, un, o potser no, ves a saber. Ja ho saps:La vida, la vida té vida pròpia.
Dr. Flasche ha dit…
la meva alçada és la de un nen petit que et llegeix...no t'amoïnis!

ànims per corregir! A mí també em tocarà algun dia...
Dr. Flasche ha dit…
“El poeta –el contemporani- ha de tenir l’esguard fit en el seu temps. Però què veu qui mira el seu temps, el somriure dement del seu segle? Arribats a aquest punt voldria proposar-vos una segona definició de la contemporaneïtat: és contemporani que té l’esguard fit en el seu temps per percebre’n no pas la llum, sinó la foscor. Tots els temps són obscurs, per a qui n’experimenta la contemporaneïtat. És contemporani precisament qui sap veure aquesta foscor, qui és capaç d’escriure sucant la ploma en la tenebra del present.”

Fragment de:
'Què vol dir ser contemporani?'
Giorgio Agamben

Aquest llibre el tinc des de fa més d'un any. La primera vegada que el vaig llegir em va agradar molt. Són tres assaigs d’un filòsof italià. L’altre dia el vaig reprendre i vaig retrobar-me amb aquesta reflexió. En el moment actual, em sembla molt oportuna per algunes de les coses que hem discutit últimament. S’ha d’extreure la carcassa, però al cor de la mateixa hi ha el mateix problema de sempre: passat, present i futur, barrejat amb la tristesa [que segueixo pensant que conjuntament amb l’alegria conformen una única moneda] és important per nosaltres.

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Bona Pasqua

SOBRETOT AMB EL QUE NO