La vida té vida pròpia

D’acord, seguirem el fil de l’atzar, ja que ens ho diu el títol, però no caiguem en la trampa de pensar que els contes que ens brinda aquesta vegada la Marta Pérez i Sierra són un intent d’amuntegar casualitats i causalitats. En primer lloc, perquè no les amuntega, sinó que les embasta amb traça i subtilesa, per acabar cosint-les amb finíssima mestria en les darreres pàgines. En segon lloc, perquè l’atzar, encara que el títol ens el vulgui remarcar, no és l’únic fil conductor dels 7 relats que configuren el llibre, sinó que n’és més aviat l’embolcall, allò que es veu a primer cop d’ull des de fora, la part visible de les històries; la invisible, naturalment, com no podia ser d’altra manera en un llibre de l’autora, és la passió, i la delicada sensibilitat que la transporta. I és que l’atzar, ja ho veiem en el primer relat, té més a veure amb els camins que descartem que no pas amb els que escollim, i la capritxositat d’aquesta vida no viscuda (i per tant impossible de contr

i vaig deixant la meva ombra en cada porta que travesso buscant-te, pensant-te, desitjant-te

Quan ha sonat el telèfon, no li he reconegut la veu. Sabia que era ella, havíem quedat que ens trucaríem per acabar de concretar l'hora que ens havíem de trobar a la sortida del metro, però quan li he sentit la veu m'he adonat que no la reconeixia, que no podia associar-la a cap cara, a cap somriure. I estic segura que somreia mentre em parlava, arribo en vint minuts , somreia segur i he provat de recordar aquell somriure mentre agafava la jaqueta i sortia cap al metro, i no me n'he sortit, vam anar a la mateixa classe fins a COU però quan la pensava només la veia com era amb 10 o 11 anys, els ulls blavíssims i la pell blanca i les pigues damunt del nas, el cabell llis i castany i llarg fins a les espatlles. Bonica, és clar. Molt bonica. I com es resumeixen disset anys en una tarda? He estimat aquell, aquella, aquell altre, he treballat d'això, d'allò, he tingut un gos, dos gossos, tres gossos, he deixat, m'han deixat, he ferit, m'han fet mal, he escrit, he

La verdad del frío José Antonio Arcediano La Garúa , Barcelona, 2009 IV Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2008 Sònia Moll Gamboa Si decidiu acostar-vos al nou llibre de J. A. Arcediano, pregunteu-vos abans si us han fascinat mai les ombres de dins. Demaneu-vos si esteu disposats a perdre-us, a renunciar a la redempció, a assumir una certa derrota. Pregunteu-vos si temeu conèixer la veritat del fred. I si, en un rampell de temeritat o d’escepticisme, decidiu acompanyar el poeta en aquesta particular davallada als inferns, deixeu de banda qualsevol temptació de fatxenderia, qualsevol presumptuositat intel·lectual; perquè quan llegiu la cita de Dante que obre el llibre, ¿Quién es el que sin muerte camina por el reino de los muertos? , i us digueu, mentre dibuixeu un mig somriure suficient, “ves per on, una altra versió de, vejam si té res

d'ençà de tu que se m'estimben els mots -un a un, per rigorós ordre d'arribada- en l'abisme impertèrrit dels versos.

l'escala fosca del desig no té barana M.Mercè Marçal no m'importa que el matalàs sigui nou i ja no em destrossi l'esquena. ni que l'edredó de plomes neutralitzi el fred que s'escola per la finestra que no tanca. aquesta nit no vull dormir en aquest llit.

Em torna a rebre amb un saltet enrere i un xisclet agut, com si no volgués acostar-se'm, i em quedo quieta i només somric i en acabat s'apropa, com sempre, i comença a articular paraules que no entenc. Avui m'agafa la mà amb la seva, tan petita, i em porta a recórrer la botiga. Va assenyalant ara els brics de llet, ara els paquets d'arròs, ara les galetes, mentre fa oh, oh, oh! , tres vegades seguides, i riu. El germanet naixerà aviat, "en mi país gustan los niños", i se'n tornaran a l'Índia, i vés a saber si la petita conservarà el somriure, si podrà ser qui vulgui ser. Aquí anem fent. Intentant ser qui volem ser, vull dir. Sé que en cada moment sóc lliure per decidir , deia a la porta d'una nevera, en un paperet enganxat amb un imant. I llegia Teresa Forcades l'altre dia: No renunciaria a la llibertat. A la capacitat d'equivocar-me, que arribi al cel i em diguin: "Això ho has fet tu, aquest desastre?", "Sí, l'he fet j

