La vida té vida pròpia

Hi ha dies que ets sents poderosa. Simplement. No saps per què, ni si això vol dir alguna cosa, però no importa gaire entendre-ho tot, fer que les coses quadrin. Només saps que avui podries fer qualsevol cosa. Volar, fins i tot, com aquesta nit, que el somni se t'ha endut, per primer cop a la vida, en un viatge increïble travessant el cel, recorrent des de l'aire els carrerons d'una ciutat desconeguda i solitària que es convertia en testimoni còmplice i reverencial del teu poder. Tota tu et desplegaves, t'omplies des del centre i fins a cada extrem del cos, les puntes dels dits de les mans, les puntes dels dits dels peus, tota tu plena i immensa, lleugera i indestructible. Algú t'ho ha dit, "això vol dir que t'has tret algun pes de sobre". Penses en tots els fardells que has anat deixant caure pel camí els darrers anys i entens que ara sí que hi hagi espai per omplir-te, respirar-te, elevar-te, volar.

Tot el dia amb papallones a l’estómac, com els moments eterns abans de la primera cita, de la primera excursió, del primer viatge. Hem quedat davant del Palau una hora abans, i quan hi arribo et veig la tendresa vessant pels ulls, i sé que tot anirà bé, que no calia témer els maleficis que ens havien d’impedir compartir avui aquesta nit, que no s’han acomplert els presagis nefastos. Al bar on menjussem unes tapes i ens conformem amb una cervesa poc amarga, penso en l’últim concert que va oferir al Palau, fa tres anys i mig, i em veig a la porta del recinte amb les mateixes papallones a l’estómac i el mateix desig de deixar-me sacsejar l’ànima, malgrat la tristesa fonda i pesant que llavors se m’havia enclavat a l'entranya i que preludiava un hivern llarguíssim. Recordo el dolor i la bellesa d’aquell vespre de fa tants anys que em sembla una altra vida, i m’adono que avui el cercle es tanca, que el déu capriciós s’ha endut la hivernada i m’ha regalat aquest retrobament al Palau per

He tornat a saber de tu. Me n'ha parlat algú que no havia vist mai. Així, com qui no vol la cosa: "Ah, però, la coneixes?" I m'han vingut com un flaix els teus ullassos blaus, les pigues marronoses damunt del nas grec, la pell blanquíssima. Eres la George dels Cinc de l'Enid Blyton, la noia atrevida, aventurera, valenta. Em feia ràbia, t'ho confesso, que em diguessis que jo era covarda, que tenia massa por del càstig, que em feien por les monges. Tenies raó, i mai se'm va passar pel cap que algun dia seria valenta com tu. Era jo qui m'empassava vertiginosament els llibres dels Cinc, eres tu qui els vivia. No m'importava que em sabessis esporuguida i poca cosa, perquè així i tot em volies al teu costat. Almenys, encara. Vas dur el Blitz, el teu gos d'atura, a l'escola, perquè havíem de disfressar-nos dels Cinc per Carnestoltes. Les monges no donaven crèdit al que veien. La vas fer ben grossa! No sé qui eren els altres, però si tu eres la Ge