La vida té vida pròpia

Se't va fer cada cop més menuda, la llum del far del sud, i vas decidir caminar d'esquena per no mastegar més desil·lusions. Que dures, les pedres de lluna negra al camí de tornada −també havies imaginat que hi hauria sorra càlida i clara−. Ha estat un miratge , vas decidir, i et vas negar obstinadament a girar el cap, però et ballaven pertot, a fora i a dins, els ulls verd-blau i el cos càlid i clar, de lluna color d’oliva, color de sorra. Era forta i era trista i era prohibida. Potser et ballen encara les pupil·les còmplices, ara que ja no persegueixes la llum dels fars, que ja no perds el centre, que et sembla que has guanyat la partida i que no has perdut la vida. Potser et desperta de vegades, encara, el seu riure, ara que ja no trepitges pedres negres amb sabatots de fang, que no la perds cada vespre amb un plor, ara que ja no importa si és prohibida. Recorres altres paisatges, d’esquena a tots els fars. http://es.youtube.com/watch?v=BlwLWCaOZeg

"(...) cuando estalle la guerra estaré en la trinchera contigo." J. Sabina I ja fa tants anys que ni els comptem, perquè no cal. Podria dir que hi ets des de sempre i no mentiria. També hi ets arreu, en tots els espais que em configuren, al barri, al Pata Palo, a les quadrícules dels carrers per on ens perdem sovint (a fora i a dins), a la universitat on ens vam conèixer, a la vora de qualsevol mar que em recordi el teu. Has estat amb mi en totes les trinxeres, oracle-amic, a punt per ajudar-me a trobar les respostes que alguna bomba no sempre inoportuna havia fet saltar pels aires, a punt per cobrir-me les retirades inevitables, per atansar-me els fusells. No t'ha faltat artilleria: els emails llarguíssims, les converses quilomètriques a les barres de bar, els atxutxons imprescindibles, l'estoneta insubstituïble fins a la porta de casa, totes les nits que faci falta. Amb tu sé que no hi haurà judicis. Que som el que som i és justament pel que som que ens est