inevitable

Proyecto Cumaco al Harlem Jazz Club, divendres a la nit. Arribem només quinze minuts tard, però el grup ja està al cent per cent damunt de l'escenari, oferint energia a dojo. El públic no, que encara no està al cent per cent. Fa el ronso entre cervesa i cervesa, es belluga poc, tímidament, com si no sabés si. Impossible, però, no cedir davant la intensitat i la passió d'aquesta formació joveníssima, nascuda el 2007 de la mà de Juan Sánchez, David Italiano i Pau Boïges. Impossible resistir-se a la increïble veu d'Alba Serrano, que sap atreure el públic com un imant. Impossible, sobretot, no omplir-se fins al moll de l'os de la passió de Clara Peya al piano, definitivament impossible resistir-se a la seva energia incombustible, que es va estenent pel Harlem com una pedra llençada en un estany: a onades concèntriques, cada cop més amples, cada cop més profundes. Impossible mirar-la i no entendre què vol dir la passió per la música, per aquest ritme que ens fa tornar a le