Abrázame fuerte...

Tot el dia amb papallones a l’estómac, com els moments eterns abans de la primera cita, de la primera excursió, del primer viatge. Hem quedat davant del Palau una hora abans, i quan hi arribo et veig la tendresa vessant pels ulls, i sé que tot anirà bé, que no calia témer els maleficis que ens havien d’impedir compartir avui aquesta nit, que no s’han acomplert els presagis nefastos. Al bar on menjussem unes tapes i ens conformem amb una cervesa poc amarga, penso en l’últim concert que va oferir al Palau, fa tres anys i mig, i em veig a la porta del recinte amb les mateixes papallones a l’estómac i el mateix desig de deixar-me sacsejar l’ànima, malgrat la tristesa fonda i pesant que llavors se m’havia enclavat a l'entranya i que preludiava un hivern llarguíssim. Recordo el dolor i la bellesa d’aquell vespre de fa tants anys que em sembla una altra vida, i m’adono que avui el cercle es tanca, que el déu capriciós s’ha endut la hivernada i m’ha regalat aquest retrobament al Palau perquè ho pugui celebrar de la millor manera possible.

M’assec a la butaca i sé que quan aparegui, tan petit com el veig des de l’últim pis, tornarà a omplir l’escenari i hauré de trobar el moment d’aterrar, de tancar una mica la porta per on entren a raig les emocions que em provoca la seva presència. Perquè això és el que m’impressiona d’ell: la presència. Apareix i omple l’escenari. Somriu i omple l’escenari. Canta i omple l’escenari. I deixa la guitarra per saludar i es mou amb aquells gestos pausats i llavors és la pedra llençada a l’estany que expandeix la seva força amb onades concèntriques i inunda el Palau i m’entra de ple i m'eixampla. Tres cançons és el límit de la meva contenció (i és perquè no les conec encara, perquè són de l'últim disc i no he tingut temps d'apamar-lo): m'arriben els primers acords d'El marido de la peluquera i se'm trenquen de cop totes les resistències. "Abrázame fuerte, que no pueda respirar..." Ja no tinc por de dir que tinc por que algun dia ja no vulguis ballar amb mi, mai més.

És per això que només em surt de dir-li "gràcies" quan el tinc a prop. Gràcies per cantar la vida i dir-la i redir-la quan a nosaltres se'ns acaben les paraules.