La vida té vida pròpia

Proyecto Cumaco al Harlem Jazz Club, divendres a la nit. Arribem només quinze minuts tard, però el grup ja està al cent per cent damunt de l'escenari, oferint energia a dojo. El públic no, que encara no està al cent per cent. Fa el ronso entre cervesa i cervesa, es belluga poc, tímidament, com si no sabés si. Impossible, però, no cedir davant la intensitat i la passió d'aquesta formació joveníssima, nascuda el 2007 de la mà de Juan Sánchez, David Italiano i Pau Boïges. Impossible resistir-se a la increïble veu d'Alba Serrano, que sap atreure el públic com un imant. Impossible, sobretot, no omplir-se fins al moll de l'os de la passió de Clara Peya al piano, definitivament impossible resistir-se a la seva energia incombustible, que es va estenent pel Harlem com una pedra llençada en un estany: a onades concèntriques, cada cop més amples, cada cop més profundes. Impossible mirar-la i no entendre què vol dir la passió per la música, per aquest ritme que ens fa tornar a le

"Y cómo huir cuando no quedan islas para naufragar..." J. Sabina No en queda ni una. Som a mar obert i no queda cap illa on ens puguin escopir les onades. Han quedat tallats tots els camins. També els de l'aigua. El soroll del mar t'ho torna a dir: no t'agafis enlloc. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa. Tens por de no saber què serà, i t'oblides que el que serà demà ho estàs construint avui. Sigues tu sempre, sencera. Permet que les onades gegantines t'envoltin, t'eixordin, t'abracin, fins i tot que et colpegin. Sigues tu encara, ben enclavada a la terra, ben endins d'aquesta aigua que et diu que ets viva, ben a prop també del cel, amb la teva llum encesa. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa.