el sepulcre buit


EL SEPULCRE BUIT

Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa. Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones.

Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’única que apareix en l’Evangeli de Joan. En el poema d’Espriu, són “dones”, en plural, les que van al sepulcre, s’acompanyen, es conforten mútuament, se sostenen les unes a les altres. I hi van, diu el poeta, amb la intenció manifesta d’embalsamar el cos de Jesús (el fill, l'amic, l'amat), una intenció que Mateu i Joan silencien, a diferència de Marc i Lluc. El poeta dóna el protagonisme a unes dones que són mediadores entre la vida i la mort, perquè tenir cura dels cossos quan ja són morts és una manera de reconèixer el seu pas per la vida, de fer un espai a l'absència, d'assumir-la com a part integrant d’un tot. És negar d'alguna manera la ruptura absoluta de la mort, amb fe o sense, amb l’esperança secreta de rescatar alguna cosa que s'assembli al consol. Les dones que van al sepulcre a embalsamar el cos que han estimat resignifiquen la mort i posen en evidència fins a quin punt és violent negar la possibilitat d’acomiadar els difunts. Per això el sepulcre buit, en comptes de l’esperança evangèlica, és en els versos d'Espriu buit afegit al buit, mort damunt de la mort, vertigen damunt del vertigen. El sepulcre buit deixa l’ànima en suspens, avorta el comiat, frena la darrera mostra d’amor. Així els sepulcres buits dels nostres dies: els refugiats i migrants ofegats a la Mediterrània, els afusellats de la guerra civil escampats en fosses comunes, els desapareguts en la repressió de les dictadures, els estudiants assassinats i esborrats del mapa com si no haguessin existit mai. L’absència del cos mort anul·la el darrer vincle amb la vida, el del comiat físic, la carícia darrera, el petó definitiu. Perquè mentre el cos hi és, encara és, i se’n pot tenir cura –es pot estimar encara.

I sense el cos, soledat infinita la que sent, diu el poeta, “la qui més l’estima”. Una desolació que s’afegeix a la falta de credibilitat que s’atorga al testimoni de les dones: els deixebles no se les creuen (“les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure”, Lc 24, 11), i segons Marc, les dones “no van dir res a ningú, perquè tenien por” (Mc 15, 8). Por de no ser cregudes, de no ser enteses, de no ser reconegudes en la seva experiència. Una por que connecta amb fil invisible amb la por de tantes dones al llarg de la història, però també encara, i molt, amb el silenciament, el desprestigi, la invisibilització i la falta de credibilitat i de respecte davant la paraula femenina (que vol dir “d’elles”, i no cap altra cosa). Una por que és el revers de l’admiració que sento (que sentim moltes, crec) per les que són valentes i parlen, les que diuen el que nosaltres en un moment donat no ens atrevim a dir, les que s’enfronten al rebuig, a l’agressivitat, a la violència, a la denúncia. És fàcil, agent patriarcal: intenta fer callar amb denúncies la veu d'una poeta, insulta una dona política, acarnissa’t contra dues menors d’edat que canten l’amor lliure entre dones, amenaça de mort una feminista que denuncia la islamofòbia, deslegitima les dones víctimes de violència masclista. Cancel·la’ls la paraula i les esborraràs per sempre de la pell de la història.

I encara que Espriu provi de defensar-les (“Potser creieu / gens de fiar / uns ulls que tant / han estimat?”), no sé si em serveix l’amor reivindicat com a garantia de veritat, de certesa. Ella estima, per tant creu-la. M’inquieta. Llegeixo els versos següents: “ran de l’avenc” que és la mort, el poeta afirma que no hi troba res. Torna la buidor del sepulcre sense cos, l’adéu en suspens de les dones. El silenci de les dones. La por de les dones. La soledat de les dones. La paraula deslegitimada i menystinguda de les dones.
Rescato la paraula, la recupero, la reprenc –l’estenc, l’exposo, l’articulo, me la crec. Exerceixo una setmana més el dret i la responsabilitat de dir-me, de dir, malgrat tots els malgrats. Potser és aquesta l'única manera que se m'acut de connectar amb els renaixements i l’esperança: omplir de mots els meus sepulcres, els nostres sepulcres, tots els sepulcres.

Article publicat a La Directa el 31 de març de 2016





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bona Pasqua

reconstruccions

SOBRETOT AMB EL QUE NO