La vida té vida pròpia

Per fi. Després de deu dies amb febre, l'últim dia de l'any m'ha regalat un primer matí sense dècimes ben assolellat. M'he pres el cafè americà, fumejant, de peu dret davant de la finestra oberta. He rebut el sol a la pell com un bàlsam. L'energia vital ha començat a circular-me pel cos una altra vegada, a poc a poc, però amb passes segures. Tornarà a fer camí amb mi en aquest any nou, que sembla que ha de ser any de descobertes i de viatges. En caldrà molta, d'energia, per arriscar-se a perdre de vista la costa i inventar-se camins en els deserts. Potser serà l'any del gran viatge pendent, l'any d'atrevir-se a esquinçar l'oceà pel mig i tornar als orígens. L'any de canviar de casa, de barri, de ciutat. Potser. O no. Potser serà un any de recolliment, tal com ha començat, des de dins de casa, acompanyada d'amigues i amics (i de la família, Inti, " ¿Con leche lo quiere, mijita ", mil gràcies pel teu bon humor, poca gent sap fer-m

Y me vuelvo a caer desde mí mismo al vacío, a la nada. ¡Qué pirueta! ¿Desciendo o vuelo? No lo sé. Recibo el golpe de rigor, y me incorporo. Me toco para ver si hubo gran daño, mas no me encuentro. Mi cuerpo ¿dónde está? Me duele sólo el alma. Nada grave. Ángel González

Perquè no volem ser una cosa estèril. Perquè ens estimem la vida, que té vida pròpia i ens fa giravoltar al seu compàs. Perquè preferirem sempre, malgrat el patiment, retenir a la pell i als llavis i als dits l'olor de cosa viva. COSA VIVA Com que no ens ha fet por estimar tothom, ara que estem tan sols, hem sofert una mica. Però el dolor és joiós com un infantament perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril. Tots els que hem estimat ara passen de llarg i corren pels camins sense voler-nos veure. Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls, nosaltres somriurem. Tornarem a donar les mans i el cor a cada nou amic que ens ho demani, sense escoltar la por d'un nou esqueixament o d'un estar més sols cada vegada. Perquè a cada racó ens espera el record d'alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida. Perquè a cada revolt caminarem més buits i sentirem l'olor de cosa viva que hem deixat al darrere. Tornarem a estimar perqu

http://es.youtube.com/watch?v=F9pd02T-xfw Vam descobrir que ens fascinava a tots dos, te'n recordes?, quan teníem quinze anys i no feia tant temps que havíem començat a enamorar-nos en secret, per separat però inevitablement junts, de noies fugisseres i inabastables, de somriures eteris. Ens ho vam dir un dia que et vaig sentir cantar-la, no hauria dit mai que t'agradés aquesta cançó, Envia'm un àngel que sigui com tu ... Ens crèiem tan diferents i en canvi érem el mateix, cadascú en el seu món cercant, amb una barreja d'entusiasme i d'angoixa, maneres de descobrir-nos i de dir-nos, cadascú en el seu planeta absorbint els acords d'aquesta cançó que ens feia somiar àngels impossibles. M'agradaria preguntar-t'ho, si encara ho demanes de vegades, a ningú o a tot, envia'm un àngel que em recordi a tu , envia'm un àngel quan callen els records i tanmateix a casa totes les ombres perfilen dolors antics. M'agradaria preguntar-t'ho només