La vida té vida pròpia

ben obertes

2012-01-28T18:05:00.007+01:00

"Puc estimar-te i no tenir-te.
Deixo ben obertes les finestres de l'amor."
Eduard Canimas, "Puc obrir", Sagrat Cor

Ja ho veus, mai no hauria pensat que algun dia arribaria a dir m'agrada el fred, m'agrada obrir el balcó de casa ara que es fa fosc i sentir l'hivern a les galtes, als pulmons, a les mans. Ja tinc mans que s'acosten als quaranta i l'esquena foradada d'agulles que l'han de salvar de l'escoliosi però la pell ha après a estimar el fred perquè ja no ve de dins i els paisatges d'hivern són tan meravellosos com els dies més bonics d'estiu a l'illa. El fred ja no és la mare que no hi és la mare que no és la terra que s'allunya i només aigua sota els peus per sostenir les primeres passes. El fred ja no és em faltes tu germà infinit ni nenes i gatets d'ulls blaus tancats dins la gàbia de la por. El fred és un record que fa somriure, la bossa calenta que ens posava l'àvia dins els llençols a la casa de Sant Celoni, els plataners despullats del pati i les ganes de posar-se la bufanda i el gorro de llana i els leotards sota els pantalons. El fred d'avui és la bellesa dels dies que no compten les hores. Li obro de bat a bat totes les finestres.

nivell Bàsic

2012-01-26T17:09:00.011+01:00

Mestre M., que és mestre i també Mestre (tot i que no exerceix, és a dir, no creu que ho sigui, i per tant, ho és), ens diu sempre que a la vida hi hem vingut a aprendre, i que segurament la majoria de nosaltres (ell s'hi inclou) estem encara com els alumnes de català que ens arriben al primer nivell del nivell Bàsic (el B1) i que tenen per endavant, encara, el B2, el B3, l'Elemental (E1, E2, E3), l'Intermedi (I1, I2, I3), el Suficiència (S1, S2, S3) i el Superior (megacurs que algunes de les que em llegiu heu patit uns quants dissabtes al matí de la vostra/nostra vida... :-)). Som al Bàsic 1, diu, i quan ens pensem que hem avançat, patapam, tornem a caure de quatre grapes en el mateix lloc, el mateix error, la mateixa ferida. I apa, tornem-hi, com deia la Queta, "i si t'equivoques, torna a començar". Eternament al B1.

Cal dir abans de res que discrepo del Mestre quan diu que ell encara és al Bàsic 1. Però no m'hi discutiré perquè no cal, si un no vol dos no es barallen i estic segura que ell preferiria parlar de temes més interessants, com la cuina vegetariana o les multes de trànsit injustes. Ell no, que ja no és al B1, ni de bon tros, però sé que no peco de superba si dic que jo tampoc. Perquè la falsa modèstia també abaixa punts. Jo he arribat al B2 (el Mestre, com a mínim a l'S3, però no li ho direm pas). Des que vaig rebre el regal immens d'acompanyar l'àvia en el moment de morir, que vaig fer un salt i que ja no he de tornar a aprendre algunes coses (ni a desaprendre'n unes quantes més). Que hi ha petiteses que ja no em roben la llum. Que el poder que els altres tenen de fer-me mal és el que jo els atorgo. I que si estimem hem de voler cuidar, acaronar l'ànima de l'altra persona com si fos la nostra.
I el B2 és molt difícil, no us penseu, i potser m'hi estaré tota la vida abans d'aprendre tot el que he d'aprendre, i també té bucles d'aquells de tomba i gira i ja hi tornem a ser, però estic tranquil·la perquè, encara que de tant en tant m'oblidi de repassar continguts bàsics del nivell anterior, sempre hi ha un recurs mnemotècnic que me'ls recorda i me'ls va apuntant a cau d'orella just quan em desesperava perquè m'havia quedat en blanc. I sempre hi ha aquella amiga, i aquella altra, i totes les altres, que et deixen goma d'esborrar perquè el full d'examen quedi net de qualsevol ombra i puguis reescriure-hi amb el traç ben ferm el nou aprenentatge, i tornis a somriure. I mentrestant el Mestre, com que és un Mestre de debò, en comptes de quedar-se als llimbs dels escollits esperant que l'anem a veure com qui visita un oracle, ens ve a veure ell a la nostra aula i ens acompanya, i continua regalant-nos saviesa sempre que ens cal.

the same old fears

2012-01-20T20:38:00.002+01:00

"we're just two lost souls
swimming in a fish bowl
year after year
running over the same old ground.
What have we found?
The same old fears.
Wish you were here."

la risa

2012-01-20T09:22:00.007+01:00

"Defender la alegría como una trinchera,
defenderla del escándalo y la rutina,
de la miseria y los miserables,
de las ausencias transitorias
y las definitivas."
Mario Benedetti

I ara diria "defender la risa", em cal sovint aquesta paraula, la risa, la manera com ressona per dintre quan la dic, omplint-me totes les vísceres, deixa't estar dels oms que recitem a les classes de ioga. Dic la risa i vénen de cop, sense ordre ni concert, centenars d'imatges de totes les vides que acumulo a les espatlles, la germana el dia que fa anys (com avui) i desembolica un regal insòlit que la fa cargolar-se de riure, tardes de sucs de poema amb un mate a les mans envoltats d'al·literacions i buscant sinònims d'epítets que treguin l'entrellat del misteri dels versos i dels ulls que no gosen mirar-se, missatges que reivindiquen el verb aprovetxar en contra del seny lingüístic més elemental, migdies de Nadal ballant un vals amb el germà dins d'un vagó de metro. La mare que riu després del plor, amb ulls de nena entremaliada, "yo no sé qué vas a hacer tú, pero yo voy a fumarme un cigarro... no se lo digas a tu padre!", i una nit de cerveses a la Farinera amb els amics de l'ànima, escrivint etíliques declaracions d'amor en un tovalló de paper i rient-nos de nosaltres i del mort i de qui el vetlla. Riures fins a les llàgrimes mirant sèries ianquis al sofà de casa. El pare rient tot sol amb Hotel Fawlty, N'hi ha que neixen estrellats, L'escurçó negre i Mr. Bean. Pessigolles a les puntes dels dits dels peus, guerres de coixins a les lliteres, rialles d'infants de bolquers que cauen de cul mentre aprenen a caminar damunt la coberta d'un vaixell que travessa l'Atlàntic. La risa, defensem l'alegria esbojarrada que eixampla les costelles i fa net de núvols el pensament, el riure que ens reconcilia amb la vida malgrat totes les absències (les transitòries, les definitives).

immunitat

2012-01-18T19:35:00.004+01:00

"He preferido un golpe así, de vez en cuando,
porque la inmunidad me carcome los huesos."
Silvio Rodríguez, "Resumen de noticias"

Aquesta tristesa rellisca per la pell com la resina per l'escorça, densa i lentíssima, dolorosa. Però a sota hi ha la certesa que la mare és encara que no ho sembli, encara que massa sovint no hi sigui. I tu no ets immune a la vida, ni vols ser-ho.

a cap de les dues cares

2012-01-15T22:56:00.006+01:00

Quan vaig saber que Rooney Mara seria la Lisbeth Salander de la versió ianqui d'Els homes que no estimaven les dones, vaig decidir que no aniria a veure-la. No és que l'actriu que encarnava Salander a la pel·lícula sueca-danesa em convencés gaire, però no podia imaginar-me la novieta de Mark Zuckerberg a The Net com l'heroïna de la trilogia de Larsson. Ja es veu que la imaginació no és el meu fort. I que en algunes coses, tot i la fama de tossudesa taurina, donde dije digo digo diego, i puc canviar d'opinió simplement per la curiositat que em desperten les bones crítiques del Time Out o per les ganes de veure Daniel Craig a la gran pantalla. No me n'he penedit gens. Les bones pel·lícules són les que t'acompanyen encara un temps després d'haver-les vistes, les que et provoquen malsons (o bons somnis), les que et deixen imatges bategant en el cervell. El que no em va agradar, m'ho guardo. Compensa tota la resta. Em quedo amb la força de Rooney Mara en les escenes més violentes, i amb la seva tendresa quan acomiada la noia amb qui ha passat la nit i quan mira en Blomkvist mentre ell dorm. No vull renunciar a cap de les dues cares.

com créixer per sostenir-la

2012-01-10T22:38:00.005+01:00

El primer impuls és trucar i que surti la veu càlida que coneixes i enyores i contar-li el dolor invisible, rabiosament profund, de la mare enguixada al box de l'hospital, de la mare que ja no és la mare però que sota el cabdell indestriable en què se li va convertint el seny sap llegir-te el cansament a les pupil·les i t'ofereix l'espatlla del braç trencat perquè hi deixis descansar el cap, com quan eres petita. El primer impuls és trucar i només ara t'adones que és inútil, que ningú no pot saber-te aquest dolor, ningú no pot posar-hi un guix i sostenir-lo amb un cabestrell perquè no se t'infli i se't gangreni, no hi ha consol possible que vingui de fora quan és l'ànima la que s'endinsa en l'abisme i se t'hi endú el cos i el pensament. Sort que el pare va recitant Horaci a la sala d'espera, "tenc una biblioteca dins es cap", diu rient, i revénen aquells versos, Non si male nunc et olim sic erit, no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor. I recordes aquells altres de Tadeusz Różewicz que has llegit avui al blog del Víctor, "i la mare és petita / i pots dur-la en braços", el dolor ve de no poder-la dur en braços justament perquè és tan petita i tu no saps com créixer per sostenir-la.

lo hermoso

2012-01-02T20:19:00.004+01:00

"Lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida."
Silvio Rodríguez, "Canción del Elegido"

Tenim tota la vida per intentar-ho. Tots els anys que vindran. Tota la bellesa de les nits impensades, dels matins de núvols vermells en cels inèdits encara per estrenar. Tots els matins i tots els capvespres del món per aprendre la bellesa. Encara que ens costi la vida.

com una mare

2011-12-28T22:44:00.002+01:00

"(...) decidí largarme pronto a casa. La encontré helada y conecté la calefacción. Eran los primeros fríos. Me puse un tremendo jersey que compré en Londres hace veinte años y que todavía conservo para los momentos más de depresión que de frío. Su calidez me abraza y reconforta como una madre. Cuando acaba su cometido lo devuelvo al armario y me olvido de su existencia, cosa que raramente puede hacerse con una madre."

Alicia Giménez Bartlett, Serpientes en el paraíso

bons desitjos

2011-12-22T13:53:00.009+01:00

...per exemple, que algun dia trobis el teu lloc al món, o que et llevis als matins sense fils de malsons arrapats a les pestanyes. Que trobis àngels als túnels del metro, a la cafeteria on esmorzes, a la cua del súper i a les parades del mercat. Que conservis sempre la llum als ulls, aquesta que no obliden mai els qui han tingut la sort de veure-la encara que fos només un dia. Que sàpigues viure totes les estacions del cor, i si cremes les naus, que no te'n quedin estelles clavades al pulmó. Que no reneguis mai de cap dels teus amors, si és que han estat amors. Que caminis amb ulls embenats damunt la corda fluixa del desig quan la vida torni a esclatar-te a les venes. Que creixin malgrat tot les tulipes, malgrat març, malgrat la por, malgrat la mort que entra al rebedor de casa i fa tremolar els vidres de totes les finestres. Que cap ocell burleta no es mengi mai les molles que et mostren el camí de retorn a tu, i que es fonguin els dubtes com la neu que algun matí d'hivern tornarà a deixar en suspens la ciutat que estimo.

Que siguis molt feliç. I que confiïs.

àngels suburbans

2011-12-19T13:01:00.004+01:00

Dissabte a la tarda. Tornes al barri després d'un dia intens, i quan baixes al metro i veus l'andana atapeïda has de reprimir un primer impuls de fer mitja volta i assajar la concentració mental a veure si aquest cop aconsegueixes teletransportar-te. No vols maleir el Nadal perquè sempre t'ha agradat i et negues a boicotejar-te aquest trosset d'il·lusió que t'ha fet escombrar totes les botigues de xinos de Gràcia buscant un barret de cowboy. Arribes a l'andana i llavors el veus, ben dret, amb una expressió relaxada a la cara, aliè a la gentada i a l'estrès: és un monjo d'uns seixanta-cinc o setanta anys, vestit amb un hàbit gris amb caputxa i un cinturó negre. Passes davant seu i no pots evitar mirar-lo, però hi deu estar acostumat perquè no sembla que se n'adoni. Un parell de metres més endavant, recules perquè hi ha massa gent i prefereixes quedar-te a prop de les escales, i tornes a passar davant d'ell, que continua tranquil en el seu espai, molt quiet. Et quedes vora seu, asseguda, i te'l mires entre estupefacta i admirada, però ell continua sense veure't, et queda un poc d'esquena i mira endavant, cap a les vies. No et veu però potser et sent, potser sap d'alguna manera que estàs fascinada davant la seva quietud, la calma d'esperit que encomana enmig d'aquella voràgine. Arriba el metro, atapeït de gent, i t'aixeques. Llavors ell es gira cap a tu, com si hagués sabut des del primer moment que eres allà, i et fa un gest perquè passis tu primer. Li somrius, movent el cap, "Gràcies, però hi ha massa gent, em sembla que esperaré el següent". Llavors et mira als ulls amb un somriure que juraries que no oblidaràs mai, i et diu, amb una calidesa que et toca alguna corda oculta de l'ànima: "Que tingui un Nadal molt feliç". I comença a avançar cap al vagó, hi entra i es perd entre la multitud.

Et quedes a l'andana i t'adones que et van caient les llàgrimes per les galtes, suaument, inevitables. Algú que no et coneix de res però que sembla que t'endevini l'ànima et desitja des del fons del fons que siguis feliç, i et deixa l'esperit en calma per a la resta del dia. I de la nit. Et recordes d'una frase que vas llegir no fa gaire: "Que ningú vingui a tu sense anar-se'n millor i més feliç".

Qui deu ser que m'envia els àngels?

cuando ya no se está en edad de crecer

2011-12-13T10:27:00.001+01:00

cando xa non se está en idade de medrar
toda maduración require un desgarro de tendóns
entón é cando corren polo meu peito rabaños de cabras
que non se dirixen a ningunha parte,
(...)

[cuando ya no se está en edad de crecer
toda maduración requiere un desgarro de tendones
entonces es cuando corren por mi pecho rebaños de cabras
que no se dirigen a ninguna parte, (...)]

Olga Novo

compromís amb la bellesa

2011-11-30T13:04:00.009+01:00

I vam parlar tant de la pluja fa dues setmanes, del gris dels matins que semblaven capvespres, del malenconiós repicar de l'aigua als vidres de les finestres, de la tristesa i de l'apatia, que no acabo d'entendre per què ara ningú no parla dels dies blaus que acomiaden novembre, del retorn anhelat de la llum, dels cels nets de núvols que amoroseixen l'asfalt. No acabo d'entendre per què no en parlem, si fa quatre dies reclamàvem als déus que ens retiressin les boires i apaivaguessin les tempestes.
Donem per fet que hem de tenir llum i sol i cels sense núvols. No volem viure ni un minut a la cara fosca de la lluna. I el retorn de la bonança, amb la bellesa esclatant dels seus paisatges, no ens sembla un regal, sinó un dret adquirit. I ens passa per alt.
Renovo avui els vots de compromís amb la bellesa. Que mai més no em passi per alt ni un sol bocí de cel com el d'avui, blau i fred i sense núvols. Que no deixi mai orfe de paraules ni un sol mil·límetre de mar de tardor. Que em costi no parlar d'abraçades que calmen com la mel, que no perdi mai la pista dels camins de la lluna a l'empedrat del carrer. Que no pugui callar la llum que tens als ulls el dia que fas quaranta anys, petit germà gran, la llum després de tanta pluja, després de després de després, intacta malgrat tot, com era en un principi (ara i sempre, i pels segles dels segles, amén).

sobre mullat

2011-11-29T09:42:00.005+01:00

"És hivern, avui, als carrerons de l'ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s'enfonsen al fang i t'empresonen (...)" Avui escriuria el mateix, i hi afegiria, potser, plou sobre mullat, novembres turbulents, descontrol planetari, quadratura dels cercles. ¿On s'amaguen els somriures plens de llum els mesos de tardor? I tanmateix, mentre va caient la pluja, non si male nunc a les butxaques de l'abric, a les bronquitis i a les tristeses, non si male nunc et olim sic erit, no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor, i l'eternitat és un llenç blau més enllà del desert, aigua salada damunt de la pell nua, ganes de riure i de saltar fogueres les nits de Sant Joan. I mentre plou, abraçades d'aquelles que són com mel per a l'ànima, nits de festa major que fan espassar el fred, danses a la cintura i tota l'alegria del món bategant-te al melic només per uns instants, només per recordar-te que no l'has perdut del tot, que pot tornar a expandir-se el dia més impensat. I ser-hi, mentre plou, i preparar una amanida gran com una abraçada per a un dinar inoblidable amb tota la família, que no cal esperar a Nadal per dir que ens estimem fins al moll de l'os i que quan se'n vagin les llàgrimes celebrarem aniversaris de vida, no de dolor.

42 anys de l'Esplai Sant Pacià

2011-11-26T15:56:00.003+01:00

Vaig aterrar a l'Esplai Sant Pacià un dissabte de setembre de l'any 1979, de la mà de la mare i aferrada al meu germà bessó. El gran ja feia temps que hi anava, i la petita s'hi afegiria no gaires anys més tard. Recordo corredisses amunt i avall del pati, xiscles, rialles, cares somrients i acollidores. Una monitora de cara pigada ens va venir a buscar per dur-nos a la sala. És veïna meva, ara, però ella no em recorda, com tampoc no recordo jo cap dels altres monitors dels primers anys, ni em recordaven divendres els nois de vint-i-pocs anys, actuals monitors de l'Esplai, que presentaven el llibre del 40è aniversari i que amb cinc o sis anys feien barrila i cantaven cançons en el grup on jo m'estrenava com a monitora. No ens recordem, però sabem que hi ha un fil que ens uneix i que té a veure amb tot el que vam viure entre les parets de la casa de l'Esplai, al pati de la parròquia, a les sales del campanar que compartíem amb els escoltes, a les sales dels Nous Locals, i a les excursions, als campaments, a la casa de colònies de Canyamars (la muntanya de la Lluna, la muntanya d'Astèrix, els porxos i la piscina). Un fil que divendres s'hauria pogut tocar amb les mans a la sala d'actes, just en el moment en què s'apagaven els llums i començava a projectar-se el vídeo que encapçalava la presentació del llibre i el DVD dels 40 anys.

Penso l'Esplai i recordo la llum esgrogueïda dels fanals d'aquella primera tarda, i la mare que havia vingut a buscar-nos amb el berenar. Recordo centenars de tardes semblants, amb la mateixa sensació d'enyorança sobtada de les dues hores que havien volat i m'havien fet oblidar els dies grisos d'entre setmana, la rigidesa de l'escola de les monges, l'estretor d'un pis massa petit per a quatre criatures. Recordo un lloc per a nosaltres, els fills desubicats de la xilena acabats d'arribar al barri, un lloc com el dels altres, sense rebutjos, sense desconfiança, sense muralles. Sense ningú que canviés de llengua quan se'ns adreçava. Perquè a l'Esplai no vam ser mai els de fora, sempre vam ser tan de dins com la resta, sempre ens van fer sentir, des dels companys fins al consiliari passant per tots i cadascun dels monitors, que hi pertanyíem.

Des de divendres que només tinc gratitud. Gràcies a tots els qui heu fet possible que l'Esplai Sant Pacià hagi format part de les nostres vides, i als qui encara avui teniu empenta i ganes perquè continuï oferint un espai de lleure, jocs i alegria als infants del barri.

el temps dels intents

2011-11-22T18:04:00.002+01:00

"Debes amar el tiempo de los intentos,
debes amar la hora que nunca brilla..."

massa pluja

2011-11-16T13:17:00.001+01:00

La vida, diuen, ens l’hem de prendre com la pluja: que si cau, la deixarem caure. Però de vegades la humitat ens arriba als ossos i ja no ens podem treure el fred de dintre.

tria la teva aventura

2011-11-13T20:10:00.006+01:00

De petita t'inquietaven aquelles novel·les en què havies d'escollir el teu destí. "Tria la teva aventura", es deien, i cada capítol era una situació davant de la qual calia prendre una decisió: si esculls escapar-te en línia recta amb el teu zepelí aquàtic, vés a la pàgina 235, si esculls girar cua sota els coralls, vés a la pàgina 140. T'hi atrevies, i a la pàgina 235 s'acabava el joc, meeeecccccccc, opció incorrecta!, el monstre s'ha apoderat del teu zepelí i l'ha devorat abans que poguessis fer un ai. I anaves a la pàgina 140 amb un nus a l'estómac i comprovaves que allà encara hauries tingut opcions, si haguessis girat cua sota els coralls amb el zepelí el monstre no t'hauria vist i l'aventura hauria continuat per altres dreceres, altres camins que ja no tenies opció d'escollir. I tancaves el llibre perquè havies perdut i no volies enganyar-te, de què servia fer trampes si eres tu l'única testimoni d'aquella aventura. Vas acabar avorrint aquelles narracions que et deixaven amb la sensació que sempre eren millors les vides que no escollies.
Ara t'adones que no eren millors, encara que acabessis devorada per un monstre. Eren unes altres, simplement. I que no hi ha camins equivocats. Que la vida, que té vida pròpia, acaba picant-te l'ullet i oferint-te sempre algun número de pàgina per on continuar l'aventura.

digues que m'estimes encara que sigui mentida

2011-11-09T23:09:00.005+01:00

Ho deia el llibre de Montserrat Roig que vaig començar a llegir el dia que ella va morir, un diumenge dels meus llunyíssims disset anys, digues que em somies, deia també la cançó, i et prometo que et creuré. Perquè mentre m'ho diguis s'obrirà el món i viuré en les paraules com es viu en la vida, creient-la amb la fe dels conversos, la dels qui han vist passar la mort a prop i s'arrapen als instants com si fossin els últims que els han de veure somriure, plorar, fer l'amor, resseguir amb el dit els camins secrets d'un nom escrit en els vidres entelats. Perquè mentre m'ho diguis no hi haurà res més que la veritat que surt en relleu dels mots i s'enfila per la pell fins a la línia assedegada dels llavis. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que mentre t'escolti els mots no sentiré el silenci orfe de demà, el silenci aspre de l'absència.

gràcies

2011-11-06T17:27:00.004+01:00

Al cel, a déu, a l'univers, a l'atzar, al misteri, a l'energia, als trígons astrals, a la conjunció de Saturn amb el teu ascendent, als àngels de la guarda, a la besàvia xamana que et vetlla els somnis, als raigs de llum o a la pluja de tardor. A qui sigui o al que sigui que et salva en el moment just, en el segon exacte en què et retruny a l'esquena la violència verbal de l'amenaça i et paralitza el pànic en un carrer fosc i mal il·luminat. Al cel, a déu, a l'univers, a qui sigui, al que sigui. La gratitud amoroseix la ràbia de ser presa fàcil en qualsevol carrer de la ciutat, en qualsevol ciutat del món.

Ísola

2011-11-03T22:03:00.002+01:00

SÍNTOMAS II

Me latía la vida
a la altura del vértigo
en ese lugar
donde toda calma
es mentira

Nora Almada, Ísola

Em calia començar a llegir aquest llibre fora de l'illa. L'isolament que desarrela me'l sento lluny de la terra i de l'aigua.

Encara no en puc parlar. Del llibre, vull dir. He iniciat el seu viatge en silenci, i encara hi sóc. En el silenci en què et deixen només les paraules que toquen l'ànima i la deixen en suspens, com un petit miracle.

nice day for ducks

2011-10-27T20:22:00.004+02:00

Plou. "Nice day for ducks", diu el meu germà, deu ser que als ànecs els agrada la pluja i és important saber que a algú li agrada la pluja quan tu només tens ganes que s'acabi perquè a ciutat no fa olor de terra humida sinó d'asfalt recremat i de petroli i no és tan fàcil com anar-te repetint que si cau, la deixarem caure, què més voldries. No t'agrada la pluja a ciutat però quan es prepara i vénen els núvols com exèrcits grisos per la línia del trosset de mar que es veu des de la terrassa de la feina i el cel encara té el color rogenc que anuncia aigua o vent t'agafa una fascinació estranya, la del perill que s'anuncia amb una bellesa impertinent i irònica, ves que vinc, si no volies caldo te'n donaré tres tasses, però abans meravella't amb la primera llum del matí rugint damunt del mar, aviat tot serà gris i hi haurà trons que faran por i a veure si llavors ets capaç de recordar-la, de recordar la llum i els núvols envermellits i la mar que sagna. Nice day for ducks. Demà aterraràs a la ciutat a qui volen segrestar el nom i allà ja no et farà mandra la pluja, l'aire farà olor de terra humida i pujaràs en un cotxe de línia que et durà a l'altre extrem de l'illa mentre l'aigua repica contra els vidres i tu recites com un mantra els noms d'aquest paisatge perquè tornin a fondre's la llengua i la terra i res ni ningú no pugui arrabassar-les. Nice day for ducks. Doneu-me tres tasses de pluja a l'illa que estim i les convertiré en bellesa abans que l'asfalt no acabi devastant-la.

tan petites

2011-10-23T13:06:00.006+02:00

"nobody, not even the rain, has such small hands" e.e. cummings

i demà, quan plogui, tornaràs a pensar en les mans petites com la pluja, com es pot concentrar tant d'amor en un sol vers i que bategui igual avui que fa deu anys, quan tu no eres més que una branqueta esqueixada ofegant-se entre les aigües turbulentes d'un riu. El riure fluix de l'herba t'anestesiava l'angoixa, però eren els versos els que calmaven l'ànima, ningú, ni tan sols la pluja, i llavors podies mirar el cel de tardor de bon matí i desenganxar-te els malsons de les parpelles i oblidar que no tenies ni idea de quin havia de ser el pas següent, o adonar-te que no t'importava no saber-ho. ningú, ni tan sols la pluja, i et miraves les mans i el desig era allà, entre els plecs dels artells, arran de les ungles, en el tou impacient dels dits. Escapa't del cos que et dorm al costat i fa anys que no t'estima i vés a buscar unes mans petites com la pluja. Petons apressats sota el buc d'una escala en un edifici antic de l'Eixample, el mareig lleu de la cervesa en un bar arrecerat del Born i una calamarsada imprevista que s'endú la culpa a les clavegueres, ningú, ni tan sols la pluja, en aquesta ciutat hi plou tan poc que ni t'havies adonat que tenies les mans petites, tan petites, molt més petites que la pluja.

passe el que passe

2011-10-16T10:45:00.003+02:00

Aquesta no és del disc nou. Però va ser la primera que ahir, al concert de l'Auditori, em va posar un nus al coll. Un altre vespre per al record, gran Feliu i grans els músics que l'acompanyen. I al matí, com un bàlsam, les cançons que et recorden el camí de retorn a tu mateixa.

lluna plena d'octubre

2011-10-13T19:56:00.004+02:00

Retrobar la lluna plena d'octubre a l'empedrat del carrer, a primera hora del matí. La mateixa de fa tres anys, quan s'anunciava tempesta i tanmateix el far confiava aguantar ferm les envestides de l'aigua. Des de llavors ha vingut la mort i ha vingut la vida, tardes d'hospital, els ulls de l'àvia sabent-me des de molt endins, ¿Y usted por qué llora?, i la seva veu de sobte, com un petit miracle, acompanyant la cançó que ens l'ha de retornar sempre. Els ulls i la veu i les mans de l'àvia, un últim respir que no semblava un final, que potser no era un final, i mentrestant, a fora i a dins, la vida esclatant pertot, els riures dels nebots, tardes amb els amics, el meu desig de tu brindant amb un primícia a la taula més recollida del restaurant, regal de versos enmig d'un recital i record de nits de festa major en una habitació sense cortines. La vida a fora i a dins mentre la mort entra i surt i aprenem encara no sé com a fer-li lloc entre les costelles. Començaments i finals per sempre en el record, no calen fotografies per recordar el que vam ser i omplir-nos el pit d'agraïment. Finals i començaments, tout commence aujourd'hui, amb aquesta lluna d'octubre que ens pica l'ullet com si s'hagués passat tota la nit espiant-nos.

no cremis les naus

2011-10-08T11:04:00.009+02:00

No cremis les naus (t'enduràs sempre amb tu, impregnant-te els pulmons, la pols verinosa de la cendra i del fum). Deixa-les a la platja. Plora, de genolls a la sorra, la terra enllà del mar on ja mai més permetràs que et duguin de tornada. Agraeix-los el viatge. Venera-les. No els tinguis rancúnia per haver-te allunyat del que fins ara era el teu paradís. Estima-les. Estima'n la coberta, el màstil, les veles, els llistons de fusta que t'han bressolat durant la travessia. Recorda amb elles les tempestes, l'angoixa, el pànic, el fred foradant-te la pell, cosint-te encara més desenes de forats al tel de l'ànima. Recorda els dies de calma, els dies en què l'enyor ja no era, ja no hi era, i la mar era mare i eres tu. Beneeix les naus. Després, posa't dempeus i camina cap a la terra. El continent és infinit, i té altres platges des d'on reprendre nous viatges amb altres naus. Aquestes es quedaran al seu lloc, que ja no és el teu, i a poc a poc tornaran a la mar i a la sorra. Si mai les retrobes, seran esquelets de fusta imponents, com elefants vells que van a morir als orígens. I ja no hi haurà el perill que puguin retornar-te al lloc que no et pertoca.

traduccions

2011-10-06T20:42:00.004+02:00

Un dels meus poemes inèdits traduïts al Seminari de traducció poètica de Marsella per Nathalie Bittoun Debruyne amb la col·laboració dels poetes francesos David Lespiau, Oscarine Bosquet i Jean-Luc Sarré:

FORATS
M'he buscat el tel de l'ànima
i l'he trobat cosit de forats.
Cada forat, una absència.

Mare, podràs avui venir a buscar-me?

TROUS
J'ai cherché l'étoffe de mon âme
et je l'ai trouvé complètement troué.
Chaque trou, une absence.

Maman, tu pourras venir me chercher aujourd'hui?

Arlet

2011-10-03T10:50:00.003+02:00

Mentre tu naixies, a l'illa de Frioul el sol enlluernava les roques de les cales i el color de l'aigua se m'enduia al que ja és ara el teu paisatge, cala'n Brut a la tardor sense turistes, Pregonda a l'hivern, Trebalúger i es Talaier al pic del migdia. La teva mare diu que has nascut amb els ulls d'un blau estrany, un poc grisosos, i pens que potser han begut la llum del migdia exultant d'octubre que t'ha vist néixer. El dia que ens vegem per primer cop, ens reconeixerem en el Mediterrani dels ulls, tu a Menorca, jo a Marsella, el mar com a testimoni de totes les naixences.

grues

2011-09-27T20:42:00.005+02:00

"Ô Ville! Labyrinthe, plan, quadrillage
toujours en expansion, constructions du siècle (...)"
Elies Barberà, Allà on les grues nien, traducció de Nathalie Bittoun Debruyne

Seminari de traducció poètica a Marsella. Avui traduïm poemes del llibre "Allà on les grues nien", d'Elies Barberà. Quan sortim a dinar, pel quartier du Panier, ens adonem que Marsella és la ciutat de les grues. També. Com moltes. Com totes, potser. A la tornada, al port, el capvespre ens torna a oferir la meravellosa llum damunt de l'aigua i de les barques. Damunt de les grues, també. Ara les veig. Ahir, quan vam arribar, em van passar per alt.

quan sigui l'hora

2011-09-22T23:29:00.004+02:00

"Cuando llegue la hora en que debas enseñarles, nada podrá impedir que suceda; cuando no es la hora, nada puede hacer que suceda" J.S. Gaviota

M'arriben com un bàlsam les paraules que em fan entendre amb el cor i no amb el cap el saber sense saber, el dir sense dir, el trobar sense buscar. Tancar les parpelles cansades i deixar que les coses passin. Res no podrà impedir que passin, quan sigui l'hora. Aturaré els rellotges que només saben marcar minuts de desfici. A la paret, el sol farà camí fins que l'ombra dirà el moment exacte. Llavors, i només llavors, sabrem veure el camí que oculten ara les branques de milers d'arbres espessos, i serà l'hora de donar, d'expandir-se, d'escampar la saviesa encara per descobrir, encara per re-conèixer. Arriben les paraules justes, aquesta nit, com un bany de sol damunt la pell cansada, com un recer amorós, com una càlida promesa d'infinit.

placidesa

2011-09-16T16:51:00.004+02:00

Et penso el cos i tasto a glops menuts l'enyor bonic que sap de retrobades. Quan vingui la tardor, potser, tornaré a escriure versos. Ja no hi ha malsons sota la coixinera. Cosiré els poemes amb fil de placidesa, somriures plens de llum, paisatges que estimo. A poc a poc, la vida ha anat tornant-se amable, i els camins tenen cel i deixen respirar. Trepitjo la terra amb gratitud.

en quin raconet de món

2011-09-13T11:08:00.006+02:00

Insòlit matí de semàfors en vermell i lluna plena de setembre penjada encara al cel blanquinós que inaugura el dia. De nits somio que fujo amb cotxe de diluvis que són càstigs que no mereixo. S'acaba l'estiu, o el que fos que se'n feia dir, i ja visualitzo caps de setmana amb tu a la muntanya i diumenges de sofà i manta al menjador de casa. Que no se'm morin les plantes quan vingui el fred. Que puguis estudiar el que vols. Que no em posin trista els dies curts de la tardor. Anirem a trobar els daurats i els vermells dels arbres del Ripollès, la platja de Vilanova, l'estany de Montcortès, la casa dels pares amb plors nous de criatures als afores de Ciutadella. En acabat, potser ja haurem decidit en quin raconet de món volem viure.

retrobaments

2011-09-06T21:10:00.004+02:00

M'agradaria tenir una foto teva, una d'abans. Il·lustraria aquesta entrada a la perfecció, si no fos que en un aparador tan públic com aquest no se m'acudiria mai penjar la foto de ningú. Em basta amb imaginar-la (amb imaginar-te), aquí mateix, en el marge esquerre, els cabells rossos i fins, els ulls blaus amb aquella espurna d'alegria que no he sabut trobar-te avui, i t'asseguro que l'he buscada, semblava que no et volia mirar gaire però cada llambregada era profunda, precisa, intensa, igual com et mirava fa anys, quan tu no em veies ni em sabies, quan encara no te m'acostaves buscant l'escalf de la conversa, quan encara no compartíem llàgrimes. Mai no t'he dit fins a quin punt vaig arribar a estimar-te, fins a quin punt t'estimo encara, incondicionalment, malgrat tot, malgrat el dolor d'una traïció que tu potser penses que encara em cou i jo no he sabut com dir-te que no, que fa tant de temps que no, que estimar-te no depèn de si fas o no fas, estimar-te no depèn de res sinó de mi, que et miro i sé que et vull feliç, que em fa un dolor menut no trobar-te ja enlloc l'alegria, les ganes, la il·lusió, la rialla a punt d'escapar-se't per les comissures dels llavis, aquella llum als ulls. Que em fa mal aquesta teva llum trista d'aquests dies que et torno a trobar casualment pels carrers del barri, em fa mal que t'apaguis quan podries brillar, expandir-te, ser tan feliç com et mereixes, que és molt, que és tot, una mica com en aquella foto d'abans, la que no tinc, la que no puc penjar per il·lustrar aquesta entrada, la que té tota la llum que no t'he trobat avui, la llum que et desitjo, encara que no t'ho creguis, amb tota la meva ànima.

esperant que plogui

2011-09-03T17:32:00.002+02:00

Vinga, va, que cada cop t'assembles més a un setembre com els d'abans, l'aire fa estona que és fresc i aquests núvols prometen tempesta. O és que et fa pena acomiadar l'estiu? Si no ha estat estiu ni res! Un pseudoestiu, enguany. Que em guardo per l'any que ve les ganes rabioses de posar-me morena només d'anar amb bicicleta pels camins de paret seca i de fugir de la calor a recer de qualsevol ombra. Plou, plou d'una vegada, que els bronquis ja tornen a deixar-me passar l'aire i potser, qui ho sap, demà encara podré anar a recitar versos que parlin del mar. Plou, plou, que comencen a pesar-me els núvols al cap i avui no és un dia per deixar-se guanyar per les boires.

rentrée

2011-08-29T22:05:00.002+02:00

Tornen les rutines. On tens el retolador de punta gruixuda per pintar paraigües vermells a les parets del metro?

et promet recordar aquell dia com una tempesta

2011-08-28T13:50:00.007+02:00

"oblidar que oblidant he oblidat oblidar"

Feliu Ventura, El pes d'un somriure

I tornes a passar els dits per la tenebra bruta i la imagines cortina de fum que es dissipa i que al darrere et somriu la llum que t'ha fugit aquests dies de tempestes huracanades. Que ja no tens estómac per a més cops de puny i t'has perdut en les subordinades conjugant ad eternum el verb oblidar. I sí, la tristesa és així, et baixa del coll i et recorre tot el cos inundant-te les espatlles, les costelles, els pulmons, el ventre, i no et queda ni força als dits per apartar fils de boira, que entre tant d'oblit has oblidat oblidar aquell dia però també has oblidat la llum de tots els dies després d'aquell dia, la llum del somriure que desarma exèrcits sencers, te'n recordes?, tu i la força i la terra i la vida ballant-te a les pupil·les, tu i el verd i l'illa i els carrers del teu barri, tu tornant a conduir tornant a escriure tornant a estudiar tornant a llegir tornant a ser atrevint-te a estimar i a enyorar amb enyor bonic i amb enyor trist, tu i els alumnes i el mar i els germans i els nens i l'alegria, tu i el riure fluix sense herba, la por sense paràlisi, la mort a dins la vida sense menjar-se la vida. Tu i l'oblit i el record i les promeses. Que ara promets recordar-ho tot, la tempesta i la llum, i no perdre de vista la terra. Que al setembre també comença tot, encara que no ho hagi dit cap poeta.

banda sonora per a un aniversari

2011-08-27T17:56:00.002+02:00

Perquè tots els migdies d'agost recorden un llit xafogós on s'esborraven totes les hores mentre a fora ens esperaven els carrers guarnits i els concerts de festa major. Perquè l'amor d'estiu que es queda al setembre té tots els números per ser capaç de travessar tardors, hiverns i primaveres i sortir-ne airós. Despentinat, potser, però airós.

a 3.800 milions d'anys llum

2011-08-26T08:46:00.010+02:00

L'àvia s'empassava la tristesa sense mastegar-la, com una medicina amarga, i l'esclafava a l'infern de l'estómac amb una pedra de silenci. A vegades semblava que no sabia estimar i en canvi guardava amb zel dins d'una carpeta, en un calaix a sota del llit, les cartes i els dibuixos de quan érem nens. L'àvia no deia mai el mal que li havien fet, la traïció, l'abandonament, la soledat, el pànic, i un dia els budells van escopir sang i tota la pena negra es va fer pedra en la pedra que li tancava l'estómac i ja no pogué empassar-se mai més res, ni aigua ni cireres ni pisco ni tristesa.

I a mi que se m'encallen trossets de vidre a frec del paladar i sento a la llengua el gust de ferro de la sang, que em bateguen les amígdales inflades i no sé fer-me forta rere murs de silenci ni escopir entre les dents borbolls de pena negra, a mi que l'estimava vora el llit d'hospital i li admirava en el fons la força de no dir-se, només se m'acut demanar-li que m'arrenqui una a una les arestes de la gola i les llenci als forats negres que xuclen estrelles a 3.800 milions d'anys llum de la Terra.

el que hi ha

2011-08-24T20:05:00.002+02:00

Hi ha un moment per espantar-se i un moment per a la calma. Un moment per tenir pànic de la sang que surt a borbolls i un moment per entretenir-se en converses plàcides. Deixar que passi el núvol. Respirar. No arrossegar malsons. Viure el que hi ha, el que sigui, a cada moment.

escriure la ferida

2011-08-20T20:15:00.004+02:00

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, esberlant-me la carn amb aquell dolor metàl·lic. Sense saber quin color tenien els ulls de l'estupor, la mirada atònita del desconcert, ningú no havia dit que feia tant de mal, i si ho havien dit no podies escoltar-ho, perquè no en tenies cap endinsant-se't dins la pell, esquinçant-te les entranyes amb aquell turment d'agulles. Escrivies de ferides quan no en tenies cap, i feien eco els mots per les parets de casa.

I després, en la quietud de gel de la paràlisi, si em punxen no em treuen sang que em treuen fel i vòmit i saliva, després, en la carn masegada i rompuda i espatllada, ja no pogueres escriure de, només pogueres escriure, escriure la ferida, parlar la ferida, dir la ferida. Ser la ferida.

de la histèria

2011-08-19T11:27:00.003+02:00

"No todas las mujeres son histéricas o propensas a la histeria, podría objetarse. Efectivamente, ¿qué es lo que caracteriza a las unas respecto de las otras? En mi opinión, la histérica, a diferencia del otro tipo de mujer, hace una 'elección' expresiva, es decir, 'elige' expresar su apego a la madre aun en ausencia de medios simbólicos apropiados para significarlo. Por esto lo expresa con su cuerpo y al precio de caer en manos de los funcionarios del orden simbólico, como padres, curas, médicos, jueces, legisladores, intelectuales."

Luisa Muraro, El orden simbólico de la madre

Són les paraules un altre camí per defugir el desordre simbòlic que porta a la histèria?

Ne me cherchez pas

2011-08-17T15:32:00.004+02:00

Ne me cherchez pas
dans mes poèmes

Je ne fais que les traverser –

Ils sont la mer
sur laquelle je marche
le morceau de silence
que j’enveloppe de mots

Anise Koltz

(No em busqueu/en els meus poemes/No faig més que travessar-los -/Són la mar/sobre la qual camine/el tros de silenci/que embolcalle amb els mots) (traducció d’Anna Montero)

No em busquis en els meus versos. Els travesso, també jo, com un fantasma. Hi deixo només una ala pàl·lida de silenci que besa les galtes dels qui s'hi acosten.

conjurs

2011-08-13T17:56:00.005+02:00

Vespre de tardor al pis de Barcelona. Quants dies fa que se n’ha anat la mare? No sé si plorem, nosaltres dos. No sé si dormim. No sé si enyorem. D'aquí a uns mesos, quan encara no tindrem un any, l’enyor d’ella ens reclamarà des de l’altra banda de l’oceà i ens enfilarem dalt d’un vaixell amb el germà gran i els avis, rumb al sud. I el nostre enyor? Existeix, la memòria d’abans de la memòria? Se’ns amagava el rosec de l’absència en algun plec de l’ànima, a recer de l’inconscient?
Ell sí que recorda. Enyora, estima, pateix, no entén. Li han quedat per sempre, en la careta infantil, els ulls desconcertats, la boca entreoberta amb la pregunta avortada, potser l’enveja del nostre son tranquil d’infants de bolquers, potser el desig de no ser el germà gran i no recordar, no enyorar, no patir, no pensar. Ulls d’immigrant, l’enyor clavat a les pupil·les tots els dies de la teva vida.
Però també tens màgia als dits, petit germà gran, i amagat rere les portes, poc més de tres anyets bategants d’esperança, assages conjurs que volen fer tornar la mare a cop de vareta màgica: “Abracadabra, que aparezca...”.

sant Llorenç

2011-08-10T23:06:00.003+02:00

Que sigui sant Llorenç i tu passegis Rambla avall amb màniga llarga perquè l’aire és fresc des del matí i sempre has tingut un termòstat d’extrems, de seguida t’agafa el fred i es mescla amb el de dintre i has de tenir molta força de voluntat per no enyorar els estius d’abans, el sol a la pell, les nits xafogoses. No enyorar res i saber cert que l’estiu del 2011 serà memorable, com el del 2003, que des de principis de juny la calor escanyava i no hi havia treva, i tu a les nits remullant-te els polsos amb una aigua cada hora menys freda d’un cossi amb glaçons a la vora del llit, les venes inflades i una profunda sensació de ridiculesa de ser infeliç justament aquell estiu esclatant de sol i de cels blavíssims, què collons hi fa la tristesa en els paisatges idíl·lics de barris bonics que abans eren pobles. És sant Llorenç i demà hi haurà una pluja d’estels destorbada per la lluna, pel cel contaminat de llum de la ciutat, pels núvols imprevistos que desconcerten els dies i les nits d’aquest agost insòlit. I d’aquí uns anys recordaràs l’estiu del 2011, el moment de la mort vora un llit d’hospital, l’última oportunitat de dir-li un cop més no tinguis por de caure, i la tempesta sobtada d’unes hores abans, mentre dormies, feia tant de temps que no tenies por dels llamps. I els matins ennuvolats, les nits amb cobertor i les finestres tancades, estimant el cos que et dorm al costat i sentint-te estranyament feliç aquest estiu que fa fresca i plou i està tot gris i cauen arbres al passeig després d’una tempesta. Feliç l’estiu de la mort a dins la vida, de l’escassa treva de sol una setmana a l’illa i de seguida la tardor de nou en ple estiu, el dia de sant Llorenç, amb lluna gairebé plena justament la nit que cauran estrelles i no les podrem veure.

foto: Mila Zinkova, Wikimedia Commons, extreta del blog La lectora corrent

bambú

2011-08-08T18:32:00.003+02:00

Segur que a tu també te l'han contada, la història de la canya de bambú, la saviesa de vinclar-se per no rompre's, d'esperar el moment adequat per redreçar-se i no témer mai els nous embats. I no sé per què però a mi em recorda allò de parar l'altra galta, bufetada amb cinc dits i és clar que llavors gires la cara, però no perquè hagis après la saviesa de la canya de bambú, sinó perquè fa mal, molt de mal. I hi ha dies que et sembla que t'has quedat com els arbres de Menorca batuts per la tramuntana, vinclats gairebé fins a tocar en terra, sense rompre's, és cert, però petrificats per sempre amb aquella inclinació, sense cap esperança de redreçar-se.
També deu cremar, el vent, quan bufeteja les branques.

tot el temps del món

2011-07-30T11:36:00.003+02:00

"Take this sinking boat and point it home
We've still got time"

la cançó més bonica del món

2011-07-25T19:05:00.005+02:00

Es veu que ara, als tanatoris, si vols portar de casa el CD amb la cançó que tant li agradava a la persona que acabes de perdre per posar-lo durant la cerimònia, has de pagar 48 euros més IVA per a l'SGAE. Se't queda cara de ximple mentre escoltes l'amable funcionària que t'ho explica amb molt de tacte. Es deu haver trobat de tot quan dóna aquesta informació als familiars dels difunts, però nosaltres no pensem matar la missatgera, així que ens la mirem uns instants com si no ho entenguéssim encara que ho hàgim entès i li preguntem, amb tota la candidesa del món, si la cançó podem cantar-la nosaltres o si tampoc no està permès. Ella somriu, es veu que fins aquí l'SGAE no ha arribat, però ja hi arribarà, ja. La tradició ancestral de cantar en comunitat en un ritu de pas (naixements, casoris, defuncions) ja ha començat a cedir el lloc al silenci imposat si et negues a pagar el peatge. Qualsevol dia ens trobarem un cobrador del frac de la famosa societat general a la cambra de bany demanant-nos 35 euros per cada fragment de cançó de vés a saber qui que se'ns haurà escapat mentre ens dutxàvem. En les caceres de bruixes, sempre hi ha veïns disposats a delatar-te.

Als cantautors els acabaran fugint les ganes d'intentar escriure la cançó més bonica del món. Total, vindrà un dia, al pas que anem, que només els rics podran cantar-les.

ha entrat la mort al rebedor de casa

2011-07-24T22:28:00.004+02:00

Ha entrat la mort al rebedor de casa, i no ha marcit les flors. Tampoc no s'ha espatllat la rentadora, ni s'han fos les bombetes, ni s'han quedat dringant les copes al prestatge. S'ha presentat la mort i no quedaven ja ni cordes fluixes ni passes vacil·lants amb pànic de l'abisme. La mort ha entrat lliscant per la finestra entreoberta, anunciada pels trons i la tempesta insòlita d'una matinada de juliol, i jo m'he arrecerat a l'ombra de la vida i t'he estimat per sempre els ulls desorientats, la pal·lidesa extrema de la pell, les mans rendides sota els llençols asèptics. La mort s'ha presentat sense trucar a la porta i li he pogut fer un lloc enmig de les costelles, no gaire lluny del cor, on encara hi ha l'eco de la teva veu que canta la cançó, Qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar, i la sang que bombeja, impacient, amb una ànsia incansable de viure.

terratrèmol a Xile

2011-07-21T09:54:00.004+02:00

Terratrèmol a Xile

Et crec immòbil al llit
mentre tu vas tornant a passes lentes,
caminant damunt de l'aigua.
L'oceà ja no és el mur
que et parteix en dos la vida.
Ara és camí sabut,
camí enyorat,
camí de mort i de cendres.
Enllà de l'aigua,
tremola la terra aquests dies
mentre t'espera.

(A la Chela, que ha reprès el viatge oceà enllà, per sempre.)

bici-indignació

2011-07-19T12:37:00.010+02:00

Bicindignats i bicindignades de Sant Andreu, ja us falta un tros menys de camí!

Una abraçada enorme des de Barcelona!!!

la vida

2011-07-18T20:15:00.001+02:00

en una altra banda

2011-07-17T23:26:00.004+02:00

La vida, llavors, era sempre en una altra banda. Allí on eres tu només hi havia silenci, un silenci espès i irrespirable, i un desig sense nom que arrossegava les cadenes com un fantasma. A tot arreu et faltava l'aire. Fins i tot al mar, fins i tot al pic de l'estiu, quan la gent era feliç i autoindulgent i mandrosa, fins i tot els dies de festa major, sobretot els dies de festa major. La vida era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que sentien en carn viva dolors de l'ànima que donaven sentit a les cançons que escoltaven les companyes de classe, Sin ti no soy nada, i semblava que sabien de què parlaven, i tu allà, amb els ulls buits, en el teu silenci sense eco.

La vida va arribar de cop i volta, com el fred absurd d'un matí de juliol. Va ser senzill, llavors, embriagar-se, trontollar, caminar ensopegant amb els mobles mentre et tornaven a caure les coses de les mans, venerar el desig i deixar que t'arrossegués, que et consumís, que t'esborrés. Maleir-te després, quan vingué el dolor inevitable, ningú t'havia dit que faria tant de mal. Voler tornar al teu silenci buit i saber que ja no podries, mai més. Que un cop has sentit la vida bategar-te als polsos, a les genives, a la pell, no hi ha cap recer on puguis oblidar-la com s'obliden els amors que no han estat amors i deixen de fer mal les cicatrius antigues.

la tristesa

2011-07-10T18:21:00.004+02:00

Només si sabessis d'on ve, en quines escletxes de fang i pedres neix a borbolls i es fon amb la teva vida perquè no sàpigues on comença ella i on acabes tu. Només si sabessis de què està feta, quina és la matèria que entela els pulmons els diumenges a la tarda i fins i tot alguns matins lluminosos de mercat i vermut, només si poguessis posar nom a aquesta viscositat, dir-ne boira, aigua, sang, saliva, terra, i mirar-te-la de lluny, com qui es mira la roba estesa d'un balcó que no és el seu. Només si sabessis per on s'esmuny, silenciosa i constant, sota els budells i els pulmons i el fetge, com un riu subterrani que et mata d'humitat els ossos en una casa sense fonaments, un riu invisible i omnipresent que et recorre per no saps quin doblec de les entranyes mentre la vida esclata sempre en alguna altra banda.

la vida

2011-07-07T21:06:00.002+02:00

"(Pero la vida, la vida, era otra cosa. Otra cosa desesperadamente cierta, otra cosa que él había conocido y no podía recuperar. La vida no se tomaba en serio ni en broma, la vida era como era, para cada uno. El sol traía la vida, todas las madrugadas, a los aleros, a las ventanas, a las conciencias, y la vida se ignoraba, la vida no se conocía, la vida era una mentira inmensa, incomprensible.)
Él se quedó solo, mirando hacia la tierra."

Ana M. Matute, Los hijos muertos

un conte

2011-07-01T13:52:00.011+02:00

(Fa temps vaig llegir no sé on aquest conte, que segons sembla és dels indis cherokee, i hi he pensat sovint. L'he buscat pertot i no l'he tornat a trobar. El conto, doncs, com el recordo.)

Seguint el ritu de pas de la joventut a l’adultesa dels nens del poblat, el pare d’Amadahy se l’emporta al bosc amb els ulls embenats i el fa seure amb l’esquena recolzada en un tronc d’arbre. El nen haurà de passar-hi tota la nit sol, sense moure’s i sense treure’s la bena dels ulls, fins que surti el sol. No pot demanar ajuda a ningú. Si aguanta tota la nit sense trencar cap d’aquestes normes, s’haurà convertit en un home. El nen no podrà parlar amb ningú d’aquesta experiència, ja que l’entrada en la masculinitat adulta ha de ser individual i secreta.

Amadahy s’asseu al tronc i intenta dominar la por, però aviat comença a tremolar i a petar de dents. En la seva ment, cada soroll es converteix en una amenaça: animals salvatges que potser el ronden, algun guerrer d’una tribu enemiga que podria trobar-lo i esquarterar-lo viu i endur-se'n els trossos com a trofeu, terribles insectes que sense fer soroll podrien enfilar-se-li a les cames o als braços i injectar-li verins mortals sota la pell. Amadahy sent el vent que xiula entre les branques i està segur que algun mal esperit el vigila, esperant potser el moment d’atacar-lo. Està segur que l’herba que sent cruixir al seu voltant amenaça amb un perill imminent, però no sap d’on li ve, i no pot moure’s, ni treure’s la bena dels ulls. La suor freda li glaça l’esquena i amb prou feines pot controlar la tremolor de tot el cos.

Tanmateix, Amadahy aguanta. Aquí ningú no el veu ni pot riure’s de la seva por. Deixa de fer-se el valent i es permet plorar, tremolar i sentir pànic. No deixa de sentir-ne en tota la nit. Una nit llarga, terrible, inoblidable.

L’escalfor d’un raig de sol s’obre pas entre les atapeïdes copes dels arbres i li besa les galtes xopes de suor i de llàgrimes. Amadahy agafa per fi una llarga alenada d’aire. Es treu la bena dels ulls i mira al seu voltant.

El seu pare és allà, assegut a pocs centímetres d’ell. No se n’ha anat mai. S’ha quedat tota la nit vetllant-lo per protegir-lo de tots els perills.

Estem tan sols com pensem, moltes vegades? Són tan reals les nostres pors com les creem en la nostra ment? Quina forma tenen els nostres fantasmes?

orgullosa, orgullós

2011-06-28T19:26:00.005+02:00

De ser qui ets. D'haver-te atrevit un bon dia a no amagar-te. De no mossegar-te la llengua quan et sortiria, espontani, el nom d'ella, el nom d'ell. D'anar aprenent, amb els anys, a estimar, simplement, sense etiquetes. De tenir valor per fer cas del que sents, no del que diuen que hauries de sentir. De ballar, si vols, damunt d'una carrossa. De no ballar si no vols. De buscar la pell i l'ànima que vibren a la mateixa freqüència que la teva, ella, ell, ni una cosa ni l'altra, la persona que et saps capaç d'estimar fins a la fi dels temps. Orgullosa de tu, orgullós de tu, de ser qui ets i d'expandir-te.

"y si vivió buscando el lado de su sexo real,
si no te ves bailando en ese cuerpo..."

santjoans

2011-06-26T21:59:00.006+02:00

(La foto és del blog http://rocacuiper.wordpress.com/category/festes-i-tradicions/)

El germà, per sort, no va perdre cap dit, però des de llavors ja no em van agradar més els petards. Teníem quinze anys i era el primer Sant Joan que no passàvem amb els pares. Vaig desplaçar la devoció pels petards a la passió pels pinyonets de les coques de llardons i per les rodanxes de taronja confitada que no volia ningú. Per les fogueres de les places del barri. Saltàvem les més petites i demanàvem un desig, Que m'estimi en Tal, Que em faci cas la Tal. Més endavant, vaig esperar amb ànsia el concert de la Salseta la nit del 23 a la platja d'Arenys, fins que un any es va fer tan llarg esperar el matí que hauria preferit no haver sortit mai de casa. Quina agonia d'hores mortes i mal gust de boca per acabar dormint al costat d'algú que feia massa temps que t'ignorava. L'únic Sant Joan a Ciutadella, massa gent i massa gin i jo amb el cap adolescent en una altra banda. Vaig començar a estimar amb més devoció encara les revetlles tranquil·les a casa d'algú, sis o set amics amb ganes de conversa, bromes i acudits, somriures generosos per acollir l'estiu. I avui no puc imaginar un Sant Joan més bonic que saltar set onades a la platja de Xilxes amb els set desitjos corresponents i el cap un poc emboirat per l'olor de les fogueres, amb el mar a dins, el foc a la vora, i acabar dormint amb tu en un llit estret i no preferir en cap moment estar dormint sola.

estiu

2011-06-22T20:12:00.005+02:00

Somio Farrera mentre m'assalta la por de no saber escriure el que voldria escriure. Somio Menorca i no m'assalta res, només em gronxo en el vaivé dels paisatges que ja començo a assaborir, la silueta de Ciutadella retallada al fons des de l'hortal, el ponent dessagnant-se al mar de punta Nati, els pins de cala'n Busquets, el blanc encegador del convent de Santa Clara al pic del migdia. No sé si a l'estiu tornaran les paraules. Han tornat a fugir, burletes i insolents com nenes de quinze anys. ¿Deurà ser cert que només el dolor, i el record del dolor, deslliga el nus de les paraules? Tornaran quan voldran. Mentrestant, somio l'estiu i m'acostumo al silenci.

homenatge

2011-06-18T15:21:00.010+02:00

"El teu pare et busca en els núvols del cel.
¿Quines formes pren ara la teva ànima?"

"Com ho podré fer per viure
quan torni la calor,quan
refaci la primavera el món,
sense tu al meu costat
(...)"

Josep Gerona

Hem volgut homenatjar la vida amb l'aleteig de la mort a frec de les espatlles. El sol capritxós de juny jugava a fet amb el rellotge pintat a la paret del pati de l'Aliança, mentre lliscaven versos de Rilke i notes sublims de violoncel i piano. El record de tu i del que vas ser s'ha ensenyorit del món, perquè en el món de cadascun de nosaltres ressona el cruiximent d'alguna pèrdua. Hem conjurat el buit amb la bellesa, "(...) perquè els morts, alats, ens sobrevolin / en lloc de corbar-nos l'esquena"(1).

Amic, ha tornat la calor i tu t'ho has fet per viure, malgrat tot. I ens has deixat acompanyar-te.

(1) El pes dels morts, Josep M. Ripoll.

(Gràcies a tots els amics de Papers de Versàlia que han fet possible l'acte d'avui: Esteban, Josep, Josep M., Marcel, Quilo, Víctor, Robert, Toni. Una abraçada sincera.)

pans i peixos

2011-06-16T17:05:00.003+02:00

"Te sumé a mi vida. Y la multipliqué."
José Narosky

Multipliquem-la. Que vessin pans i peixos dels cabassos, que es faci infinit el tel de l'eclipsi de lluna a les retines, el sol capritxós de juny, el moment exacte en què rebem les bones notícies. Que sobrin pertot les ganes de riure i de brindar fent dringar les copes. L'estiu promet tardes sense pressa i sense pors. T'ho he dit ja, que enyoro intensament un tros petit de mar a prop de Sa Farola? Se m'escapa el desfici de pedalar sota els pins i asseure'm a les roques a esperar la posta. De dur pantalons curts i crostes als genolls i llibretes menudes sobreeixint de les butxaques. Calor a la pell, nits de pa i cosa amb els germans sota el porxo de casa, llàgrimes de sant Llorenç, tocs de flabiol a les cinc de la tarda.

Que es multipliqui la vida quan et sumo a la meva.

policia

2011-06-14T14:40:00.005+02:00

A mi, sabeu, sempre m'han fet por les forces de seguretat dels estats (reconeguts o no, imperialistes o minoritzats), en totes les seves formes: policia nacional, municipal, local, guàrdia urbana, mossos d'esquadra, antiavalots, guàrdia civil, seguratas del metro i de l'Hipercor. Perquè és que ara sembla que sigui el primer cop que uns armaris amb casc rebenten caps a cops de porra i fan volar ulls amb pilotes de goma. Sembla que no ho hagin fet mai, això de sortir drogats de les furgones de vidres fumats i repartir llenya a tort i a dret a gent que es manifesta o gent que simplement passava per allà. El 96 un amic amb el cap obert i la sang regalimant-li per la cara a la comissaria de Roquetes. El 98 una amiga amb el braç destrossat en una manifestació pacífica davant de Wad-Ras. I aquí se'm van acabar les ganes de tenir-los a prop. I ara sembla que no ho hàgim vist mai, això, i la gent que s'indigna, s'exclama, s'esquinça les vestidures i es dóna cops al pit, "Com pot ser que siguin tan bèsties!", com si no ho haguessin estat mai, com si fos nou, com si se'ls hagués girat el cap de cop i volta per un cogombre mal paït, que els alemanys ja han dit que no mata però vés a saber si no afecta el cervell. O potser el que és nou és que ara els colpejats no són okupes que mengen nens (no ho sabíeu, que mengen nens?, amb nocturnitat i traïdoria), o vés a saber, el cas és que no, no és la primera vegada i no serà l'última, i jo, què voleu que us digui, a mi sempre m'han fet por les forces de seguretat dels estats i els seguratas de l'Hipercor i no, no penso ser cívica i seure a terra amb les mans enlaire i esperar que em rebentin el cap com una síndria. Que ara que m'he recuperat de la trompada, si mai veig un senyor amb porra, arrencaré a córrer cames ajudeu-me. Que el cap, el necessito per pensar i imaginar com vull que sigui un futur (digue'm idealista) sense violència.

no em deixis mai

2011-06-08T20:03:00.005+02:00

De vegades hi ha històries que et deixen l'ànima freda. No impassible o indiferent, sinó freda, glaçada, paralitzada, cosida a punyalades de gebre. És un terror que talla el flux de la sang a les venes i t'atura el cor gairebé literalment, i és impossible recórrer a la raó perquè és de la raó mateixa que neix la barbàrie. L'impacte és com el de la caiguda, els ossos petant a l'asfalt, l'aire segat als pulmons, la fragilitat de sobte a la intempèrie. Mil·lèsimes de segon de pànic que se t'aferren al cos i el deixen trontollant durant dies, o setmanes o mesos o anys, com quan colpejàvem amb força la barana de ferro de l'escola i ens quedàvem hipnotitzades mirant com les vibracions s'escapaven de la barana mateixa i es perdien en l'infinit, eternes. Feia mal aquell soroll insistent, i fascinava. Hi ha històries que se't queden enganxades a la pell com la marca d'una esquitxada absurda amb aigua bullent, com la cançó d'infantesa que aconsegueix arrencar l'àvia del seu mutisme, com una bufetada injusta. Per bé o per mal, han vingut per quedar-se, per habitar-te la ment i el cos fins l'últim dia que conservis la memòria.

qué hay de malo en resbalar

2011-06-04T12:48:00.005+02:00

Reviscolen les violetes blanques que es van pansir un cap de setmana d'abril, i tu que ja no hi creies, dona de poca fe, avui que hauries de creure més que mai en els àngels de la guarda i ni tan sols arribes a imaginar que algun dia podràs desfer-te de l'ensurt que t'ha tallat la respiració i t'ha omplert el cap de condicionals absurds i nocius, I si hagués caigut malament I si el cotxe de darrere no hagués frenat a temps I si I si I si. I la realitat és I no, però et venç l'escepticisme, o és que el cos guarda la memòria dels cops i en canvi no recorda que tu de petita sabies caure, de la bici, dels arbres, de les feixes, dels murs del pati. I ensenyaves amb orgull les cicatrius.

butxaques fora

2011-05-27T17:00:00.003+02:00

Al balcó, texans cap per avall amb les butxaques fora. Butxaques fora butxaques buides butxaques espoliades. Butxaques sense pilotes de goma butxaques sense pedres butxaques sense pistoles.

Heu perdut el monopoli informatiu. No necessitem la vostra tele, els vostres diaris, les vostres tertúlies. Ara podem enviar-nos senyals de fum amb paraules nostres, no vostres, no apreses, no induïdes. Ens sabem de balcó a balcó, texans cap per avall amb les butxaques fora.

i no te'n vas

2011-05-25T20:27:00.003+02:00

i hi ha dies, com avui, que sí que puc venir-te a veure. Són dies de pulmons plens d'aire, de peus que s'aferren amb força a la terra i mans que poden agafar les teves sense por que la mort se'ns endugui a totes dues. Dies que puc netejar-te les lleganyes que t'entelen els ulls des de fa hores i la veu em surt alegre i puc taral·lejar-te una cançó encara que avui no puguis acompanyar-me perquè tens el coll i els bronquis plens de boira. Dies en què la banda sonora torna a ser aquella que em retorna dies d'estiu saltant d'illa en illa, una coberta de vaixell amb el vent de cara i la terra fent-se petita a poc a poc una altra vegada, com al principi, com sempre. Dies en què somrius i fins i tot obres una mica els ulls quan et parlo de la nebodeta que ha de venir, "es una niñita", et recordo, i sé esperar a demà, o demà-passat, que potser podràs dir-me quin nom t'agrada més. Hi ha dies, com avui, que em sembla que podré fer entrar la mort a dins la vida i estimar-les totes dues, com s'estima el temps de l'enyor i el temps de l'ara, el temps dels intents i el temps de ser-hi plenament, el temps que ja no és el que ens queda sinó el que ens ocupa, aquesta tarda, mentre em mires i ets i no te'n vas.

2011-05-23T16:39:00.001+02:00

Llar d’infants, Barcelona. Encara no tinc tres anys i fa només uns mesos que hem tornat de Xile. La taca vermella que tenia al dit anular de la mà dreta ha crescut fins a convertir-se en un bony considerable. “La tortugueta”, li diu la mare, i em fa sentir especial. Però aquí, a la guarderia, no em sento especial, sinó rara. Ahir, un nen em va trepitjar la mà sense voler, i encara em batega el dolor o el record del dolor en el dit bonyegut. Per això la mestra ha decidit que avui valia més que no sortís al pati. Sóc a l’aula, sola. A través dels vidres veig els nens i les nenes que corren i juguen. Veig el meu germà bessó, la meva altra meitat, rient i barallant-se amb els altres nens. Massa lluny de mi. Se’m fa un nus. No sé estar-me enlloc si no és vora seu. També estic desconcertada. A l’hora del pati, només et quedes a l’aula si t’han castigat. M’han castigat? Em tapo amb la mà esquerra la tortugueta per no veure-la i perquè no la vegin. La duré tapada a partir d’ara, fins que m’operin. Si no me la veuen, potser se n’acabaran oblidant i la setmana que ve podré sortir al pati.

com el riu

2011-05-18T18:22:00.002+02:00

El riu. Migdiada d'agost. El pare assegut en una cadireta de tisora, a l'ombra d'un arbre, amb una llibreta menuda a les mans. Lletra petitíssima, atapeïda, perfecta. Sempre amb ploma de tinta blava. Em somriu una mica quan em veu arribar arrossegant una cadira com la seva i un quadern petit sobresortint dels pantalons curts. Tinc set anys, els cabells com un noi i els genolls amb crostes. Sempre vaig amb bicicleta, però no ara, no en l'estona del riu. M'assec en silenci al costat del pare, no el vull desconcentrar. Busco la pàgina on s'ha interromput la història. No importa el que escriguis, fes-ho i ja està. Els germans deuen jugar al pati de la casa, o potser han anat a la masia a visitar els cosins. Hi aniré més tard. L'estona primera de la tarda és per escriure a prop del pare. A prop del riu.

No he escrit ni una ratlla a Farrera. Però m'he endut la llibreta, menuda i atapeïda de la meva lletra també petitíssima i atapeïda, a la vora del camí que duu a l'ermita. Feia esses, com el riu, entre les muntanyes.

arrêter d'écrire

2011-05-13T22:59:00.004+02:00

"dalle froide
où pourrissent les feuilles"
Jean-Luc Sarré

Farrera, "un lieu où on peut décider d'arrêter d'écrire". El paisatge m'ha pres totes les paraules.

La traducció poètica, dimecres 18 a l'Horiginal.

s'accelera el temps

2011-05-09T18:38:00.006+02:00

S'accelera el temps ara que voldria que cada segon s'estirés fins a l'infinit per assaborir maig. Cremar-me amb el primer sol a la platja de Vilanova xerrant amb els germans mentre em distrec un moment per mirar-te passejar vora l'aigua amb el nebot, que tenia tanta por del mar i ara saltironeja content mullant-se els peus mentre t'agafa la mà i et conta coses. M'encantes. No sé on tinc els poemes que vull recitar demà a l'Espai Mallorca. No sé on tinc la targeta de la perruqueria, no sé si tinc temps d'anar a la perruqueria, no sé on he deixat l'agenda. Un ensurt a la bústia, "documentació electoral", però no, no perilla de moment el cap de setmana al sud. Començo una llista de coses pendents per no perdre'm, comprar els bitllets de Menorca, acabar els treballs del màster, fer una rentadora, omplir la nevera, estendre la roba, escombrar, besar-te molt aquest vespre, plegar la roba, no oblidar-me d'ahir, del camí de ronda, de les nebodes que fan volar estels, fer el dinar per demà, no oblidar-me d'abans-d'ahir, una cervesa a la terrassa de l'Horiginal, conxorxes de celestins de pa sucat amb oli, una dona que ens conta com passeja la creativitat entre l'art i la vida i transcendeix el dolor i el salva. S'accelera el temps i no vull que arribi l'estiu sense haver caminat abans amb lentitud per aquesta primavera única.

elogi de la lentitud

2011-05-03T14:17:00.012+02:00

Ja ho sé, que des que vaig amb moto llegeixo menys, però és que ja no sabria com acostumar-me de nou als vagons atapeïts, a la por permanent dels túnels, dels col·lapses, de la fosca. De petita em fascinava la negror de fora el vagó, fins i tot m'agradava que s'aturés un moment el tren dins el túnel per enganxar el nas al vidre i fugir una mica de la llum artificial i de la gent i de les converses. Algunes pors, com alguns fàstics, les inventem d'adults, per incapacitat, potser, de continuar sent infants. Però potser ja me n'he cansat, del trànsit, de la velocitat, del perill de caure, del record de caure, un sol segon i la vida i la mort es donen la mà damunt l'asfalt i et salves com el dia que pensaves que moriries amb el germà sota la lona d'una barca. Potser ja me n'he cansat, de la fumera dels tubs d'escapament i de la insolència dels taxis i les bogeries de les altres motos, i ara que ve l'estiu voldria llegir al metro i a l'autobús, esquivar transeünts a les voreres amb el nas enganxat a un llibre, sortejar les bicicletes, dinar sola a l'escullera del Port Vell amb Implosions a les mans, per exemple, i després cadascun dels llibres que fan cua des del dia de Sant Jordi. Allargassar els trajectes, el temps mateix, potser. Les caminades. L'olor de l'estiu torna absurd l'elogi de la velocitat.

el pare, de menut, també tenia por

2011-04-30T15:46:00.003+02:00

"Aquell vespre, malgrat tot, el nen volia tornar a casa. Una veïna, per distreure’l, va emmenar-se’l a fora. L’agafà com s’agafa un farcell de poc pes. Ja no ho fan gaire de portar-lo al braç. Aquell gest és una romanalla d’un passat feliç, quan el seu bressol era a tocar del llit gran, dels pares. Ara, d’ençà que dorm sol, ha descobert la por. Hi havia una por sense nom que el corglaçava en la cambra estreta amb les primeres lluors de l’alba. Incapaç de bellugar-se, de cridar, el nen fitava un rostre immòbil en una ganyota o una figura a l’aguait en algun racó fosc. Però la cambra s’aclaria una mica més, i cada objecte recobrava la fesomia de sempre. La fantasma esdevenia una cortina arregussada o bé una cadira amb un munt de roba."

Antoni Moll Camps, Inventari de minyonia

cada 26 d'abril

2011-04-25T12:17:00.008+02:00

A punt de fer els 37, ja no parlo més de cicatrius. No em cal, sobretot des que vaig venir-te a veure i acabaves de pintar el menjador de la casa on feia anys que no m'atrevia a tornar, tenies encara pintura a la roba i a les mans i feies olor de benvinguda. Tot era nou a partir d'aquell moment, a partir d'aquella capa de pintura que em reconeixia en l'ara, en el després de no sé quantes vides. No parlo més de cicatrius perquè no cal, perquè ni el dolor que es desperta alguns dies de pluja aconsegueix que deixi d'estimar-les, de voler la vida tal com ha estat i tal com és, avui i ara, a punt de canviar de xifra. Parlo, potser, de la por de noves ferides, del difícil intent de conjugar vida i mort sense morir per dintre. Creixen tulipes al balcó de casa i moren al cap de pocs dies com si no haguessin existit mai. Com les mans de l'àvia, com la pell que ja no enyoro i gairebé no sé si va ser, com la vida que ja no riu al fons dels ulls de la mare. Potser les paraules cosiran els pedaços que han quedat escampats damunt la vànova i acabaré estimant la mort a dins la vida, que té vida pròpia i reneix cada matí, cada 26 d'abril, cada paisatge.

penitència

2011-04-21T09:26:00.007+02:00

Avui, dijous sant, dia de penitència, de confessar els pecats (sobretot els de la carn), mortals i venials, els desitjos ocults que escandalitzarien les ments benpensants (sobretot les que pensen que tu no ets aquesta mena de dones), la golafreria, els cigarrets que es fumen d'amagat, la peresa indolent, l'enveja ignominiosa, la supèrbia de creure'ns invencibles, l'avarícia que nega el nostre temps als altres, la ira que et fa desitjar cremar contenidors d'escombraries quan el soroll dels camions t'ha fet sortir venetes verdes al blanc dels ulls. Avui, dijous sant, dia de confessions per deixar l'ànima neta per demà, divendres sant, dia de dejuni i abstinència, em confesso, doncs, i dic que tinc una flaca pels homes i les dones que parlen valencià. Sobretot, per aquests tres.

(No, no hi falta cap foto.)

perdona'm si no puc

2011-04-17T17:43:00.006+02:00

Perdona'm si no puc, avui, venir-te a veure. Hi ha alguns dies, com aquest diumenge ple de sol, que la línia que separa la vida i la mort és una corda fluixa a mil metres d'alçada, i no puc mirar-me ni l'una ni l'altra mentre hi camino fent equilibris i em sento tremolar tota per dins. Quan vingui la por, pensa en les ungles dels dits dels peus, em deia la germana quan érem adolescents i no sabíem gaire què fer amb el vertigen, el pànic, el no puc respirar. Pensa en les ungles, em deia, i avui li faig cas i em miro els peus mentre camino aquest diumenge estrany a la vora de l'abisme i torno a tenir por que ofegui la vida que ja ha oblidat l'hivern i fa créixer tulipes i em fa bullir la sang un altre cop a les venes. Perdona'm si no puc avui mirar-te les mans balbes i inflades i llegir-te als ulls callats l'enyor del temps en què teixien tapissos amb fils de colors i modelaven flors finíssimes amb pasta de molla de pa. Perdona'm si em fa pànic que m'entri un altre cop la mort a dins, perdona'm si em fa massa mal avui venir-te a veure i saber que ja no hi haurà cap més diumenge a la tarda amb tu a la cuina enfornant panets rodons i blancs o fregint torradetes de Santa Teresa. Perdona'm si no en sé, avui, d'estimar-me l'ombra de la vida, si no sé veure la vida més enllà, si no puc deixar de repetir-me que el dia que no hi siguis em quedaré penjada al buit cap per avall, i ni tan sols podré mirar-me les ungles dels peus.

dones d'heura

2011-04-16T10:48:00.007+02:00

A la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona del seu poemari Dones d'heura, II Premi Jordi Pàmias, la Marta Pérez ens va convidar a caminar per la vida com ho fan les dones d'heura: a resseguir el camí del mur i descobrir la bellesa del viatge de les pedres, a estendre'ns fins més enllà de qualsevol límit amb el desig de contactar, d'acaronar, de dialogar. Avui us convido jo a enfilar-nos pels seus versos com ho fan les dones d'heura: enclavades a la terra però obrint-se camí, paret amunt, fins a tocar el cel.

Tisores
Vull tallar bocins dels meus dies,
conjur de tisores per sobreviure.
La tarda del dia de Reis,
color de suc de mango.
Una ferida en el temps.
El meu fill amb un tall de pruna
sobre el front
i la moto estesa a la carretera.
Les erugues estoiques del dolor.
Tisorada!
Drap esquinçat només amb dos dits.
Esmicolaré el record fins a fer-lo pols.

Marta Pérez Sierra, Dones d'heura

la sogra, la mare, la germana

2011-04-12T16:18:00.005+02:00

(Oli d'Enrique Chernáez)

A totes les mares que hem perdut. I a les que hem retrobat.
(Dedicatòria de Non si male nunc, Viena Edicions, 2008)

I s'ha enllaçat l'abraçada que guardava a les costelles amb aquella del comiat, fa no sé quants anys, davant la boca de metro de plaça Catalunya, era el segon cop en vuit anys que et veia plorar i vaig sentir en el més profund de l'ànima, amb veritable certesa, que m'estimaves més del que mai havia pogut imaginar. Diumenge també. La teva alegria quan em vas reconèixer, el timbre il·lusionat de la teva veu, aquell Estàs guapíssima! i les abraçades, sobretot les abraçades, la primera després de la sorpresa, amb un nus d'emoció, i l'última, després del te i les pastes i la conversa, barreja d'alegria i de tendresa, que ara ja no serà un comiat si no volem (Vine un altre dia a veure'm), i que em transportà només per un instant al vertigen del buit en aquella boca de metro per guarir-lo, per tancar el cercle que permet totes les renaixences.

Que vas ser tu a qui vaig trobar més a faltar els primers mesos d'aquell naufragi (A totes les mares que hem perdut, vaig escriure gairebé sense aire a la dedicatòria de Non si male nunc) no t'ho havia dit mai. Que desitjava amb ànsia que se'm guarissin les ferides només per poder tornar, com diumenge, a visitar-te, a abraçar-te, a prendre un te amb tu i mirar-te els ulls desbordants de vida, tampoc no t'ho vaig dir. Ni que, després de l'enyor, vaig omplir els forats de l'ànima amb la gratitud; que l'arracada de lapislàtzuli sense tanca que encara guardo a la butxaca no em lliga a tu amb cap dolor estèril, sinó amb la llum que em vas deixar com a llegat. No et vaig dir res de tot això, però no calia. Estic segura que ho vas entendre. Sempre has estat una dona sàvia.

Ni tu ni jo no som les que érem, però continua intacte el fil que ens vincula, que te'm fa mare retrobada, referent, amiga, germana. Sense tu no hauria trobat el fil per cosir les peces desmanegades del meu poemari. Non si male nunc era l'esperança de la trobada que es va fer real diumenge. Aquell poemari és (ha estat sempre) per a tu, i per a totes les mares, totes les sogres, totes les germanes. Les que hem perdut, però també les que hem retrobat, i anem retrobant al llarg de la vida, en dies esclatants de primavera.

estimar és tremolar

2011-04-07T09:41:00.010+02:00

"Si és tan atroç que se’ns mori un fill, i ho és, és perquè val la pena haver nascut. Estimem la vida fins i tot sabent que se’ns pot morir un fill. No tenim fills per ser feliços: tenir fills és tenir por, estimar és tremolar. Si aspiréssim a la serenitat, no seríem pares. Tenim fills perquè intuïm que serà l’experiència d’amor més forta que viurem mai."
André Comte-Sponville

Estimar la vida és estimar la tremolor. Estimar les ales trencades amb què arribem a noves terres on l'hivern és més amable. Prendre'ns temps per guarir-les. Estimar cada minut del temps que dediquem a guarir-les. Estimar també el desig de guarir-les. Caminar des del que som i no renegar mai del que ens ha fet com som. Atrevir-nos a tremolar perquè estimar (els fills, els pares, els germans, les parelles, els amics, els d'ara i els d'abans i els de després) és l'experiència més forta de vida que tindrem mai.

les Vanesses

2011-03-31T17:26:00.004+02:00

Sempre hi havia alguna Vanessa. A l'escola, a l'Esplai, a la plaça. Sabien que eren les escollides, el centre de les mirades dels nois, l'objecte del seu desig, de les seves disputes. Menjaven pipes als bancs de la plaça o del passeig, envoltades d'adolescents granelluts i fanfarrons i d'alguna amiga incondicional que sempre era lletgeta o no tan espectacular com elles, i somrien sempre d'aquella manera, autosuficient i arrogant, de perdonavides.

No m'agradaven les Vanesses. M'agradaven les altres, les noies de riure franc i ulls transparents, les noies tímides, les noies que feien olor de colònia. També les noies rebels que no necessitaven la mirada d'ells, les que sortien de cop i volta del no-res i et defensaven d'algun estúpid burleta i et deixaven amb la boca oberta perquè ni t'havies pogut imaginar que haguessin notat mai la teva existència. M'agradava rabiosament la noia rossa que fumava als lavabos d'amagat de les monges i que després, a la plaça, s'asseia on volia i menjava pipes sense fer cas ni dels nois ni de les Vanesses. Aquesta es deia Sílvia. Sempre m'han agradat més les Sílvies.

Imaginat' que la feina

2011-03-30T10:47:00.002+02:00

"Imagínate que los hombres se cansen de reafirmar su desgastada identidad y de jugar a la guerra en todas sus formas, y se pongan en relación con los demás seres humanos. Y que, en consecuencia, las mujeres no sean empujadas a imitarles, a su pesar, en el único juego público permitido, al precio de desgarradoras fatigas.
Imagínate que esta política muerta que ves hoy a tu alrededor sea por fin enterrada y deje sitio a algo nuevo que se alimente de la vida que narre cada persona."

"Imagínate que el trabajo", Sottosopra lavoro 2009, traducció de l'italià de M. Milagros Rivera Garretas

creixen malgrat tot les tulipes

2011-03-27T15:34:00.008+02:00

al balcó de casa. Malgrat tot. Malgrat març. Malgrat la meva desídia. Malgrat l'oblit de pensar-les, d'imaginar-les, de creure-hi. Creixen igualment les tulipes, i així no és tan estrany que creixi també malgrat tot el desig d'inventar realitats noves, d'imaginar nous escenaris, una nova manera de viure. No ho pensava, no ho imaginava, no hi creia, i malgrat tot sortia, amb els seus pètals grocs igual que les tulipes, el desig de seguir ocupant espais amb tu. Potser en acabat aprendré a perdre'm sense pànic, a creure que arribarem a lloc encara que res no faci pensar que sigui possible. Si divendres vam arribar a Guissona malgrat entrar en un laberint d'autopistes per tot el Penedès, si un matí qualsevol em creixen tulipes grogues al balcó, per què no he de creure que la vida pot arribar a assemblar-se al que des de fa unes hores sí que sóc capaç d'imaginar?

enorme lluna color de sorra

2011-03-22T19:44:00.005+01:00

Ens fascina tot el que tingui a veure amb els astres: els eclipsis de sol, els eclipsis de lluna, les marees, els cometes, les pluges d'estrelles, l'estrella de l'alba. No recordo l'última lluna enorme, fa divuit anys, però sí que et recordo a tu anunciant-m'ho, avui la lluna es veu molt grossa perquè està molt a prop de la terra, com ahir, i també com ahir, passaran molts anys fins que puguem tornar a veure-ho. I amb aquesta urgència convertíem el fenomen en un fet excepcional, prodigiós, digne de lluir en fluorescent al calendari i de fer-se esperar amb ànsia els dies previs. Devem haver heretat la passió de la mare pel cel, te'n recordes?, a l'estiu sortíem al porxo de l'hortal i buscàvem amb ella objectes voladors no identificats, l'estrella polar, constel·lacions perdudes. I per sant Llorenç, tota la nit mirant com queien els estels.
Tu no has perdut ni un gram d'aquell entusiasme. Un dia sencer esperant la lluna. Envia-me'n fotos. La lluna de dissabte des del passeig de Vilanova era, com va dir la petita, una enorme lluna color de sorra.

(La foto és de l'Anita Moll. Batiscafo, les teves encara no han arribat...)

de l'aigua

2011-03-14T19:53:00.005+01:00

Va passar a formar part del nostre imaginari infantil en el mateix espai on s'amuntegaven les rondalles menorquines que ens contava el pare i els contes de fades dels llibres il·lustrats: el mar que retrocedia, de cop i volta, deixant els banyistes perplexos a la sorra. El pànic. La gent arrencant a córrer cap als turons. "Venía el maremoto y había que correr para alcanzar el cerro". Ens ho contava la mare com qui explica un conte però era real, això deia ella, "el mar retrocede hasta quilómetros y después vuelve en una ola gigante que lo cubre todo". Ho contava l'avi, que havia estat mariner, i ho contava ella com si ho hagués viscut, i jo els imaginava tots dos escapant per poc de l'onada assassina. La força de la natura, dels llavis d'ella, em semblava més temible i fascinant que cap de les històries de bruixes, ogres i llops ferotges que ens contaven a l'escola. Vaig imaginar mil vegades el mar fent-se enrere a les platges del Pacífic, com un brau que prepara l'envestida, i descarregant la seva fúria damunt les cases de Valparaíso. Al mar, deia sempre la mare, no se li han de tirar pedres, perquè s'enfada. I mentre ella parlava jo corria amb tota la força de les meves cames petites i escapava de l'aigua cap a les escales que duien al cerro, i més encara, cap al barri de Forestal, a Viña, on hi havia la casa dels avis. "No hi ha temps, mare, no hi ha temps de fugir". De vegades no, deia ella, i es quedava en silenci una estona, com si no hi fos, i jo també callava i continuava amb els ulls de dins clavats en la imatge del mar que s'enretira i deixa quilòmetres de sorra a la intempèrie.

reparar tapissos

2011-03-09T19:51:00.004+01:00

"Afortunadament, jo provinc d'un ambient en el qual reparàvem els danys que havien sofert els tapissos, i la idea de la reparació s'ha mantingut en mi. Les coses es poden reparar. Jo no crec en el Fènix, que les coses puguin morir i ressuscitar […] sinó que tinc fe en l'acció simbòlica."
Louise Bourgeois

(Els pares de Louise Bourgeois tenien un taller de restauració de tapissos antics. La seva mare li feia dibuixar els trossos de dibuixos que faltaven per poder teixir-los després.)

Cada mes de març des d'aleshores reparo tapissos. Res de mi no va morir aquell vespre. Tampoc el pànic, les basques, els malsons. Respiren avui i no vull desatendre'ls. Són els fils que cusen els pedaços, que completen el dibuix del que ara sóc. Anit et cercava en una casa inundada d'aigua bruta. Planava el fantasma del monstre en totes les estances. M'ofegava la por que et fessin mal.

Res no ha mort ni ressuscita. Estimbo el fàstic en l'abisme del cos i reparo pànic, mort i vida.
Em faig un vestit nou cada primavera.

conjurs

2011-03-06T14:50:00.004+01:00

Conjuro els fantasmes de març comprant violetes blanques per a la tauleta de la sala. Vull creure que encara podran néixer les tulipes als testos del balcó. Canviaré els mobles de lloc, em compraré una taula nova, un sofà més gran que no em destrossi l'esquena. Conjuro març deixant que el sol em desperti a mig matí per les escletxes de la persiana. No penjaré les cortines fins a la primavera. El teu pijama encara era calent quan has anat a dutxar-te aquest matí. No em fa por l'enyor, gairebé és bonic saber que hi haurà uns dies que et trobaré a faltar. Em fa por març però no vull que me'n faci. Compro violetes blanques i em miro cada matí les coratjoses tiges de les tulipes.

no respirar

2011-03-02T18:42:00.008+01:00

M'ofego. Respiro a batzegades. Així és impossible que pugui rompre l'aire, que se m'obrin del tot els pulmons i pugui caçar al vol les papallones que anuncien primaveres. Revénen els dies que agafava l'aire com els peixos, les tristeses, l'enyor, la xopa malenconia dels tuberculosos. Un dia van tocar-me amb els dits el tel finíssim de l'ànima, i el dolor i el plaer van ser u, com una carícia a la pell masegada. Avui potser faria més mal que bé. Falta l'aire i recordo que és març i que sempre és hostil, sempre des de llavors, des del nus, el pànic, el malson. Aniversari del dolor marcat en negre en tots els calendaris. És març i falta l'aire per bufar les espelmes del pastís de cendres, falta vida per brindar amb vi calent i emborratxar-se, faltes tu per ofegar-te amb mi com aquell migdia de sol sota la lona d'una barca. Quants cops hem estat a punt de morir sota l'aigua? Dues vegades per separat, una compartida. Aquell dia no vaig tenir por perquè vam trobar-nos les mans sota la barca i morir junts era tan natural com haver nascut junts.

És antinatural ofegar-me sola. Et busco el somriure en cada glop de l'inhalador.

febrer a Menorca

2011-02-24T19:41:00.009+01:00

(A n'Esperança Camps, que m'hi ha fet tornar com en un somni.)

Et juro que va ser febrer tots aquells dies, encara que la mar i el cel tinguessin aquest color esclatant de primavera. Vaig arribar a Menorca el dia de sa sobrassada, al capvespre. A l'hortal me n'havien guardat per escalfar-me-la a les brases de la xemeneia; però jo encara era vegetariana i no vaig voler menjar-ne. Era febrer, el mes de tots els naufragis, el de la boira fantasmal a la muntanya, el preludi del mes turbulent i estrany, març marçot, mata la vella. Era febrer i jo ja duia uns quants naufragis acumulats al fons de les pupil·les. Feia pocs dies que havia començat Ventdelplà, i no vaig poder-me'n empassar ni un sol episodi: quina sèrie més flaca, durarà quatre dies, vaig rondinar. Digue'm intuïtiva. Des del pis dels tiets, al carrer d'Eivissa, vaig passar hores mirant les teulades i la roba que voleiava als terrats, mentre m'espolsava les restes del naufragi escrivint els primers versos de Non si male nunc, "Envolaré els coloms des de la torre de l'església/amb la certesa de no enyorar-los..." No vaig enyorar res perquè allà ho tenia tot. Vaig nedar a Pregonda i a Trebalúger amb una pintora que anys més tard m'il·lustraria, sense saber que eren meus, uns poemes per a Illanvers. Vaig recordar com riu la meva germana. Vaig passejar alguns capvespres fins al castell de Sant Nicolau, i fins a cala'n Blanes pel camí de sa Farola algun migdia de sol. No vaig fer l'amor amb ningú.

Els darrers tres dies va bufar tramuntana. Una nit gairebé em tomba a la plaça des Born. Ja no vaig saber si s'hi quedaria encara uns dies, sempre recordo el pare, la tramuntana, quan no tres dies, dura una setmana, però sí que me'n vaig endur un alè a la butxaca petita de la maleta. Aquell març a Barcelona va ser fred i plujós. L'abril, un esclat de vida. Vaig continuar enyorant Ciutadella tots els mesos que vingueren fins a cap d'any.

no menys lliures

2011-02-18T18:09:00.004+01:00

Potser algun dia acabarem entenent la llibertat no com un trofeu tancat amb pany i clau darrere les vitrines dels poderosos, sinó com una experiència que creix dins nostre i s'estén més enllà de la seva prepotència.

No ens fa menys lliures el vostre despotisme. Ens fa més grans encara.

una abraçada

2011-02-13T20:05:00.005+01:00

He vingut a fer-te l'abraçada que fa anys que guardo entre les costelles i que avui, tornant en cotxe per l'autopista, s'ha obert pas espetegant les ales gairebé amb violència. He sabut trobar el camí seguint les engrunes de pa que des d'aquell dia d'hivern he anat deixant caure per no perdre't. La casa era a les fosques. El barri, en silenci. La veïna m'ha dit que no hi eres, "vols que li digui alguna cosa?", però no s'ha acostat gaire a les barreres de l'entrada. Ja era fosc i he pensat que no sabria dir-te gaire cosa de la visitant que havia demanat per tu, potser només el somriure de la veu, la silueta menuda ("era una noia, semblava jove"). Hauria pogut dir-li el meu nom. Hauria pogut explicar-li que venia a veure't perquè tenia una abraçada per a tu, que en tot aquest temps no havia pogut venir i ara sí, que la por es va quedar feta engrunes al desert, ja fa molts dies. Que avui tot hauria estat bé, que hi fossis, que no hi fossis, que et fes il·lusió veure'm, que no te'n fes, que estiguessis sola o que hi hagués algú altre. Hauria pogut dir-li que encara guardo a la butxaca l'arracada de lapislàtzuli que vas dur-me de Xile. Que t'estimo. Que mai no he oblidat la mare que vas ser i que encara ets, en algun raconet de mi.
No li he dit res. T'he deixat l'abraçada al jardí, a la vora d'un banquet de fusta. Potser la veuràs demà quan t'aboquis al balcó. Potser tornaré un altre dia.

estacions

2011-02-10T09:01:00.007+01:00

Recordes aquesta sensació? Baixar del tren en una estació que no és la teva. Adonar-te'n quan ja és massa tard i només ets a temps d'aixecar una mà com qui crida un taxi i quedar-te palplantada a l'andana amb la boca oberta, com si no t'ho poguessis creure. Aturar amb el cos un instant agut de pànic, i notar-te després l'esquena adolorida, les mans balbes. Al teu voltant, ningú no et sap el nom ni te'l demana. Regalaries la mitja lluna de lapislàtzuli que sempre dus a la butxaca a qui en digués cadascuna de les lletres, en qualsevol de les seves variants, sònia, sonita, sò, a qui et mirés als ulls per preguntar-te On volies anar?, potser puc acompanyar-t'hi. La gent aquí no et sap el nom ni li interessa, no et sap cap anhel ni li interessa.

T'acabarà vencent la indiferència, i ja no recordaràs, si és que ho has sabut mai, en quina estació volies baixar-te.

(Foto: Mundorail http://www.mundofotos.net/foto/mundorail/710400/llegada-del-tren-a-la-estacion)

aunque tú no lo sepas

2011-02-06T16:56:00.004+01:00

A mi també m'atordeix aquesta cançó, em deixa en suspens, se m'emporta i no importa on sigui o què estigui fent, desaparec, em perdo dins la veu i el puntejat de la guitarra, completament abduïda. I no sé dir-te exactament quines cordes de l'ànima em toca, només sé que són unes de molt tibants que escampen la vibració en cercles concèntrics per tot el cos, com les pedres que fèiem saltar a la superfície del riu quan érem petits, i el deixen tremolant durant molta estona. No recordo on era ni què estava fent el primer cop que la vaig escoltar, suposo que a casa (a quina casa?) o dins del cotxe (de camí a on?), però no crec que pugui oblidar-me d'ahir, dels teus ulls, de les pissarres del cambrer argentí simpàtic, del mos de pastís de verdures que es va quedar en suspens, tremolant a la forquilla, quan van començar a sonar les primeres notes. No era l'Urquijo (em fa falta l'Urquijo), però se m'enduia igual cap a no sé on, un estat mental sense imatges, sense records concrets, només emoció en estat pur, nunca escribo el remite en el sobre, i el silenci, després, tan difícil de suportar. Els teus ulls i els meus desemparats, s'acaba la cançó i la voldríem aquí sempre.

El que tindré aquí sempre, quan torni a escoltar-la, és un restaurant redescobert a prop de Sant Antoni, la promesa d'una celebració com cal amb vi negre i pastís de formatge, el tacte dels teus dits, el desig impacient de besar-te.

anar-se'n

2011-02-02T21:12:00.005+01:00

Quan marxem d'un lloc sabent els motius que ens n'han fet moure, sempre hi ha un moment, com un flaix, que ens recorda per què vam marxar i què vam venir a buscar, i potser ens adonem que el que ens feia marxar ja s'ha dissolt o el que veníem a buscar ja no ens cal. I llavors podem decidir si quedar-nos on som perquè trobem un altre motiu, o tornar al lloc que vam deixar fa temps i redescobrir-lo. O trobar-ne un de nou.

Un cop vaig decidir tornar. Avui decideixo no anar-me'n.

només el tacte

2011-01-29T18:25:00.001+01:00

M'agrada acaronar-te quan absent,
dorms i no em saps i el teu cos llunyà
com deixats entre llençols records de seda,
seda blava i fresca, memòria per al tacte,
es commou, bella flor esparpellant-se
a l'albada de la meva tendresa.
(...)
Dolors Miquel

Que calli la por d'avui i parli només el tacte.

laissez passer l'homme libre

2011-01-24T21:12:00.004+01:00

El germà Luc li diu al germà Christian, el prior de la comunitat, que no tem la mort. Quan va a sortir de la cambra, amb un somriure burleta, li demana pas: "Deixeu passar l'home lliure".

Només quan no temem la mort -quan no temem el buit, els comiats, la fi de les etapes, de les feines, dels amors- som plenament lliures. Com el germà Luc. Com cadascun dels vuit frares benedictins del monestir de Tibéhirine que després d'una primera amenaça de mort han de decidir si volen fugir i salvar la vida o quedar-se i arriscar-se a perdre-la. La recerca interior de cadascun d'ells en el procés de decidir si fugen o es queden els empeny a qüestionar-se quin és el seu lloc en el món, en un viatge a les profunditats de l'ànima que connecta amb la seva inefable humanitat. Impressiona la manera com viuen aquesta por, com deixen que els travessi, que els crucifiqui gairebé, sense negar-la, sense ignorar-la, fent-li espai en la vida perquè també és vida i batega en cada minut, en cada moment que passen sols i en cada moment que passen junts. Impressiona la petjada de l'amor que senten per aquesta vida en les petites coses, en la quotidianitat dels seus dies a Tibéhirine, la cuina, l'hort, la llenya, el dispensari, les festes compartides amb els veïns musulmans, la pregària. Impressionen l'amor i el respecte que es tenen, i el que tenen als homes i dones que els envolten, i a qualsevol ésser humà que truca a la porta del monestir. Gairebé fa mal tant d'amor a la vida quan és tan plena de por, de pànic, d'incertesa. Saber què han vingut a fer al món els ajuda a conviure amb la mort, a caminar amb ella. A ser lliures.
Ho sabem, nosaltres, què hi hem vingut a fer, al món? Laissez passer l'homme libre...

33

2011-01-20T15:19:00.005+01:00

Avui, la meva germana fa 33 anys, i no la tinc tan a prop com voldria. Em permeto d'enyorar-la una mica, sempre amb un somriure als llavis, com ella, i la recordo amb 4 anys al pati de l'escola, petita i indefensa, poc sabia ella que d'allà n'havia de sortir tanta força. La veig amb 15 escrivint-me una carta quan encara vivíem juntes per dir-me em preocupes, t'estimo, no vull que prenguis mal. Amb 17 enviant-me lletres a Anglaterra, dibuixets al marge, petons de pastanaga. Amb 32, ara fa uns dies, fent-me trencar de riure mentre escarníem la Teresa de Ventdelplà i miràvem Infidels escarxofades al sofà.

No sé si la distància física acaba afluixant els llaços. Jo continuaré estrenyent-los tant com pugui amb el record i les paraules.

ballar

2011-01-19T20:44:00.002+01:00

Ara tornaria a penjar aquell vídeo amb aquella cançó, "si ves que no avanza ná tu barquita/hay que sacar las manos y remar", i m'ompliria la ment de color groc i verd i d'ulls de gat i cossos que ballen la vida. Que fa massa temps que no ballo, i se m'enfanga l'energia per dintre, petroli que embruta el mar i la sorra de la platja i em fa enyorar els matins d'agost a l'illa.

La lluna fa el ple. Torno a tenir els peus clavats a la terra.

qué grande que viene el río

2011-01-18T20:32:00.002+01:00

L'escriptura també serveix per a això: per descarregar la inquietud, l'angoixa, sabent que després tornarem inevitablement al buit, a l'abisme. Una vegada i una altra. Potser escrivim per reconciliar-nos amb aquest buit. Per conèixe'l. Per veure-li la cara. Per odiar-lo, per sentir-lo, per assumir-lo. Potser, qui ho sap, per estimar-lo.

He retrobat una amiga que feia anys que no veia. La seva vida fins avui s'assembla molt a la meva, molt més del que hauria pogut imaginar quan ens vam conèixer. S'assembla, suposo, a la de molta gent: caminar en paral·lel al buit i trepitjar cada dia amb més força el camí que voreja l'abisme, la corda fluixa. Com quan escrivim. Com quan cantem.

Dissabte vaig sortir amb l'àvia a passejar per la plaça. Feia fred però el dia era primaveral, un cel net i sense núvols i un sol agradable. L'àvia no parla gairebé mai. No parlava abans, i ara menys. Finalment he entès per què: ara ja no és el seu llenguatge. Només les melodies antigues se la poden endur de la mà perquè passegi els seus paisatges ancestrals. Va taral·lejar amb mi una cançó que em cantava quan jo era nena, "Qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar". Com un riu, també, la melodia va arrossegar la seva veu de dins. Un intent de salvar l'abisme en el moment exacte en què estem a punt d'abraçar el vertigen, la caiguda lliure. Avui, aquí i ara, el meu intent de descarregar la inquietud, sabent que així torno a connectar amb el buit, i aprenc, de mica en mica, a quedar-m'hi. A estimar-lo.

poseu-me les ulleres

2011-01-16T16:54:00.005+01:00

Avui, la veu només pot ser seva. Jo em vaig quedar sense paraules.

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la pàrroquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria encara
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint : “Que qui s’ha mort?”.
I que li donen una breu notícia:
“És el fill del forner, que feia versos”
Més cultamente encara: "El nét major
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.

Vicent Andrés Estellés

la clau de la Sarah

2011-01-15T12:49:00.004+01:00

caminar a trompicons damunt les pedres de la culpa. No ser capaç mai més de respirar la vida. Haver lluitat, abans, quan encara semblava que els déus podien ser-nos benignes, per allò que estimem, per aquells que estimem. Viure o morir, sempre, a cada cruïlla. Al mateix temps, al mateix ritme. En acabat, el que en queda només és un instant, una escena: el camp de blat sota el cel blau i els núvols de cotó fluix, l'espai obert, dues nenes corrents a través de les espigues, respirant una altra vegada, encalçant la vida.

des-memòria

2011-01-12T12:56:00.018+01:00

Un dels problemes de tenir poca memòria immediata és que vaig perdent els fils amb què volia explicar els colors d'aquest dimecres. En tenia uns quants al cap dels dits, agafats per la punta, i a poc a poc s'han anat desprenent i han caigut damunt de la vorera, planant suaument en el coixí de l'aire, una mica embriagats, com les fulles seques que cauen dels plataners del barri. Són grisos com les llambordes, per això quan giro el cap no els sé veure, i renuncio a buscar-los palpant el terra de quatre grapes. Torno a enfilar el camí que seguia fa un moment i m'hi quedo. Potser volia parlar de paisatges que són meus perquè els he estimat sempre, de l'olor de primavera un dissabte insòlit d'hivern, dels ulls de l'àvia, d'arenes movedisses, de les parets del laberint i dels seus trossets de cel.
Ara torna un fil: té un gust salat de mar el color d'aquest dimecres (...)

panets

2011-01-10T16:21:00.004+01:00

La mare i l'àvia venien panets per les cases de Forestal Alto. Els amassaven a casa, petits, rodons, blanquíssims, i els fornejaven a casa d'una veïna, perquè elles no tenien forn. No hi posaven gaire llevat. Molt anys més tard, a Barcelona, feien pans alguns diumenges a la tarda. Acabats de sortir del forn, era difícil resistir-se a obrir-los per la meitat, untar-los amb mantega i assaborir-los a poc a poc, perquè ens duressin molta estona. Tinc encara el gust salat de la mantega fosa en la molla blanca i el crec de la crosta, també blanca, cruixent i calenta.

L'àvia se n'ha anat un tros massa enfora per recordar la recepta. Només em mira amb els ulls cansats i arronsa una mica les espatlles abans de tornar a adormir-se, o a fer-ho veure. A la mare encara li costa recordar si vull el cafè amb llet o sense, encara que li acabi de dir fa dos segons que ja no en prenc. I jo no sé ben bé per què aquesta tarda que no és diumenge m'han agafat tantes ganes d'omplir el forn de panets rodons, petits, blanquíssims, untar-los amb mantega i fer que em durin molta estona, fins que comenci a fer-se fosc.