Que, ja que us han costat tant, les paraules que digueu a partir d'ara no es cremin. Que ballin valsos eterns, que provoquin somriures involuntaris en el record quan el somni hagi quedat a l'altra banda del riu. Sap algú la passera de còdols que ens ha de retrobar algun dia? Un regal Sempre et recordaré ballant un vals, un vals com una espelma, sense ritme, arrossegant les notes en veu baixa. I voldré acaronar-te sense tacte, sense mesura i sense cap pretext, com el qui fa servir l’instint de plaure. De fet, voldria dir-vos que quan marxi vull dues flames al costat del llit, resistents i elegants i amb peus de plata, que les paraules que direu no es cremin i comparteixin fum i mocador amb la mateixa olor que fa la cera. Jordi Roig Pi

Eren cinc, tots amb samarreta blava d'algun equip de futbol sala, de pocs anys, 7 o 8, no més, tots tapant-se el riure nerviós amb la mà plana i movent-se d'un cantó a l'altre del passeig volent acostar-se però sense atrevir-s'hi gaire a la parella que, dreta a la vora del semàfor, es besava llargament. Semblaven un estol de papallones blaves embriagades per l'esclat de llum d'una bombeta. Les mares, més enrere, aturades al semàfor vermell, els cridaven perquè les esperessin, perquè no travessessin el carrer. Però ells no les sentien. Ni se n'adonaven. Continuaven, entre divertits i esverats, mirant de reüll la parella, que no eren adolescents, no, rondaven almenys la quarantena, i s'han adonat de l'esvalotament dels petits i han rigut, ella ha rigut amb un riure clar i fort, que li sortia d'alguna arrel profunda, i ell l'ha abraçada encara més i s'han tornat a besar i en aquest punt els nens han començat a córrer amunt i avall del passei

A quarts de nou, la petita del badulaque anava amb pijama per la botiga mentre jugava amb unes monedes i feia curses tota sola entre els prestatges de queviures. I reia, avui més que mai, fins i tot barbotejava alguna paraula en català, això , aquesta , no vull pensar que se n'anirà a l'Índia d'aquí uns mesos, quan neixi el seu germà, no hi vull pensar però hi penso i per això em quedo encara més atrapada en el seu riure, en la llum que vull desitjar que no perdi mai, i ja sé que és un desig ingenu, naïf, infantil si vols, però ho vull molt, des que va néixer que ho vull moltíssim. Farà dos anys aviat i no tinc ganes d'acomiadar-me'n. M'he begut el seu riure per no oblidar-lo, per si algun cop perdo el meu i no en trobo ni el record entre la paperassa que no aconsegueixo acabar d'endreçar o sota la muntanya d'objectes inútils del pis de casa els pares o rere les escales de cargol del pati de l'escola de les monges. Li he fet una foto a l'ànima qu

Escolto Catalunya Informació mentre intento fer-me espassar la son amb un cafè carregat. He d'anar a mercat i sembla que estigui a punt de ploure. La veu de la locutora em cansa, connecto i desconnecto l'atenció com un intermitent. I llavors encalço al vol la notícia de la massacre de l'OTAN a Qonduz, al nord de l'Afganistan, almenys 90 morts, molts civils, és clar. Em ve al cap Malalai Joya , valenta, forta, lluitadora, denunciant el govern dels senyors de la guerra a la tarima d'una sala de l'Ateneu Barcelonès, fa cosa d'un any. La veu clara i sense la més mínima tremolor. I torno a sentir, com de fons, la veu de la notícia, l'oficina del president afganès ha iniciat una investigació de l'incident. Incident. 90 morts, incident. Em demano què hauria passat si de la massacre de l'11-M algú n'hagués dit "incident". I no entenc absolutament res.

