tornarem a estimar

Perquè no volem ser una cosa estèril. Perquè ens estimem la vida, que té vida pròpia i ens fa giravoltar al seu compàs. Perquè preferirem sempre, malgrat el patiment, retenir a la pell i als llavis i als dits l'olor de cosa viva.

COSA VIVA

Com que no ens ha fet por estimar tothom,
ara que estem tan sols, hem sofert una mica.
Però el dolor és joiós com un infantament
perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat
ara passen de llarg i corren pels camins
sense voler-nos veure.
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls,
nosaltres somriurem.

Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani,
sense escoltar la por d'un nou esqueixament
o d'un estar més sols cada vegada.

Perquè a cada racó ens espera el record
d'alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l'olor de cosa viva
que hem deixat al darrere.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i que un petit dolor ens farà adonar
que encara no som morts.

Núria Albó


(fotografia d'Anita Moll)

Comentaris

Marina Culubret Alsina ha dit…
És preciós.
(no coneixia la Nuria Albó... )

Avui ho torno a llegir, després d'uns quants (forçes) dies d'haver entrat per primer cop aquí.

El blog va ser una descoberta per casualitat, saltant d'un lloc a l'altre fins aquest refugi acollidor i desconegut. Hi vaig trobar una consonància de les paraules que escrivies, Teia, que s'adeia amb la música que giravoltava aleshores dins meu. En fi. Va començar sent una llàgrima i va desembocar en un mar. I després en tranquil.litat i companyia. Et vaig donar les gràcies en silenci i bé, avui he tornat.

Ara somric i estic contenta d'haver tornat per aquí.
Ostres... de vegades la vida dóna uns girs sorprenents... La vida té vida pròpia, tens raó...! ;-)

Una abraçada càlida
i molt bon any...!
5 de gener de 2009, a les 21:29
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Marina, jo també t'he donat les gràcies en silenci en les visites al teu blog. Em captiven les imatges que hi comparteixes i les paraules que hi escrius (píndoles carregades de poesia).

És un privilegi que em llegeixis.

Una abraçada ben forta.
5 de gener de 2009, a les 22:14
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació