La vida té vida pròpia

has vingut per recordar-m'ho: si ho busques, no ho trobes si te'n vols escapar, no pots o, com deia la iaia: no en vols? doncs dues tasses algu així

Dijous a la nit. Torno del cine amb moto, a quarts d'una. A la Meridiana , m’aturo davant d'un semàfor en vermell. Per ser tan tard, hi ha força trànsit. Al meu costat, una mica més endavant, un taxi. Miro a la dreta. És un tram prou il·luminat de la Meridiana , i les voreres hi són amples, noves de trinca, amb espai per al carril bici i per fer-hi fúting si calgués. Em sento bé, he passat una vetllada agradable amb la C. , que aconsegueix sense saber-ho que se'm buidi el pensament i es calmin les turbulències. Em sento bé, doncs, i mentre m'espero que canviï el semàfor miro sense veure, passo amb els ulls a través dels arbres de la vorera, de les llambordes, dels edificis. Els traspasso com si fos un fantasma, amb la ment totalment en blanc. Llavors la veig. És enorme, allargada, marró. Amb una cua que em fa la impressió de ser quilomètrica. Es mou amb rapidesa per aquella vorera àmplia i neta, amb el morro apuntant cap endavant, potser neguitosa, com si no sa