gavines i tempestes

Juraria que han començat de matinada. Com la pluja. Imprevisibles, també, com la pluja. Cridava una, responia l'altra. Sense parar. Diàlegs infinits que he imaginat dinàmics, un vol en cercles vertiginosos i provocadors. Odio les gavines, suposo que perquè em fan por (Pájaros tenia dos rombes i no vaig fer cas dels pares...), perquè són tan insolents com les rates, perquè planten cara i són agressives. Què hi feien, al meu barri, les gavines? Ahir al vespre ja les vaig sentir cridar, i ho vaig pensar, gavines aquí?, i em va fer gràcia; però és que aquesta nit semblava que la meva habitació donés al mar, al principi m'ha semblat que ho somiava, què hi fan, aquí, les gavines, tot això no té cap sentit...
I què hi fa la pluja, també, què hi fa ara aquesta tempesta de cop i volta, no entenia res. Al matí el carrer feia olor de tardor.

Comentaris

Mps Landino ha dit…
El vent era tan fort que he pensat en la gent que ha de suportar tot sovint el seu malefici.
Potser les gavines han pagat la seva penyora al vent i aquest les ha arrossegat terres endins fins el teu barri, però no pateixis tornen a ser vora el mar, t'ho assegur.
28 de juny de 2008, a les 15:56
Anònim ha dit…
Doncs a mi el seu crit m'estremeix, m'emociona, em recorda un àtic prop de l'església del Pi, en un llit d'estiu amb ressaca de festa, calor i sexe. Sempre més m'ha transportat a aquell moment. I la tempesta era dins meu.
21 de juliol de 2008, a les 14:40
Anònim ha dit…
Per cert, per ami és el sò de l'inici d'una gran llibertat.
Algún dia en podem xerrar...
21 de juliol de 2008, a les 14:44
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
M'encantarà que en xerrem :)
Em parlaràs també d'aquestes tempestes d'interior?
22 de juliol de 2008, a les 12:44
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació