divendres, 4 de gener de 2019

reconstruccions

I ara ve quan hauries de començar
a construir de nou la paret        
el mur
la muralla          la reixa
la carcassa           l’armadura
la tercera pell d’espines.
Quan hauries de deixar de creure
en allò de les cases casa
la cuina           el recer      
la intempèrie lluny (rere els vidres)
Deixar de creure-hi
simplement
seguir passant la vida sense gaire cosa més
que l’únic estret tros de terra que et pertany.
I després             un dia
tornar a fer l’amor sense ser-hi gaire
gaudir des de la superfície
i arribar a creure que la vida
te la pots omplir amb la feina
el cinema          els vermuts         el gimnàs
les sèries de Nètflix
alguna festa esporàdica amb alcohol i fum
quan la buidor sigui nàusea.
Però no comences. No saps per on. No trobes els maons
les eines        els ferros          el llautó          les espines.
Ets encara un laberint d’estances buides
per on campen impunes       els corrents d’aire.


dimecres, 2 de gener de 2019

ni les boges


Encara em passa, de tant en tant. Veure't a les fotos i plorar-te. No a les d'abans, quan jugaves amb les criatures i pujaves a la muntanya i et feies passar la calor d'agost remullant-te de dalt a baix amb la manguera del pati. A les altres. Les dels ulls extraviats, la mandíbula inferior caiguda, les bruses tacades d'oli i restes de menjar ressec a les mànigues dels jerseis. Les fotos de la teva ment feta de nusos. Les de la boja. Eres la boja de casa i no ens ho podíem dir ni podíem dir-ho, quin mal endins les paraules que són bufetada. Tampoc no ens dèiem la por que ens feia que t'escarnissin quan sorties sola a vagarejar pels carrers buscant una estació de tren o un port per agafar un vaixell o el funicular de Valpo que duia fins al teu barri. Que si t'escarnien, com escarnien la senyora Maria que sortia de casa amb sabatilles roses i pidolava cigarros amb aquell plany mig de plor mig de lletania, no hauríem sabut com rebentar la ignomínia si no era a còpia de mossegades i insults de tribu, de clan rabiós. Perquè de casa, no es toca ningú --ni els perduts      ni les desencaixades          ni les boges       ni els  borratxos. 

dimarts, 25 de desembre de 2018

Anhels del vol


Dia de Nadal. Mentre esperem que arribi la família per dinar, el pare (92 anys) em demana que li passi a l'ordinador un text que va escriure ahir en una llibreta. És aquest, fidel paraula per paraula al seu dictat.


ANHELS DE VOL

A casa, de vuit germans, jo era el gran. Penso que el desig de volar em venia del fet que el pare sovint em deia: “T'has de portar bé, que si no, vindrà en Pistraus!” El pare em portava a coll sovint i jo pensava: “Aquí vaig segur! En Pistraus no hi arriba!”. Més endavant va néixer en mi el desig de volar. Pensant que me'n sortiria, vaig provar de fer un avió amb un caixó i uns posts que vaig trobar dins el pati de casa. Quin disgust i quins plors quan vaig veure que l'avió no volava! Anys després, el 1935, ens vam canviar de casa. La casa nova era gran i el canvi anà acompanyat de la bona sort: per Nadal vam treure la grossa! Semblava que el món era nostre. Compràrem una màquina d'imprimir automàtica de fabricació alemanya, una Minerva, es deia. Tanmateix, la sort va ser de poca durada perquè l'any 1936 va venir la Guerra Civil i el general Franco devaluar la moneda de la República. Malgrat tot, jo sempre he guardat un bon record d'aquella casa gran, i vaig escriure'n un sonet:

Dalt el terrat guaitava l'horitzó
lluny, les muntanyes i la mar propera
amb un intens desig d'evasió
mon cor, igual que ahir, avui s'adelera
de la clara blavor sentint la crida
que cel amunt el vol ardit convida.
(...)


Temps enrere, jo era vicari de Sant Cristòfol de Migjorn Gran. El dissabte a la tarda, amb una bicicleta amb motor, em posava en camí des de Ciutadella. En un salm que recitava cada vespre, deia: “El senyor enviarà el seu àngel perquè no ensopeguis amb les pedres”. Jo pensava que d'àngel no en necessitava cap perquè la meva bicicleta funcionava prou bé. Però vet aquí que un dia un branquilló es fica en la roda de davant. La bici queda aturada i dreta, amb el manillar a terra i el seient a dalt. Jo vaig sortir-ne disparat. Aquest va ser el vol més llarg que he fet en la meva vida i també el més segur. Vaig caure d'esquena ben lluny, a la carretera, i em vaig trobar sense un cop blau ni una esgarrinxada. Ben sa. Es va complir el salm dels vespres. I vaig complir el meu desig de fer una volada llarga.

dissabte, 24 de novembre de 2018

torna la vida


Això és el que fem les dones taure quan te n'has sortit i has agafat un avió per tornar a casa amb la vida bategant entre els teus braços després de tants dies de convalescència: ens comprem pernil del bo, obrim una ampolla de vi negre i brindem en el silenci de fora mentre endins es desfermen tsunamis d'enyorança, de gratitud, de forats negres en què la pregària era un crit que foragitava el pànic i demanava que et quedessis, que et quedessis, que et quedessis --queda't-aquí-amb nosaltres-amb els petits-amb les figueres i el roser-amb el safareig i l'hibiscus-amb les parets de pedra seca i les barreres de fusta de l'entrada-queda't com vulguis però queda't. Brindem un mes després amb la mateixa lluna, rodona i sèpia, tancant el cercle, i estimem estranyament el vertigen d'aquella nit, el sobresalt, el perill i la sang teva escolant-se com un aiguat per la riera i el terror innombrable de perdre't, perquè a tocar de la mort, la vida era encara més vida i l'amor era encara més amor. Celebrem la vida que va escollir quedar-se mentre plorem tota la por i ens esclaten en cada fibra dels músculs els minuts d'espera tensa, les hores guanyades a l'amenaça del no-res, el desig dels teus peus descalços mig enfonsats en la terra de l'hort i les teves mans acaronant les tomaqueres. Tot és ara i aquí, l'enyor i la gratitud, el silenci i els riures dels nens, l'esperança i l'angoixa, la cicatriu i la pell suau del nadó. Tot és ara i aquí, en aquest brindis, en aquest cuidar-se a soles, com a soles es viu el terror de sentir com te n'anaves i la fe absoluta que finalment voldries quedar-te. El pis, aquest cop, no és buit. Hi respires tu, que et vas quedar, i hi respiren les criatures i el company incondicional i les amigues que no ens han deixat caure. Hi respira la vida tota, que aquesta vegada ha decidit no abandonar-nos.

dilluns, 10 de setembre de 2018

qué bueno que viniste

(text publicat a Catorze Cultura viva)



Nadie sabrá el sentido del mundo
sin cuatro cositas al menos de ti.

Carlos Chaouen



Si tu no haguessis vingut, jo no hauria après a espantar l'angoixa pensant en peixos de colors tancats dins d'una peixera. Tampoc no sabria absolutament res del riure, ni de la llum juganera al fons de les pupil·les, per més persones rialleres i lluminoses que hagués pogut conèixer. No sabria res de la vida obrint-se pas a l'habitació de casa. De la resiliència, de la força indestructible de tantes dones muntanya, de tantes dones arbre, de tantes dones oceà. Si tu no haguessis vingut, jo no hauria sabut mai dels atacs de riure per coses absurdes, dels merengues de l'àvia quan ja no teníem àvia, dels rínxols que acabaven tornant sempre malgrat tots els embarassos, de les cançons enganxadisses i els petons de pastanaga. Si tu no haguessis vingut, jo no sabria inventar cercles de guix per salvar-nos juntes de tots els vertígens.
Si no haguessis vingut, ningú no hauria escrit una carta a la mare justament el dia que la soledat del dol se'm feia insuportable. Ningú me la recordaria per sempre en cada carícia a les nebodes, en cada festa amb pastissos de xocolata i taronja i globus de colors. Si tu no haguessis vingut, no hi hauria hagut ningú, qualsevol vespre tornant de la residència, que m'endevinés l'esgotament profund sense que calgués cap paraula, que em toqués suaument l'esquena d'aquella manera que sap que no salta, que em parlés fluixet fins que es desfessin els nusos. Si tu no haguessis vingut, ningú no m'hauria dit No ets idiota, només ets reincident a la cuina d'una casa sense amant i sense mare.
Si tu no haguessis vingut, jo seria un poc menys jo, i el món sabria bastant menys de l'alegria de dins, de la vida oberta a l'infinit com una papallona. 

divendres, 3 d’agost de 2018

les amants i l'estiu

(article publicat a La Directa l'agost de 2017)


Les bicicletes són per a l'estiu, i l'estiu és per a les famílies. Per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense. Per a l'altra. Perquè, des de la visió de l'amant, l'altra no és ella, sinó la-també-estimada-de-la-seva-estimada (o del seu estimat): la legítima, l'oficial, la visible o en tot cas la que ocupa un lloc en principi (i generalment al final) inamovible en un sistema familiar on ella, l'amant no legítima, no oficial, no visible, no té ni espai, ni lloc, ni nom.

Les bicicletes són per a l'estiu però l'estiu no és per a les amants, que s'esborren amb l'esclat enlluernador de la canícula. El que durant el curs escolar es podia disfressar d'anarquia relacional, poliamor entès a conveniència o canita al aire reincident, s'estavella el mes de les vacances contra el mur inapel·lable dels cuernos de tota la vida. De setembre a juny, l'amant posseeix, en el sentit menys capitalista del terme, uns espais i uns temps reduïts però seus, ben seus, que dibuixen una quotidianitat mínimament estable: potser els dimarts al migdia en qualsevol bar de menús de l'Eixample, potser els dimecres al vespre que l'estimada o estimat inventa reunions o feina endarrerida, potser alguns migdies al pis de la cunyada que no pregunta res i ho endevina tot. De setembre a juny, hi ha almenys un lloc, un temps concret, on l'amant pot aguantar l'equilibri, caminar de puntetes, creure's que no li cal res més, suportar els diumenges (que també, com l’estiu, són per a les famílies, per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense) perquè l'endemà sempre és dilluns i torna a ser fàcil saltar de pedra en pedra la passera d'aquest riu que potser no té cap altra riba però ja que hi som, almenys que sembli una aventura. 

Les bicicletes són per a l'estiu i l'amant també pedaleja. Perquè, no cal patir, que ella té també una (altra) vida més enllà de l'espai-temps estret i invisible on s'esborra i s'amaga. L'amant té amigues i amics, aficions i dèries, potser feina, potser estudis, potser projectes i lluites i compromisos, probablement un lloc a dins d'una (altra) família, il·lusions i dols, malalties i fortaleses. Potser, fins i tot, fa anys que es treballa el cos i la ment i l'ego i ha après a no demanar res, a acceptar el que hi ha, a responsabilitzar-se de les pròpies decisions (també d'aquesta, la de seguir en equilibri damunt la passera del riu, sempre amb el risc de caure a l'aigua); a gaudir el present i a canalitzar les emocions "negatives" amb meditació, ioga, mindfulness, running, spinning, zumba o el que sigui que li demani el cos en cada moment. No cal patir, que segurament no es quedarà tot l'agost tancada a casa mastegant en solitud l'exclusió forçada, espiant les fotografies del facebook per saber per quins paisatges camina avui la família feliç o esperant ni que sigui un whatsapp que digui alguna cosa més que "bon dia" o "bona nit".

Bé, sí, d'acord, probablement no podrà evitar esperar whatsapps, senyals de fum, alguna pedra plana que li asseguri que aviat, quan acabi l'estiu, retrobarà la passera. Però l'amant també té una (altra) vida, i potser algun agost aconsegueix autoconvènce's que tot està bé, que ho accepta tot, que no se sent exclosa ni esborrada ni invisibilitzada. Potser algun agost fins i tot no l’empeny el desig de saltar-se l’estiu amb un triple mortal (perquè ja direu què es fa amb l’enyor els dies de sol i vermuts i prunes i cinema a la fresca) i plantar-se a la tardor sense ni despentinar-se. I sant tornem-hi, que aquí no ha passat res. 

