La vida té vida pròpia

Per fi. Després de deu dies amb febre, l'últim dia de l'any m'ha regalat un primer matí sense dècimes ben assolellat. M'he pres el cafè americà, fumejant, de peu dret davant de la finestra oberta. He rebut el sol a la pell com un bàlsam. L'energia vital ha començat a circular-me pel cos una altra vegada, a poc a poc, però amb passes segures. Tornarà a fer camí amb mi en aquest any nou, que sembla que ha de ser any de descobertes i de viatges. En caldrà molta, d'energia, per arriscar-se a perdre de vista la costa i inventar-se camins en els deserts. Potser serà l'any del gran viatge pendent, l'any d'atrevir-se a esquinçar l'oceà pel mig i tornar als orígens. L'any de canviar de casa, de barri, de ciutat. Potser. O no. Potser serà un any de recolliment, tal com ha començat, des de dins de casa, acompanyada d'amigues i amics (i de la família, Inti, " ¿Con leche lo quiere, mijita ", mil gràcies pel teu bon humor, poca gent sap fer-m

Y me vuelvo a caer desde mí mismo al vacío, a la nada. ¡Qué pirueta! ¿Desciendo o vuelo? No lo sé. Recibo el golpe de rigor, y me incorporo. Me toco para ver si hubo gran daño, mas no me encuentro. Mi cuerpo ¿dónde está? Me duele sólo el alma. Nada grave. Ángel González

Perquè no volem ser una cosa estèril. Perquè ens estimem la vida, que té vida pròpia i ens fa giravoltar al seu compàs. Perquè preferirem sempre, malgrat el patiment, retenir a la pell i als llavis i als dits l'olor de cosa viva. COSA VIVA Com que no ens ha fet por estimar tothom, ara que estem tan sols, hem sofert una mica. Però el dolor és joiós com un infantament perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril. Tots els que hem estimat ara passen de llarg i corren pels camins sense voler-nos veure. Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls, nosaltres somriurem. Tornarem a donar les mans i el cor a cada nou amic que ens ho demani, sense escoltar la por d'un nou esqueixament o d'un estar més sols cada vegada. Perquè a cada racó ens espera el record d'alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida. Perquè a cada revolt caminarem més buits i sentirem l'olor de cosa viva que hem deixat al darrere. Tornarem a estimar perqu

http://es.youtube.com/watch?v=F9pd02T-xfw Vam descobrir que ens fascinava a tots dos, te'n recordes?, quan teníem quinze anys i no feia tant temps que havíem començat a enamorar-nos en secret, per separat però inevitablement junts, de noies fugisseres i inabastables, de somriures eteris. Ens ho vam dir un dia que et vaig sentir cantar-la, no hauria dit mai que t'agradés aquesta cançó, Envia'm un àngel que sigui com tu ... Ens crèiem tan diferents i en canvi érem el mateix, cadascú en el seu món cercant, amb una barreja d'entusiasme i d'angoixa, maneres de descobrir-nos i de dir-nos, cadascú en el seu planeta absorbint els acords d'aquesta cançó que ens feia somiar àngels impossibles. M'agradaria preguntar-t'ho, si encara ho demanes de vegades, a ningú o a tot, envia'm un àngel que em recordi a tu , envia'm un àngel quan callen els records i tanmateix a casa totes les ombres perfilen dolors antics. M'agradaria preguntar-t'ho només

Només un petit tast de tot el que va donar de si la jornada "Sexualitats transgressores", organitzada per la Xarxa Feminista: "Yo no quiero una vida normal, ni siquiera en la cama. Yo quiero una vida propia." "sexe per amor o sexe amb amor?" (o amb afecte, amb plaer, amb tendresa...) "La informació no és coneixement" (Rosa Sanchis Caudet) "No ens preguntem 'qui sóc?', sinó 'qui estic sent', 'qui he estat sent'. Es pot aprendre a viure la sexualitat com un projecte de tota la vida, de cura d'una mateixa." (Flàvia Limone) "La ciència produeix allò que vol descobrir." (Encarna Sanahuja) "El poder crea el gènere, que al seu torn crea el sexe." "Ens atrevim a ser irreductibles i inclassificables?" "Es pot viure sense gènere?" Continuarà... tota la vida!

Se't va fer cada cop més menuda, la llum del far del sud, i vas decidir caminar d'esquena per no mastegar més desil·lusions. Que dures, les pedres de lluna negra al camí de tornada −també havies imaginat que hi hauria sorra càlida i clara−. Ha estat un miratge , vas decidir, i et vas negar obstinadament a girar el cap, però et ballaven pertot, a fora i a dins, els ulls verd-blau i el cos càlid i clar, de lluna color d’oliva, color de sorra. Era forta i era trista i era prohibida. Potser et ballen encara les pupil·les còmplices, ara que ja no persegueixes la llum dels fars, que ja no perds el centre, que et sembla que has guanyat la partida i que no has perdut la vida. Potser et desperta de vegades, encara, el seu riure, ara que ja no trepitges pedres negres amb sabatots de fang, que no la perds cada vespre amb un plor, ara que ja no importa si és prohibida. Recorres altres paisatges, d’esquena a tots els fars. http://es.youtube.com/watch?v=BlwLWCaOZeg

"(...) cuando estalle la guerra estaré en la trinchera contigo." J. Sabina I ja fa tants anys que ni els comptem, perquè no cal. Podria dir que hi ets des de sempre i no mentiria. També hi ets arreu, en tots els espais que em configuren, al barri, al Pata Palo, a les quadrícules dels carrers per on ens perdem sovint (a fora i a dins), a la universitat on ens vam conèixer, a la vora de qualsevol mar que em recordi el teu. Has estat amb mi en totes les trinxeres, oracle-amic, a punt per ajudar-me a trobar les respostes que alguna bomba no sempre inoportuna havia fet saltar pels aires, a punt per cobrir-me les retirades inevitables, per atansar-me els fusells. No t'ha faltat artilleria: els emails llarguíssims, les converses quilomètriques a les barres de bar, els atxutxons imprescindibles, l'estoneta insubstituïble fins a la porta de casa, totes les nits que faci falta. Amb tu sé que no hi haurà judicis. Que som el que som i és justament pel que som que ens est

Em va atrapar fins a la matinada, enèsima relectura de Mirall trencat : el notari Riera, ja vell, va a veure Teresa Valldaura, que va amb cadira de rodes, a casa seva. Ella l'ha fet cridar perquè vol fer testament. I aquell notari tan famós i aquella senyora tant de llet i de seda... en fi... algú havia endevinat que durant anys s'havien trobat per simular que s'estimaven o per estimar-se de debò perquè són coses d'aquelles que només Déu les sap... Només Déu les sap, perquè de vegades o gairebé sempre ni nosaltres les sabem, no podríem dir si hem simulat que estimàvem o si ens ho hem cregut de debò. Tanta pell de llet i de seda estimada a trossos o en secret, ulls d'aiguamarina i ulls color de mel i ulls castanys de pestanyes llarguíssimes que fan pessigolles a les puntes de. I de sobte, en el punt en què el tramvia s'aturava al seu davant, alguna cosa se li obrí per dintre i li omplí la boca d'una dolçor inútil de petons antics i de llavis tendres (...) Inú

Tenia la intenció de comprar-me una bicicleta de segona mà tan bon punt arribés a la ciutat, però les inclemències climatològiques (previsibles, d’altra banda), la paranoia que s’estenia per tota la facultat sobre els violadors i la butxaca migrada me’n van fer desistir. A més, la residència on m’allotjava, com la majoria, només estava a cinc minuts a peu del Humanities Building i del centre. Una col·lega d’en M., una alemanya altíssima d’ulls gebrats i somriure difícil (tot i que segueixi el tòpic, era tal com ho explico), se’n va comprar una i la usava per anar a tot arreu. Crec que no la hi van robar mai. Al campus, pel que sembla, hi havia violadors, però no xoriços. A mi, ni em van violar ni em van xoriçar res, seguint la tradició de bona sort que sempre, fins al moment (toquem ferro) m’ha acompanyat. Vaig néixer amb una estrella al cul, o al front, tant és. Tinc una llet que no me la mereixo. Tampoc no vaig tenir cap accident, malgrat la tortuositat incomprensible dels carrers