T'agradaria dir que vas intentar sortir-te'n, que sempre vas voler encaixar en escenes boniques i plàcides, familiars, en postals de colors suaus i silencis encalmats. T'agradaria poder-ho dir i potser algú t'arribaria a creure, perquè encara somrius en les fotos dels anys en què et calia oblidar la casa del riu i la passió i aquella mena d'amor, et creurien perquè hi somrius, no com ara però no deixa de ser un somriure, potser tu mateixa et creies que t'il·lusionava una vida perfecta al costat de l'home perfecte fent de parella perfecta, que fins i tot vau adoptar un gos, te'n recordes, i després un altre i encara un altre, i després havien de venir els nens, anava així, o t'ho pensaves. I havies de ser feliç encara que enyoressis el riu, per això somrius encara a les fotos dels anys en què creies que volies sortir-te'n (potser sí que vas arribar a intentar-ho una mica), et calia creure que arribaries a ser la noia dolça i tranquil·la i call

Me'l sé tot, sencer, de dalt a baix, de memòria. Si vols, quan tornis, te'l recitaré a poc a poc, a cau d'orella. Paraules a Maria (Josep M. Llompart) La veritat, Maria, és que ben clares vegades pens en tu. La voladissa només d'una libèl·lula, un tendríssim matí de juliol, tal volta una aura, un lleu batec de fulles somnolentes o per ventura l'ala de tristesa que en una nit ben estrellada em toca adesiara els polsos com si fossin els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa suaument adolorits, et fan presència. Llavores -ja t'ho he dit, poques vegades- véns cap a mi, tan nul·la i petitona com te n'anares buit enllà, repòs enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta, si avui jo, el teu germà, goso inventar-te , no és per fer-te el poema que caldria. Posats a ésser sincers hauré de dir-te que m'importes ben poc, que fins i tot en la trista infantesa que qui sigui -tal volta Déu- volgué que fos la meva vaig sentir cap a tu un lent

Acabo de saber que ha guanyat el premi Manel Garcia Grau d'enguany amb el recull Després del tacte . El seguesc des de Contraban de silenci , i em vaig quedar atrapada a Intempèrie , és tan difícil de vegades apartar els ulls de la bellesa. Per curar-me un poc la impaciència de llegir-lo, recupero versos seus que toquen aquests dies alguna corda oculta de l'ànima. Són meves les paraules que recull el vent d'aquest matí. Són meus els crits que hi ha al carrer fa bona estona i és meu el fracàs que penja a la façana. Talment són invisibles als teus ulls, com la calor o el fred, com la tristesa o el color fràgil de la soledat. Tot el que deixo d'escriure em degota per la ferida oberta de la sang i resta encimbellat al laberint de les excuses, sense cap sortida. Potser no em cal fugir d'aquest illot. Jordi Roig, Contraban de silenci

"Viatjar és una brutalitat. T'obliga a confiar en desconeguts i a prescindir de tot aquell confort familiar de casa teva i dels amics. Estàs en constant desequilibri. No posseeixes res tret de les coses essencials: l'aire, el descans, els somnis, el mar, el cel; i tot tendeix a l'etern o a allò que imaginem que és etern." Cesare Pavese

prometo no posar-me mai més cap límit. assumir la llibertat. no tornar a estimar mai més cap cadena. prometo no oblidar-te mai. no renegar mai de les estones menudes i boniques que ens van fer còmplices. prometo desitjar que m'escriguis, encara que no hagis de tornar mai més, i somiar que et llegeixo, que em parles, que m'estimes. prometo estimar-te un altre cop en la propera vida. prometo no tenir por mai més de perdre de vista la costa. tornar al bell mig de l'oceà, oblidar la terra, deixar-me lliscar coberta avall. prometo no aferrar-me enlloc. prometo ser. ballar tota nua al pati de l'escola de les monges, sota la pluja, i no escoltar mai més cap escarni. prometo riure fort i aprendre de cridar. i no destruir mai més cap prova. qui volia acusar-me? prometo continuar buscant penyores per tots els racons de la cambra, fins que ja no calgui. prometo tornar a estimar així (i només així). prometo confiar perquè estimo, no estimar perquè confio. cont

"... per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment o malenconia, si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? (...) Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre." Rilke, Cartes a un jove poeta .

No vull controlar el volcà. Si abans no sabia per on navegava, ara sé perfectament per on em duen les aigües. Sé per què sóc aquí, simplement. Abans no ho sabia perquè m'entestava a guiar-me únicament per la raó, la lògica, les coses que quadraven a la perfecció. Per això em perdia i no sabia trobar-me. No havia après a desconnectar l'interruptor de la consciència per deixar que fluïssin les aigües de dins, la saviesa subterrània, la que em guia fins al circ un migdia de primavera, la mateixa que em fa trobar el camí per Girona cada cop que m'hi perdo amb el cotxe. No ho sabia perquè volia controlar-ho tot. I ara ja no. Fa temps que ja no. Estic aprenent a deixar-me viure per la vida, que té vida pròpia i se m'endú i m'absorbeix i em fascina. He après a descobrir l'amor primer, l'amor irrepetible, l'amor sense el qual no sóc. M'acompanya sempre, des de les aigües del ventre de la mare, aprèn a caminar amb mi a la coberta d'un vaixell que creu

1 Si jo tingués el do de parlar les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués amor, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. 2 I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res. 3 I si distribuís tots els meus béns en aliments per als pobres, i si oferís el meu cos perquè el foc el consumís, si no tinc amor, no em serveix de res. 4 L'amor és pacient, és benigne; l'amor no té enveja, l'amor no és pretensiós ni orgullós; 5 no és insolent ni egoista; no s'irrita ni és venjatiu; 6 no s'alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat (...) Primera carta de Pau als Corints

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert quan és sobrat per son semblant qui el força ne torna mai fins ha cobrada força per destruir aquell qui l'ha desert, tot enaixí em cové llunyar de vós, car vostre gest mon esforç ha confús: no tornaré fins del tot haja fus la gran paor qui em tol ser delitós. Ausiàs March (fotografia: Judit Pou)

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules que ho has vist, oi?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d'admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com et penses, no rosses i etèries i volàtils. Algunes, saps, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Potser per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l'aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l'ànima i la buida. Són belles, d'acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep. Tampoc no totes les princeses duen sabates de taló ni es deix

Serem com l'herba menuda, que clava arrels però no es queda quieta, sinó que s'expandeix, s'estén arreu, per conèixer paisatges nous i enriquir-se de noves experiències. Retornarem al centre si mai tornem a trencar-nos en mil bocins.

has vingut per recordar-m'ho: si ho busques, no ho trobes si te'n vols escapar, no pots o, com deia la iaia: no en vols? doncs dues tasses algu així

Dijous a la nit. Torno del cine amb moto, a quarts d'una. A la Meridiana , m’aturo davant d'un semàfor en vermell. Per ser tan tard, hi ha força trànsit. Al meu costat, una mica més endavant, un taxi. Miro a la dreta. És un tram prou il·luminat de la Meridiana , i les voreres hi són amples, noves de trinca, amb espai per al carril bici i per fer-hi fúting si calgués. Em sento bé, he passat una vetllada agradable amb la C. , que aconsegueix sense saber-ho que se'm buidi el pensament i es calmin les turbulències. Em sento bé, doncs, i mentre m'espero que canviï el semàfor miro sense veure, passo amb els ulls a través dels arbres de la vorera, de les llambordes, dels edificis. Els traspasso com si fos un fantasma, amb la ment totalment en blanc. Llavors la veig. És enorme, allargada, marró. Amb una cua que em fa la impressió de ser quilomètrica. Es mou amb rapidesa per aquella vorera àmplia i neta, amb el morro apuntant cap endavant, potser neguitosa, com si no sa

Proyecto Cumaco al Harlem Jazz Club, divendres a la nit. Arribem només quinze minuts tard, però el grup ja està al cent per cent damunt de l'escenari, oferint energia a dojo. El públic no, que encara no està al cent per cent. Fa el ronso entre cervesa i cervesa, es belluga poc, tímidament, com si no sabés si. Impossible, però, no cedir davant la intensitat i la passió d'aquesta formació joveníssima, nascuda el 2007 de la mà de Juan Sánchez, David Italiano i Pau Boïges. Impossible resistir-se a la increïble veu d'Alba Serrano, que sap atreure el públic com un imant. Impossible, sobretot, no omplir-se fins al moll de l'os de la passió de Clara Peya al piano, definitivament impossible resistir-se a la seva energia incombustible, que es va estenent pel Harlem com una pedra llençada en un estany: a onades concèntriques, cada cop més amples, cada cop més profundes. Impossible mirar-la i no entendre què vol dir la passió per la música, per aquest ritme que ens fa tornar a le

"Y cómo huir cuando no quedan islas para naufragar..." J. Sabina No en queda ni una. Som a mar obert i no queda cap illa on ens puguin escopir les onades. Han quedat tallats tots els camins. També els de l'aigua. El soroll del mar t'ho torna a dir: no t'agafis enlloc. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa. Tens por de no saber què serà, i t'oblides que el que serà demà ho estàs construint avui. Sigues tu sempre, sencera. Permet que les onades gegantines t'envoltin, t'eixordin, t'abracin, fins i tot que et colpegin. Sigues tu encara, ben enclavada a la terra, ben endins d'aquesta aigua que et diu que ets viva, ben a prop també del cel, amb la teva llum encesa. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa.