Helena (amb hac)

He tornat a saber de tu. Me n'ha parlat algú que no havia vist mai. Així, com qui no vol la cosa: "Ah, però, la coneixes?" I m'han vingut com un flaix els teus ullassos blaus, les pigues marronoses damunt del nas grec, la pell blanquíssima. Eres la George dels Cinc de l'Enid Blyton, la noia atrevida, aventurera, valenta. Em feia ràbia, t'ho confesso, que em diguessis que jo era covarda, que tenia massa por del càstig, que em feien por les monges. Tenies raó, i mai se'm va passar pel cap que algun dia seria valenta com tu. Era jo qui m'empassava vertiginosament els llibres dels Cinc, eres tu qui els vivia. No m'importava que em sabessis esporuguida i poca cosa, perquè així i tot em volies al teu costat. Almenys, encara. Vas dur el Blitz, el teu gos d'atura, a l'escola, perquè havíem de disfressar-nos dels Cinc per Carnestoltes. Les monges no donaven crèdit al que veien. La vas fer ben grossa! No sé qui eren els altres, però si tu eres la George, jo vaig rebutjar frontalment el paper de l'Anne (la rosseta figaflor, quina ràbia que em feia) i vaig escollir sense dubtar-ho el paper d'en Dick, el noiet moreno, una mica entremaliat, sense gaire seny. M'hauria enamorat de tu sense remei. Potser em vaig enamorar de tu sense remei.

Si algú s'enamora de tu avui, que sigui sense remei. Com a mínim. No et mereixes menys.