La vida té vida pròpia

prometo no posar-me mai més cap límit. assumir la llibertat. no tornar a estimar mai més cap cadena. prometo no oblidar-te mai. no renegar mai de les estones menudes i boniques que ens van fer còmplices. prometo desitjar que m'escriguis, encara que no hagis de tornar mai més, i somiar que et llegeixo, que em parles, que m'estimes. prometo estimar-te un altre cop en la propera vida. prometo no tenir por mai més de perdre de vista la costa. tornar al bell mig de l'oceà, oblidar la terra, deixar-me lliscar coberta avall. prometo no aferrar-me enlloc. prometo ser. ballar tota nua al pati de l'escola de les monges, sota la pluja, i no escoltar mai més cap escarni. prometo riure fort i aprendre de cridar. i no destruir mai més cap prova. qui volia acusar-me? prometo continuar buscant penyores per tots els racons de la cambra, fins que ja no calgui. prometo tornar a estimar així (i només així). prometo confiar perquè estimo, no estimar perquè confio. cont

"... per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment o malenconia, si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? (...) Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre." Rilke, Cartes a un jove poeta .

No vull controlar el volcà. Si abans no sabia per on navegava, ara sé perfectament per on em duen les aigües. Sé per què sóc aquí, simplement. Abans no ho sabia perquè m'entestava a guiar-me únicament per la raó, la lògica, les coses que quadraven a la perfecció. Per això em perdia i no sabia trobar-me. No havia après a desconnectar l'interruptor de la consciència per deixar que fluïssin les aigües de dins, la saviesa subterrània, la que em guia fins al circ un migdia de primavera, la mateixa que em fa trobar el camí per Girona cada cop que m'hi perdo amb el cotxe. No ho sabia perquè volia controlar-ho tot. I ara ja no. Fa temps que ja no. Estic aprenent a deixar-me viure per la vida, que té vida pròpia i se m'endú i m'absorbeix i em fascina. He après a descobrir l'amor primer, l'amor irrepetible, l'amor sense el qual no sóc. M'acompanya sempre, des de les aigües del ventre de la mare, aprèn a caminar amb mi a la coberta d'un vaixell que creu

1 Si jo tingués el do de parlar les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués amor, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. 2 I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res. 3 I si distribuís tots els meus béns en aliments per als pobres, i si oferís el meu cos perquè el foc el consumís, si no tinc amor, no em serveix de res. 4 L'amor és pacient, és benigne; l'amor no té enveja, l'amor no és pretensiós ni orgullós; 5 no és insolent ni egoista; no s'irrita ni és venjatiu; 6 no s'alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat (...) Primera carta de Pau als Corints