Però l'estiu és implacable, i de vegades el que disfressem de poliamor es converteix fàcilment en poliardor (el terme no és meu: el vaig caçar al vol en una conversa entre cerveses un dissabte al vespre) perquè no hem sabut gestionar ni la cura ni l’autocura i hem passat per alt la imprescindible lliçó de posar límits. I llavors a l'amant ja no li serveix allò de Val més temps de qualitat encara que sigui poc, perquè som temps, no tenim temps. I som, també, paraula (els límits del llenguatge són els límits del meu món, deia Wittgenstein), i l’amant s’obliga o l’obliguen al silenci, perquè hi ha terceres persones implicades o perquè no vol més judicis ni consells que no ha demanat, i al final (i mentrestant, és clar) el que sent es redueix a una massa amorfa que se li instal·la en algun lloc del cos (el diafragma, el coll, la boca de l’estómac) i que val més ignorar o fer veure que s’ignora. I l'amant, fins i tot si no és feminista ni lesbiana (i fins i tot encara que sigui filòloga), en el fons sap que el que no es diu no existeix, i que el temps i l'espai no dits (el temps i l'espai invisibles, a l'armari de l'armari de l'armari) simplement no existeixen. No són.

L’estiu no és per a les amants, però les bicicletes són per a tothom. I l’amant confia que si es lleva ben d’hora ben d’hora ben d’hora i pedala i pedala i pedala, potser trobarà un espai-temps que no es construeixi des de la mancança, sinó des del reconeixement lliure del desig propi, del voler irrenunciable de cadascú. 


dijous, 2 d’agost de 2018

plenitud

Font: Nació Digital

"(...) Posaríeu a prova la vostra força contra mi? Ni de conya, no s'hi atreviria ningú, a posar a prova la seva força contra mi. Perquè tots sabeu que no hi ha res més fort que una dona trencada que s'ha refet a si mateixa."
Hanna Gadsby, Nanette

Ressaca l'endemà de l'eclipsi. Però no penso maleir el vi, ni els cigarrets, ni la lluna ensangonada. Com vam riure, després! Els nens ja dormien i amb la germana i el cunyat vam començar a mirar fotos de fa temps i a recordar batalletes i a mi se'm va acudir preguntar Com us vau conèixer exactament, i no sé com ni per què, al cap d'una estona estàvem petant-nos de riure mentre la lluna plena acabava, passet a passet, de foragitar l'ombra. Quanta llum, que intensa, la que empeny la fosca amb aire triomfal després de l'eclipsi i mostra la lluna amb més plenitud que mai. És que mai havia vist un eclipsi de lluna sencer i tota jo em sentia com el primer cop d'alguna cosa --el primer cop de volar per damunt dels núvols, el primer cop de beure gin amb llimonada, de nedar nua al mar, de contemplar una rissaga des de la terrassa d'un bar de copes del port. Vam riure, ahir, saps, i el riure va ploure sobre el record de la teva traïció, la que va començar aquell mateix estiu que la germana i el cunyat es van conèixer. Vam riure i ens hi vam pixar damunt, i va quedar tan estovat que feia riure-pena mirar-lo. I només unes hores abans havia tornat a fer mal, un mal petit, gairebé epidèrmic, que més aviat enfadava d'una manera aguda i irritant, com quan et pica un mosquit inesperadament i no ets a temps d'esclafar-lo amb el palmell obert de la mà. I el tabú planava entre la germana i jo perquè ella sabia que jo havia vist les fotos i jo sabia que ella ho sabia i que callava perquè vés-a-saber-potser-encara-li-fa-mal. I sí que en feia, un poc, perquè de la confiança matxucada com una ametlla amargant en un morter no en queda més que una pasta immenjable, i perquè mai no em vaig permetre odiar-te ni que fos una estona per poder, potser, algun dia, estimar-te (i estimar-me). Feia un poc de mal, sí, petit i epidèrmic, irritant, però sobretot feia una pena-sense-riure per la insipidesa de les persones a qui mai no els passa res a la vida, que han patinat sempre amb genolleres pel pati de casa, que no poden mirar l'altre com un cos que sent i no com una pell que rellisca. Que mai no s'han trencat i s'han refet i han estat capaces, qualsevol nit d'estiu, de tornar-se a emocionar amb un eclipsi de lluna com si fos el primer cop, el primeríssim primer cop, d'alguna cosa.