Juraria que han començat de matinada. Com la pluja. Imprevisibles, també, com la pluja. Cridava una, responia l'altra. Sense parar. Diàlegs infinits que he imaginat dinàmics, un vol en cercles vertiginosos i provocadors. Odio les gavines, suposo que perquè em fan por ( Pájaros tenia dos rombes i no vaig fer cas dels pares...), perquè són tan insolents com les rates, perquè planten cara i són agressives. Què hi feien, al meu barri, les gavines? Ahir al vespre ja les vaig sentir cridar, i ho vaig pensar, gavines aquí?, i em va fer gràcia; però és que aquesta nit semblava que la meva habitació donés al mar, al principi m'ha semblat que ho somiava, què hi fan, aquí, les gavines, tot això no té cap sentit... I què hi fa la pluja, també, què hi fa ara aquesta tempesta de cop i volta, no entenia res. Al matí el carrer feia olor de tardor.

(He ensopegat amb un blog anaymia , en què noies joveníssimes defensen l'anorèxia i la bulímia com un estil de vida. En el blog, s'hi acumulen fotos " thin inspiration ", com la que mostro, per animar les noies a no menjar. També inclouen frases com aquesta: "La comida es como el arte: existe sólo para mirarla." En un post, una noia parlava del fred: Sabias que al tomar 1 vaso de agua fria estas quemando calorias?? El hecho de que tomar agua fría incrementa el consumo calórico del cuerpo, puesto que se necesita de más calor (calorías) para balancear la temperatura del agua fría que tomamos (aproximadamente 5°C) a la temperatura normal del cuerpo (que es de aproximadamente 37° celsius). Eso sí, no son tantas calorías como para darte rienda suelta en un banquete!! Se estima que se consumen de 60 a 70 kcal. con esta práctica a diario. Si lo contemplas en una dieta de 2,200 kcal…. no es la gran cosa, pero ayuda... Cuando sientas mucho frio en la noche y quieras

Hi ha dies que ets sents poderosa. Simplement. No saps per què, ni si això vol dir alguna cosa, però no importa gaire entendre-ho tot, fer que les coses quadrin. Només saps que avui podries fer qualsevol cosa. Volar, fins i tot, com aquesta nit, que el somni se t'ha endut, per primer cop a la vida, en un viatge increïble travessant el cel, recorrent des de l'aire els carrerons d'una ciutat desconeguda i solitària que es convertia en testimoni còmplice i reverencial del teu poder. Tota tu et desplegaves, t'omplies des del centre i fins a cada extrem del cos, les puntes dels dits de les mans, les puntes dels dits dels peus, tota tu plena i immensa, lleugera i indestructible. Algú t'ho ha dit, "això vol dir que t'has tret algun pes de sobre". Penses en tots els fardells que has anat deixant caure pel camí els darrers anys i entens que ara sí que hi hagi espai per omplir-te, respirar-te, elevar-te, volar.

Tot el dia amb papallones a l’estómac, com els moments eterns abans de la primera cita, de la primera excursió, del primer viatge. Hem quedat davant del Palau una hora abans, i quan hi arribo et veig la tendresa vessant pels ulls, i sé que tot anirà bé, que no calia témer els maleficis que ens havien d’impedir compartir avui aquesta nit, que no s’han acomplert els presagis nefastos. Al bar on menjussem unes tapes i ens conformem amb una cervesa poc amarga, penso en l’últim concert que va oferir al Palau, fa tres anys i mig, i em veig a la porta del recinte amb les mateixes papallones a l’estómac i el mateix desig de deixar-me sacsejar l’ànima, malgrat la tristesa fonda i pesant que llavors se m’havia enclavat a l'entranya i que preludiava un hivern llarguíssim. Recordo el dolor i la bellesa d’aquell vespre de fa tants anys que em sembla una altra vida, i m’adono que avui el cercle es tanca, que el déu capriciós s’ha endut la hivernada i m’ha regalat aquest retrobament al Palau per

He tornat a saber de tu. Me n'ha parlat algú que no havia vist mai. Així, com qui no vol la cosa: "Ah, però, la coneixes?" I m'han vingut com un flaix els teus ullassos blaus, les pigues marronoses damunt del nas grec, la pell blanquíssima. Eres la George dels Cinc de l'Enid Blyton, la noia atrevida, aventurera, valenta. Em feia ràbia, t'ho confesso, que em diguessis que jo era covarda, que tenia massa por del càstig, que em feien por les monges. Tenies raó, i mai se'm va passar pel cap que algun dia seria valenta com tu. Era jo qui m'empassava vertiginosament els llibres dels Cinc, eres tu qui els vivia. No m'importava que em sabessis esporuguida i poca cosa, perquè així i tot em volies al teu costat. Almenys, encara. Vas dur el Blitz, el teu gos d'atura, a l'escola, perquè havíem de disfressar-nos dels Cinc per Carnestoltes. Les monges no donaven crèdit al que veien. La vas fer ben grossa! No sé qui eren els altres, però si tu eres la Ge

Tot i que les Bene Gesserit representen el control social i la manipulació, em permeto de prescindir del context i em quedo amb la lletania de la por, per recitar-la sempre que el monstre ens paralitzi. I must not fear. Fear is the mind-killer. Fear is the little-death that brings total obliteration. I will permit it to pass over me and through me. And when it has gone past, I will turn the inner eye to see its path. Where the fear has gone, there will be nothing. Only I will remain. Bene Gesserit . Litany against fear. Dune No he de tenir por. La por és l'assassina de la ment. La por és la petita mort que porta a la desintegració total. Permetré que la por passi per damunt de mi i a través de mi. I quan hagi passat de llarg, giraré l'ull intern per veure el camí que ha seguit. En el lloc per on la por se n'ha anat, no hi haurà res. Només hi seré jo. Bene Gesserit . Lletania contra la por. Dun e

Si la mort és inevitable, també ho és la vida. Un Txèjov a la catalana muntat amb la minuciositat i la cura amb què es fan totes les coses que s'estimen. Imprescindible.

Torno a assaborir Sevigné, de Marta Balletbò-Coll, i m'atrapa de nou una esplèndida Anna Azcona que s'atreveix a obrir la caixa de Pandora essencial, la que ha de retrobar-la amb la mare. Una de les frases que resumeix la pel·lícula, "Em sento embarcada en la vida sense el meu consentiment", em retroba amb el sentit d'aquest bloc, però en clau negativa: la vida té vida pròpia i no demana permís. L'altra cara de la moneda. Inevitable.

M'agraden les cales verges de Menorca a la nit, amb lluna plena. M'agraden els fars de la Bretanya , engolits per onades gegantines. I els boscos nevats de la Selva Negra. Les muntanyes imponents. L'olor de terra mullada. L'olor del mar. L'olor de la mel, l'olor del gessamí, l'olor de cafè i torrades ensumada des del llit mentre faig mandres un diumenge al matí. M'agrada el gust salat, del que sigui: de l'aigua del mar, del formatge sec i fort, de les arengades i de les anxoves. De les patates fregides de bossa, si cal. M'agraden les espelmes de colors intensos (taronja viu, verd poma, vermell infern). M'agraden les nines de drap amb cabells de llana rossenca o negríssima i ulls riallers. Les joguines de fusta. Les flors de tarongina, les llibretes acabades de comprar, l'olor dels llibres nous, els llapis de fusta com els d'abans. Els sabatots marrons amb cordons gruixuts. M'agraden les herbes de tota mena arrenglerades en un p